Estudiar periodisme té moltes coses dolentes, moltes. Però participar en la carrera per arribar a ser un home dolent, dolentíssim, manipulador, tergiversador, silenciador, violador i menjador de nens et regala alguna cosa bona de tan en quan. Aquesta setmana, hem tingut la possibilitat de fer una entrevistada Anna Solanas, productora de pel•lícules en tècnica Stop Motion.

L’stop motion és una tècnica cinamatogràfica d’animació que consisteix en plasmar moviment en objectes estàtics, a partir de la captura i projecció continuada de fotografies. Així, la tècnica es pot aplicar tant en figures de plastilina, que s’han d’anar manipulant lleument i prendre centenars de fotogrames per plasmar el més mínim moviment. “Qüestió de paciència i temps”, diu Anna Solanas. A dia d’avui, aquesta tecnologia d’stop motion amb plastilina ja no ve de nou a ningú ja que és una eina recorrent en alguns serials d’animació infantil, com és el cas de l’arxiconegut Pingu.

La productora I+D, dirigida per Marc Riba i la nostra volguda Anna Solanas ha donat a llum algunes peces amb aquesta animació de plastilina, com és el cas de El negre és el color dels Déus, el projecte final de carrera de Riba i Solanas, en acabar els seus estudis a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), a Terrassa.

Però el que més ens va cridar l’atenció de l’entrevista i de l’stop motion en general va ser el recurs de plasmar moviment en titelles. Unes titelles en miniatura, que no arriben als 10 centímetres d’alçada i que han de ser aptes per plasmar sentiments i emocions a partir de peces mòbils o intercanviables. És realment fascinant veure com uns ninots minúsculs són els protagonistes d’històries de qualsevol tipus. Lupe i Bruno, Cