Fresquet i els seus. Una investigació gairebé obsessiva que va ocupar al periodista de Falset Toni Orensanz durant gairebé sis anys. Orensanz segueix l’estela d’un grup d’anarquistes de la FAI que durant els inicis de la Guerra Civil espanyola recorren amb un òmnibus una ruta de municipis de les Terres de l’Ebre (com Gandesa, Bot, Flix, Ascó, Riba-roja, Móra d’Ebre), el Camp de Tarragona (com Falset, Reus) i del Baix Aragó (Casp era el seu punt de partida) provocant la mort a tots aquells sospitosos de donar suport a alguna agrupació contrària a la causa republicana. Saquejos, orgies, segrestos, assassinats són l’activitat diària de la Columna de la Mort, liderada per Pasqual Fresquet, a pesar de ser obertament criticada pel govern de la República.

Toni Orensanz ens relata, gairebé com si d’una novel·la es tractés, les seves investigacions rere l’estela de la Brigada de la Mort. El periodista de Falset s’entrevistarà amb testimonis de l’època, visitarà els arxius històrics de la guerra i també a alguns especialistes en història i en investigació per treure a la llum uns fets que van tenir lloc durant la guerra i que, de no ser per Orensanz, haurien caigut per sempre en l’oblit.

Aquest és el quart any que estic estudiant a Barcelona i, durant aquest temps, he pogut anar amunt i avall de la ciutat descobrint els seus encants i les seus defectes, cosa que m’ha servit per descobrir que m’és impossible de memoritzar els carrers i de construir un mínim de relació entre ells. Bé, que hi farem, seguirem intentant-ho, almenys no em perdo! El cas és que, durant aquestes anades i vingudes sempre m’ha agradat fixar-me amb el que la gent llegeix al Metro.

Si els primers anys no hi havia un clar favorit: uns llegien clàssics, altres preferien la novel·la històrica, alguns sentien debilitat per autors de referència (tipus Eduardo Mendoza) i, evidentment, molts (potser una majoria) es decantaven pels best-sellers, com Els pilars de la terra, La catedral del Mar o El nen del pijama de ratlles. Ara, però, la tendència ha canviat i tota la diversitat que es podia veure abans al transport públic ara ha desaparegut. Des de finals de l’any passat, la trilogia Millenium, de Stieg Larsson, acaparava vora un 80% (calculo jo) dels les lectures. Els homes que no estimaven les dones va ser el més habitual dels tres, potser sigui perquè alguns barcelonins pensin com jo i creguin que aquesta trilogia no té ben poca cosa d’especial (i que consti que me la vaig llegir sencera durant l’estiu, tot i que els dos darrers llibres me’ls vaig cruspir només per parar de perdre el temps). Avui, encara es veuen alguns llibres de Millenium per Barcelona, el més habitual La reina al palau dels corrents d’aire, la tercera entrega, senyal de que la gent ha acabat la nissaga Larsson i, qui no ho ha fet encara, només els queda l’últim.

Però podem dir que, per fortuna, la febre de Stieg Larsson ha cessat. Ara es porta una altra cosa que també crec que acapara m’atreviria a dir no un 80 sinó ja un 90% dels llibres al Metro. Quin? Tothom ho sap, un assidu dels súper ventes: el senyor Dan Brown. El símbol perdut, una novel·la que encara no he llegit però que suposo que ho acabaré fent d’aquí uns mesos, i cediré la moda literària d’avui.

Així, es veu que, últimament el Metro de Barcelona s’està monopolitzant de llibres de Brown. Naturalment, dubto que aquest fenomen sigui nou, segur que en èpoques anteriors ha succeït el mateix i segur que també ha tingut Dan Brown com a protagonista. Veiem, així, que el que es porta ara, la moda urbana pel que fa a llibres, és la intriga, la ficció carregada de suspens, obres de misteris i atracció (apart també diria que abans era la novel·la històrica la més seguida).

En tot cas, crec que és una llàstima que la lectura al Metro la monopolitzi una sola obra, o una trilogia. Durant aquests anys d’anades i vingudes a la ciutat comtal, m’ha agradat anar observant què llegeix la gent, veure que li agrada als barcelonins, una forma més de recomanar llibres. Penso, doncs, que la varietat s’hagi empobrit tant últimament. Esperem que la febre Brown, com la febre Millenium, passi aviat i tornéssim a una moda una mica més heterogènia.

Probablement sigui la fotografia de guerra més coneguda. I és que, per molts, és considerada la millor imatge del fotoperiodisme de guerra de la història. Robert Capa capta la suposada mort del milicià Frederico Borrel, a Puerto Murriano, prop de Còrdova. la guerra només feia uns mesos que havia començat i Capa tenia només vint anys. Una mort suposada, he dit. La espectacularitat de la imatge ha creat, des del moment que va ser publicada: una composició perfecta, un escenari representatiu i un moment massa exacte per haver estat captada en aquell instant. Capa hagués hagut de disparar la seva Leica només unes mil·lèssimes de segon abans que l'enemic disparés també un fusell. Després de molts anys d'estudi, sembla que finalment la teoria de que la foto és fruit d'una simulació del milicià sembla la més consolidada però, com en gairebé totes les investigacions d'aquesta mena, hi ha persones que creuen el contrari i que no tardaran en presentar noves teories en un futur. La polèmica està sempre servida. Una tercera teoria ens diria que aquella joranada de guerra a Cerro Muriano transcorria amb tranquil·litat quan Capa i uns milicians van sortir al camp per falsejar algunes imatges. Justament en el moment de dramatitzar la caiguda del milicià falsament ferit, sona un tret, que impacta de ple en el milicià Borrel, que estava a punt de fingir la seva mort, i li treu la vida (ara de veritat). Una versió dels fets que, si més no, costa de creure.

Fa un parell de dies vaig coincidir a la sortida de La Vanguardia amb la companya becària de fotografia. Al preguntar-li què tal li anava per la seva secció em va contestar, sincera, que no li agradava gens el tractament fotogràfic que fan els diaris i que no volia continuar per aquesta branca de la fotografia. Ella es vol dedicar a la fotografia artística i no comercial. Al sentir-la, jo li vaig comentar que estava treballant en un estudi de Robert Capa per a l'assignatura de Història del Periodisme i quan vaig treure el tema de la fotografia del milicià mort, vam tenir una discussió que crec interessant.

D'una banda, ella defensava que no hi havia cap tipus d'importància en que la fotografia de Mort d'un milicià fos fruit d'una dramatització. Creu que les fotografies no s'han de mirar més enllà i que l'espectador ha de quedar-se només amb el que expressa la imatge. Mort d'un milicià és una instantània que transmet moltíssim i, per això, ha estat justament considerada la millor fotografia de guerra de la història. La bellesa, la transmissió de sentiments, el color, la composició, la distribució dels elements... és l'únic que s'ha de considerar d'una imatge, en definitiva: allò que podem veure.

D'altra banda, jo tenia clar que el fet que la fotografia de Capa fos falsejada suposava la pèrdua total del seu valor i una taca en el nom del fotògraf. Tota vessant del periodisme es basa en expressar coses, i la imatge ho consegueix magnificament, però les coses que s'expressa han de ser verídiques i amb una clara voluntat informativa (a la que també es pot sumar la opinió). D'aquesta manera, Capa si la fotografia ha estat premeditada no reflecteix una realitat, és una actuació, és una acció falsejada, que perd tot el seu valor periodístic. Continuarà essent una foto que sortirà als llibres d'història com a representació de la Guerra Civil espanyola, però hauria de caure per sempre dels llibres de fotoperiodisme.

Dues posicions oposades. Uns minuts després, quan encara li donava voltes a la conversa, vaig pensar que potser els dos teniem part raó. Ella hem parlava desde la seva visió de fotògrafa, parlava del que transmitia la fotografia des del primer moment i com s'aconsegueix això (encara que penso que si la fotografia està pactada, qualsevol podria fer alguna cosa semblant). Jo, parlava amb un criteri més periodístic, al·ludint a la veritat, a la informació certa i fidel als fets.

Ella parlava com a fotògrafa, jo com a periodista: els dos becaris. La seva visió, vàlida per una fotògrafa; la meva, plausible per un periodista. Quan parlem de fotoperiodisme, la polèmica està servida.

Ens ho venien recordant els mitjans de comunicació des de feia dies i dies. Avui, per fi, ha arribat la data i esperem que aquest tema ja hagi sortit ja de l’agenda, no per ser -ni molt menys- una notícia discreta sinó pel repetiment que se li ha donat a la televisió, que ens l'ha fet avorrir, a un servidor com a mínim. Avui era un dia de celebració, tant a Berlín, com a tota Europa per tots aquells que ens considerem amants de la pau entre els pobles; fins aquí, d'acord.

La Porta de Brandenburg a tota llum, un ridícul circuit de fitxes de dominó gegants representant l’històric mur i una gentada amuntegada a la Plaça de París. Però algú s'oblidava d'alguna cosa. No han tardat en emetre’s les imatges de fa només 20 anys, en les quals es veu els ciutadans alemanys que, després de 28 anys de bloqueig, trenquen les barreres per poder alliberar la ciutat de Berlín i reunificar-la de nou així com trobar-se amb els seus germans de l’altra banda després d’un llarg temps. Són unes imatges de gran impacte del que és considerat un dels esdeveniments més colpidors de la història d'Occident. El teló d'acer semblava fondre's, un dels dos titans es desplomava i deixava l’altre gegant de peu, posseïdor del domini mundial. El derrombament d'una simple paret va ser el símbol de que les coses començaven a canviar en el panorama internacional. Fins aquí, també d'acord: són fets històrics.

Insuportable, però, ha estat veure la desfilada dels presidents de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial (més França) passejant sota la Porta de Brandenburg, com si d'un arc de triomf es tractés. Bé, cal destacar la presència a primera fila de Gorbatxov, amic dels aliats i enterrador de la URSS. Els secundaven dirigents convidats de quasi tots els països europeus.

Un espectacle que, més que la celebració de l'arribada de la pau, era la celebració d'una victòria. Deu ser que se'ls hi ha oblidat de fer alguna mínima referència al bàndol soviètic, que va ser una de les causes principals (sinó la causa principal) de la derrota de l'exèrcit nazi, sacrificant més de 9 milions de soldats. Algú podrà dir, però, que el paper dels soviètics durant la Segona Guerra Mundial no té res a veure amb el dia d'avui, dia de celebració el derrombament del Mur: crec que és qüestionable, si més no quan el nazisme i la seva derrota és qui desembocarà en les negociacions de pau, un altre conflicte i la divisió de Berlín.

Un dels moments àlgids de la celebració havia arribat abans de la passejada dels vencedors. Una multitud d'assistents s'ha derretit en un solemne aplaudiment cap a l'amo del món, l'il·lustríssim Barack Obama, que de temes de pau n’ha de saber una estona, si no per què li hauran donat el Premi Nobel enguany?.

Curiós. Una ciutat que fa vint anys era dividida en dos. Un món partit entre les influències capitalistes i les comunistes a dia d'avui s'agenolla i aplaudeix l'Oncle Sam, el gegant que va resultar vencedor. Unes lloances que passen per alt assumptes fonamentals com la autodestrucció inherent del sistema capitalista, la seva orientació cap a aconseguir el màxim benefici i la variació cíclica de l'economia, que provoca fortes crisis cada cert temps. Actualment n’estem vivint una de grossa, que aquesta darrera setmana ha donat una altra fuetada a la vila de Flix.

Cap menció tampoc a la cara fosca de la caiguda del Mur de Berlín. Només s’ens ha ensenyat la seva cara amable: un poble ansiós d'unir-se amb els seus germans, un poble que clama pau i reconciliació i que vol acabar amb un infern, alliberar-se de les cadenes i posar fi a una batalla que no és la seva. Allò que ens agrada veure a tots. Però, i què més? En l’oblit cau que la caiguda del Mur, va el primer pas per cedir el domini del món al poder del capital, a les idees individualistes, a la guerra bruta, a l'explotació per voler aconseguir sempre el màxim benefici i a la lluita per aconseguir més i millors recursos (com feien els humans a la prehistòria). Sense nombrar que qualsevol opositor a la seva doctrina és sempre una lluita en potència. Ningú es recorda ja del socialisme, que amb aquella caiguda del mur va ser definitivament etiquetat i arxivat com un sistema "utòpic" i "inviable". Potser algú d'aquí un temps, quan ens haguem cansat ja tots d'ensopegar cada dos per tres en un camí que ple de pedres i entrebancs; ens convencerà de que hem d’explorar nous camins, seguir noves vies.

Va començar sent un rumor. Després alguna cosa més. Després de quatre setmanes les cartes ja estan sobre la taula. La Festa Major de l’Autònoma es farà encara que el rectorat del centre la vulgui suprimir. Aquest any la festa serà diferent. Per primera vegada, la FM UAB anirà a càrrec dels estudiants i no de l’equip de govern.

Tot i que el rectorat va anunciar fa uns mesos, després de reunir-se en consell de govern, que la Festa Major de cada any havia de ser suprimida, cosa que (com era d’esperar) ha xocat frontalment amb gairebé tots els col·lectius organitzats al voltant de la Universitat. Hi haurà qui pensarà (especialment si es tracta d’algú que no estudia a la UAB o no hi ha vingut mai) que està bé que s’elimini la celebració ja que 298.000 euros, que és el pressupost que es va invertir l’any passat, no són quatre duros i estem en temps de crisi. La crisi. El gran argument, com no, del rectorat. Que m’ho expliquin, les matrícules a la universitat han pujat com la escuma aquest any i, que jo sapigui, les subvencions de la Generalitat es mantenen. Així, quina crisi, Autònoma? Cert és que es comenta que, en els darrers anys, la UAB ha acumulat un deute important. Llavors, crec que el rectorat hauria d’explicar la veritable raó per la qual el proper dijous dia 5 de novembre serà un dia lectiu normal i corrent.

Bé, tot i això, la gent pot pensar (i amb raó) que una festa de vora 300.000 euros és una aberració, gairebé digna dels romans, però la festa major de l’Autònoma no és només música, soltar al gos, ensenyar les rastes, beure com un cosac fins vomitar al cap de poques hores. L’any passat l’esdeveniment va arribar a reunir, en el seu punt més àlgid del dia a vora de 30.000 assistents i això, encara que significa una despesa enorme, també suposa un més que considerable ingrés pels col·lectius participants en la celebració, 80 l’any 2008. Així, amb l’anul·lació de la festa, la nostra novell però estimada Ana Ripoll escanya a un bon nombre d’agrupacions que giren al voltant de la UAB i que depenen, en major o menor mesura dels fons que obtenen aquest dia.

D’aquesta manera, la reacció dels estudiants no ha tardat en arribar. “Si el rectorat no vol festa, hi haurà el doble de festa”. L’horari de la festa es va allargar des de les 10 del matí fins les 5 de la matinada (abans era de 12 del migdia a 9 ó 10 de la nit). Es van moure els fils per distribuir els espais, fent-la el màxim semblant possible a l’any passant, es van fer comandes als distribuïdors de beguda (les més econòmiques que es van trobar) i altres. Però entre ahir i avui ha sortit una notícia desconcertant a la vegada que graciosa. La nostra apreciada vicerectora Maria José Racuder va contactar amb les principals subministradores de cervesa per dir-los que la festa del dia 5 de novembre era una festa il·legal i que no tindrien cap garantia de que la cosa sortís bé a la vegada que, com no ha estat reconeguda pel rectorat, el govern de la UAB farà tot el possible perquè el proper dijous sigui un altre dia normal del calendari acadèmic. D’aquesta manera, les empreses cerveseres, acollonides perquè el negoci no els hi sortís bé, han renunciat a subministrar beguda durant la festa major a no ser que el rectorat enviï una nova nota desdient-se del seu comunicat anterior: utopia.

Un altre problema és el de la electricitat, la festa alternativa comptarà amb electricitat agafada del Campus però s’haurà de proveir de corrent a unes 60 barres de festa, que hauran de racionalitzar el consum (si és que el rectorat no talla el subministrament elèctric).

I el problema més gran de tots, al meu parer, són les mancances de primer ordre que tindrà la festa i que són sempre essencials si es vol tenir alguna cosa mitjanament decent. Però 4.000 euros, el pressupost d’enguany, no són els 300.000 de l’any passat. La seguretat anirà a càrrec de comissions d’alumnes que s’organitzaran pel bon funcionament de tot plegat. S’espera que la neteja de 19 hores de festa recaurà sobre els estudiants també. No s’assegura que es pugui contractar els serveis d’una ambulància per la festa tot i que en els anys anteriors s’ha comptat amb dues unitats mòbils de la creu roja amb les corresponents ambulàncies. El seu preu, però, és inviable, s’apropa als 300 euros per hora. I, per últims, els lavabos... no n’hi haurà... (i si finalment s’aconsegueixen cerveses aquest problema duplica la seva gravetat).

Aquest és el meu pregó per la FM UAB 09, que anuncia un panorama d’il·lusió i inconformisme però que es mescla amb una forta sensació de dubte. Esperem que tot surt bé. Després d’això, només em queda desitjar a tothom una molt bona Festa Major!.

Avui, per sopresa de molts ebrencs, el diari El País publica en una notícia que pot ser que ja s'estiguin movent els fils per a l'allotjament del magatzem temporal centralitzat (MTC), de residus nuclears, que està previst que aculli els residus nuclears de totes les centrals nuclears espanyoles. Alguns col·lectius, com la Coordinadora Anti Cementiri Nuclear (CANC) porten temps esperant que es comenci el procés, el concurs per a escollir el lloc, que porta uns anys en l'oblit. Com em va avançar el portaveu de la CANC el passat mes de maig, és possible que de cara a final s'obri el concurs per municipis que vulguin acollir el cementiri: tot i que estem en un període que han tocat eleccions cada poc temps, sembla ser que és el moment adequat per minimitzar conseqüències.

I, després que fa 3 anys, el 2006, el Parlament de Catalunya aprovés una resolució en la qual s'aprovava que el cementiri nuclear no aniria ni a les Terres de l'Ebre, ni al Camp de Tarragona ni, per extensió, a cap altre lloc de Catalunya, va aparèixer l'alcalde d'Ascó, també president de la Associació de Municipis Afectats per Centrals Nuclears (AMAC) i el seu gerent, Vilà d'Abadal, anunciant que Ascó seria un dels candidats per acollir el magatzem. Xavier Sabaté, portaveu del govern de la Generalitat al Camp de Tarragona, va destacar que es tractava d'una "gran oportunitat" per generar riquesa en aquests llocs. Uns polítics que, sense que jo ho pugui entendre, van contradir el que els seus partits van aprovar en resolució al Parlament.
Després d'un temps de polèmica, tant a Catalunya com a altres territoris castellans, l'obertura del concurs va quedar en suspens i encara s'espera.

Sembla ser, tot i que els alcaldes del municipis ho neguen, que els municipis d'Ascó, Tivissa i Vandellòs podrien presentar-se com a candidats quan s'obri la candidatura, que apunta al proper mes de novembre. En aquest cas, els partits catalans aprovaríen la instal·lació d'un cementeri nuclear en territori català (o més aviat ebrenc, en altres zones de Catalunya ja en parlaríem) si aquest acull només els residus que generen les centrals nuclears catalanes (entenent que Catalunya, com a país, ha d'afrontar ella sola els residus que genera). Ascó, Tivissa i Vandellòs... el que sí està clar és que, encara que no sabem quina dosi de certesa hi ha en la informació que podem llegir a El País, el que sí és cert és que a les Terres de l'Ebre tenim, de nou, una espasa de Damòcles sobre el cap; uns nous fantasmes, una vella polèmica que resorgeix (i que se sabia que resorgiria), com el problema de l'aigua (que tot i ser ja un tòpic, és segur que resorgirà). Cal estar alerta i preparats per a moure'ns. El nostre territori ha de ser el que nosaltres construim i on nosaltres volem viure.

Espero poder estar a l'aguait sobre el desenvolupament que vagi prenent el tema i poder anar opinant, a la vegada que seguint alguns espais de la blocosfera ebrenca, molt atents a aquest tema.

Ja fa uns deu dies que vaig començar a fer les pràctiques a la redacció de La Vanguardia, secció Vivir. Aquests dies han estat una presa de contacte amb l'activitat de la redacció, el dia a dia del diari, les seves rutines de producció i la essència de Vivir. Comparteixo experiències amb professionals del periodisme i col·laboro en l'elaboració del diari amb el que em manen. He signat el meu primer article a La Vanguardia.
Una de les persones de les que més estic aprenent és de l'encarregat de les informacions sobre temes policials, que seu a la meva esquerra. M'agrada la seva diligència, la manera d'exigir informacions a les autoritats i la policia, que de vegades volen amagar detalls importants. Avui, però, he llegit al diari un article seu, sobre un assassinat. Pel que es veu, l'espai destinat a la notícia no era adequat d'acord a les informacions de que disposava el periodista i va haver de recórrer a contextualitzar els fets amb l'explicació dels darrers assassinats a la ciutat comtal. Per fer-ho, però, tira d'un enfocament frívol, amb informacions morboses que lluny estan de l'interés que poden tenir els lectors envers uns successos tan lamentables. Aquí deixo l'article. El final, crec jo, és per esborrar.

Apuñalamiento mortal de un hombre en el barrio del Besòs
Los Mossos d´Esquadra investigan la muerte violenta de un ciudadano georgiano ocurrida durante la mañana de ayer en un piso del barrio del Besòs de Barcelona. Según la escasa información policial facilitada, la víctima un hombre natural de Georgia, de 33 años, presentaba heridas mortales de arma blanca.
La llamada que dio alerta del suceso se produjo hacia las 8.15 horas, momento en que se movilizaron las unidades de investigación de la región policial metropolitana de Barcelona, que llegaron al lugar y llevaron a cabo una inspección ocular y recogieron datos de los posibles testigos. Finalmente, se procedió al levantamiento del cadáver con autorización judicial.
Según fuentes del caso - las oficiales fueron extremadamente parcas-,la vivienda donde se produjeron los mortales hechos es un piso compartido por varias personas de la misma nacionalidad; algunas de ellas, dada la hora del suceso, debían de encontrarse en su interior y podrán aportar algún dato relevante para la investigación.
La muerte de este ciudadano en el interior de un domicilio del barrio del Besòs es el segundo que se comete en Barcelona en menos de 72 horas. El pasado viernes apareció también en el interior de su domicilio un ciudadano boliviano en la zona de la Sagrera, que fue asesinado a balazos en presencia, según fuentes cercanas al caso, de otros moradores de la vivienda. Al parecer, el criminal huyó por una ventada después de efectuar los disparos.
Ese mismo día se supo que unos restos desmembrados de una mujer aperecieron en un margen de la autopista AP-7 en la zona de Tarragona. Los restos estaban malogrados por la acción de la intemperie. La cabeza estaba unos metros alejada del cuerpo.

Más de 1.000 estudiantes se manifiestan por el paseo de Gràcia tras el desalojo de la UB

1. • La evacuación y una primera protesta se han saldado con 3 detenidos, 16 denunciados y 5 mossos heridos, uno grave
   
2. • La policía ha hecho una segunda carga a mediodía en la puerta lateral del rectorado
   

Más de un millar de estudiantes se manifiestan a partir de la una de la tarde por el paseo de Gràcia de Barcelona después de que esta madrugada los Mossos d'Esquadra hayan procedido al desalojo de la Universitat de Barcelona (UB). Poco antes de la una, la policía catalana ha llevado a cabo una carga contra los jóvenes que se habían concentrado en la puerta lateral del edificio del rectorado.
Tres jóvenes detenidos, 16 denunciados por desobediencia y cinco mossos heridos, uno de ellos grave, según la agencia Efe, es el resultado provisional del desalojo de 53 estudiantes encerrados en el rectorado de la UB contra el plan de Bolonia, llevado a cabo a partir de las cinco de la madrugada por la policía autonómica.
Un portavoz de los Mossos ha explicado que uno de los cinco mossos contusionados en el enfrentamiento con los estudiantes ha sido trasladado a un hospital con lesiones de carácter "grave".
Las detenciones se han producido cuando un grupo de los desalojados a primera hora de la mañana se han concentrado delante del edificio central de la UB, situado en la plaza de Universitat, y han intentado entrar otra vez en el rectorado pese a la presencia policial.

Carga contundente
En ese momento, hacia las 8.40 horas, se ha producido una contundente primera carga policial en la que los agentes antidisturbios han utilizado sus porras y que se ha saldado con tres detenciones por atentado y la imputación a otros 16 estudiantes por desobediencia.
La evacuación, a primera hora de la mañana de 53 personas que ocupaban el rectorado y a los que los agentes han procedido a identificar se ha producido sin que se hayan registrado detenciones.
Los estudiantes se habían instalado en el vestíbulo de entrada y en las escaleras del centro desde el pasado 20 de noviembre como protesta por el proceso de adaptación al Espacio Europeo de Educación Superior (EEES), también conocido como Plan Bolonia.

Clases interrumpidas
Los jóvenes habían cortado el tráfico por la Gran Via a la altura de la plaza Universitat hacia las 7.30 horas. La circulación se ha restablecido por completo minutos antes de las nueve de la mañana.
Mientras, las clases de las facultades de Filología y Matemáticas, en el edificio histórico de la de la UB, han quedado suspendidas después del desalojo.
Los Mossos han montado un cordón policial a la entrada principal del edificio histórico y solo dejan acceder al recinto a profesores y trabajadores del centro. Un centenar de alumnos se han concentrado ante la entrada principal y están gritando "Queremos entrar". Algunos de ellos reclaman poder acceder a la facultad para ir a la biblioteca.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=596196&idseccio_PK=1021

Los estudiantes denuncian el desalojo y piden la dimisión del rector

Estic d'exàmes. No se si me'n surtiré. Preocupat. La confiança per terra. L'estrés comença a fer acte de presència. Inseguretat. Nerviosisme. Endavant, si us plau...
Avui poso un article del diari 'Público' que m'ha cridat molt l'atenció i, amb ell, continuo amb la saga de protestes contra l'extraordinari Pla Bolonya. Ahir Público deia això en el seu títol. Els estudiants ho portem dient des de fa alguns anys. Les conclusions: cadascú les seves.
--
La falta de becas hace peligrar el plan Bolonia
España está a la cola de la OCDE en gasto público para ayudas a los alumnos. La escasa inversión amenaza el I+D universitario

La reforma universitaria conocida como plan Bolonia es, según el Gobierno, la oportunidad para hacer efectivo el deseado cambio de modelo económico basado en la construcción y el turismo hacia la investigación. Sin embargo, algunos datos del Ministerio de Ciencia y de la Conferencia de Rectores (CRUE) revelan que los pilares básicos de esa reforma son de plastilina.

España invierte en becas sólo el 0,08% de su PIB frente al 0,25 de la media de los países de la OCDE. El balance de empresas creadas a partir de proyectos universitarios también es mejorable: apenas llegaron a las 120 en 2007.

El proceso de entrada en Bolonia o Espacio Europeo de Educación Superior (EEES) culminará en el curso 2010/2011. Para ese año, todas las carreras deberán garantizar que los alumnos graduados tengan conocimientos específicos que ayuden a crear tejido de investigación y desarrollo en la sociedad. Para ello, se ha planteado un sistema de docencia que trata de acercar la empresa a las facultades.

Los estudiantes que se han posicionado contra esta reforma han alertado del peligro de establecer una preparación profesional a través de costosos cursos de posgrado. Básicamente, desconfían de que las becas lleguen a todos los que las necesitan y que esos másters sean completamente accesibles.

Llegar al nivel de la OCDE

Las universidades son conscientes del esfuerzo económico que supondrá aumentar las ayudas para acceder a un máster oficial. "Que un sistema sea público no quiere decir que sea del Gobierno, es de la sociedad. Y público tampoco es igual que gratis. Hay que hacer un esfuerzo para que se sostenga", reclamó el presidente de la CRUE y rector de la Universidad Autónoma de Madrid, Ángel Gabilondo. El secretario de Estado de Universidades, Màrius Rubiralta, aseguró que el objetivo es aumentar la inversión en becas para llegar a la media de la OCDE en el curso 2011/2012.

El Gobierno confía en que el esfuerzo en ayudas a los alumnos disuelva las protestas contra Bolonia. Gabilondo, a favor de la reforma, aseguró que hay elementos de las protestas de los alumnos que deben ser tenidas en cuenta. "Todos los másters no son iguales. Uno que sirva para ejercer una profesión, como puede ser el de profesor, no puede costar lo mismo que el resto", señaló.

El presidente de los rectores se mostró partidario de que ese tipo de formación tenga un precio similar al de los grados. La media de estos cursos oscila entre los 1.233 euros y los 2.554 de media.

Los informes presentados ayer también valoran la implantación actual de la universidad en la investigación y desarrollo. El rector de la Universidad de Valencia y presidente de la Comisión Sectorial de I+D de la CRUE, Francisco Tomás, señaló el esfuerzo realizado por las universidades al generar el 68% de la producción científica del país. "De las 189.000 personas dedicadas a la ciencia, 115.000 están en la Universidad. De ellas, 55.000 son investigadores", explicó.

El informe que evalúa el trabajo de las Oficinas de Transferencia de Resultados de Investigación (OTRI) en 2007 señala que, además de 120 empresas de investigación, se han creado 434 patentes. "Es cierto que no crecen con las expectativas de un país con el nivel económico de España", destacó Tomás. Gabilondo recordó que el momento actual de "economía de supervivencia" exige nuevas soluciones.

Tal i com vaig prometre ahir, comento la última setmana de l'ocupació pacífica que vam exercir a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Crec que no seria just que no ho fés ja que donaria una visió sesgada de la realitat que es va viure a la universitat en els darrers dies.

Avui ha estat dia 20 de novembre. I, com cada any, el dia 20 de novembre ens porta a la ment un record. Però no un record com qualsevol altre. Un record d'una època fosca que, gràcies a Déu, no vam viure en la nostra pell. Un record d'una etapa històrica determinant en el nostre present, sobre la qual estan establertes moltes de les directrius de la societat i el sistema polític actuals. Avui fa 33 anys molta gent celebrava la mort d'una de les persones més odiades (encara que de ben segur també una de les més estimades) de la història d'Espanya. En dies com avui cal recordar a tota aquella gent que en els seus dies va lluitar contra un règim autoritari, repressor i amb la violència i el terror com a bandera. Avui, doncs, cal que mirem enrere i aprenguem de tota aquella gent que va lluitar pel reconeixement dels seus drets i la construcció d'una societat més democràtica i justa on els drets fonamentals estessin garantits per tothom.
Potser avui la lluita no és la mateixa, potser aquella gent opressora fa temps que va marxar però el que sí és innegable és que la nostra societat encara pateix nombroses conseqüències d'aquell temps fosc. Per això cal que siguessim conscients de tot el que va suposar i del camí que encara queda per recórrer i, per fer això no hem d'oblidar el nostre passat i més quan només estem parlant de 33 anys enrere. Avui doncs, va per tots els homes i dones que van lluitar en contra el règim encapçalat pel General Franco.
Salut.

No hi ha temps. Quan no és Disseny, és Ràdio, quan no és Ràdio, és Edició, quan no, Comunicació Política i si encara queda un rato: Comunicació i Educació; i tot això passant per sobre de Projectes i Gestions de l'Empresa Informativa i de Dret. En fi, poc temps per a escriure aquí al bloc tot i que tinc algunes actualitzacions en ment.

País Or Plata Bronze Total.
1. China 51 21 28 - 100.
2. Estados Unidos 36 38 36 - 110.
3. Rusia 23 21 28 - 72.
4. Gran Bretaña 19 13 15 - 47.
5. Alemania 16 10 15 - 41.
6. Australia 14 15 17 - 46.
7. Corea del Sur 13 10 8 - 31.
8. Japón 9 6 10 - 25.
9. Italia 8 10 10 - 28.
10. Francia 7 16 17 - 40.
11. Ucrania 7 5 15 - 27.
12. Holanda 7 5 4 - 16.
13. Jamaica 6 3 2 - 11.
14. España 5 10 3 - 18.
15. Kenia 5 5 4 - 14.

Ja s'han acabat els Jocs: enquesta tancada. El resultat ha estat de 6 vots de qui creia que España aconseguiria superar les medalles de Barcelona '92 i 13 vots de qui pensava que no ho farien. Clar que a mesura que els resultats no arribaven, la balança va acabar decantant-se per la opció del no i així ha estat.

Tot i això crec que la delegació espanyola a Pekín ha fet un resultat més que lloable. Ha aconseguit 18 medalles, una menys que a Atenes, però més ors: 5 (que es diu ràpid) i que poguessin haver estat (o en realitat són) 6. Des de Barcelona no s'aconseguia una xifra semblant del màxim metall. Són 18 medalles, que sí que són menys que a Barcelona, però no gaires menys si tenim en compte que (em sembla) que la delegació espanyola ha acabant, en cinc ocasions, amb algun integrant en el quart lloc. Un quart lloc que, en quasi totes les modalitats ha suposat perdre en la lluita pel bronze, com ara em ve a la ment l'actuació de Ramos a Taekwondo. També hem de tenir en compte algunes de les decepcions dels Jocs, que no han estat poques i haguessin pogut elevar a Espanya en la posició al medaller: parlo del judo (l'esport on sempre s'han de menjar el món) i, per suposat, de l'atletisme, l'esport rei en el qual aquest any no han conseguit ni una trista medalla, amb la "medalla segura" de Paquillo Fernández o Marta Domínguez, que se'n van anar en orris. Amb això, no vull trobar excuses i és que molts cops sembla que els fracassos dels equips espanyols sempre vinguin per alguna raó de desgràcia o mala sort; simplement crec que, tot i no superar les medalles, han estat un éxit.

Una menció destacada mereix el partit de bàsquet d'avui. Es comenta que ha estat un dels millors de la història i que la selecció dels Gasol, Calderón, Rudy i companyia han estat a prop de conseguir la primera posició, que hagués valgut el sisè or. Tot i això, molts coincideixen en que aquesta plata té un veritable gust a or. Des d'aquí vull també saludar a l'amic Kobe Bryant, tan de bo que no caigui per les escales, ni l'atropelli cap cotxe, ni li caigui un piano al cap. Fes callar a ta puta mare (fill de puta) i fotte (en dos tes i sense guió) lo dit pel cul. Perdó.

Per fi ha arribat l'agost. I, a part d'una calor inhumana, unes Festes Majors també inhumanes i molta madra, agost acollirà un esdeveniment especial. Un esdeveniment que, des de l'antiguitat, ha reunit als millors esportistes del món, de totes les modalitats. Parlo, ni més ni menys, que dels Jocs Olímpics.
Avui sortia la expedició espanyola que participarà als Jocs de Pekín, que s'ignauguren passat demà (demà segons el diari que estem escrivint). En aquesta edició, tenim com a representants a 6 esportistes de la província de Lleida: Jackson Quiñónez (110 metres valles), Sergi Escobar (ciclisme de pista: persecució individual i per equips), Jesús Ángel García Bragado (50 quilòmetres marxa), Saúl Craviotto (piragüisme, 500 km K-2 en aigües tranquil·les), Guillermo Díez-Canedo (K-1 en aigües braves) i Ayad Landassen (5.000 metres). En total, dos p¡ragüistes, tres atletes i un ciclista. Però cal fer una menció especial a Sònia Franquet, participant en tir d'aire comprimit i natural d'Ascó. La veritat, crec que és un veritable honor per tota la comarca i, especialment, pel municipi d'Ascó, que poguem disposar d'una representant als Jocs Olímpics de Pekín. Des d'aquí vull desitjar molta sort als participants, tot i que ja vaig tenir el privilegi de fer-ho el passat dilluns a tres d'ells en la recepció que els va organitzar La Paeria. Així, espero poder anar actualitzant al bloc les fites que vagin aconseguint els nostres esportistes, amb una altenció especial a Quiñónez i Escobar, que presenten clares opcions de aconseguir una medalla.
D'altra banda, però, vull expressar el meu recel envers la seu que acollirà els Jocs: que, com tots sabeu, no és altra ciutat que Pekín (Beijing), la capital xinesa. Primer, va aparèixer la preocupació per si les instal·lacions olímpiques estaríen llestes per la data d'inici dels Jocs, que final ment, així ha estat; després va ser el problema de la pol·lució i la contaminació de la ciutat; en tercer lloc, el conflicte i matança de tibetans; i, finalment, dilluns a la ciutat de Xinjiang es va produir un atemptat islàmic del grup ETIM, per la independència del Turkestán Oriental, en el que van morir 16 policies -no era un simple petard-. Però això no és tot i els Jocs no han estat en cap moment lliures de mesures polèmiques proposades pel govern xinès, com, la de multar als periodistes si s'equivocaven en les seves retransmissions o el de marcar la ruta que han de seguir els periodistes que cobreixen l'esdeveniment, restringint la seva llibertat de moviments dins la ciutat.
Deixo algunes imatges il·lustratives sobre la organització dels Jocs, només cal posar la paraula 'Beijing' al cercador d'imatges de Google per obtenir aquests resultats.

Nit de "Peli".

Potser porto molt temps sense actualitzar aquest espai, però com sempre es diu: tot té una explicació o, en aquest cas, un culpable. Harry Potter m'ha tingut algunes tardes senceres paralitzat a la cadira del meu escriptori. Divendres passat vaig començar-lo al tren i ahir el vaig acabar a altres hores de la matinada, sense haver sopat.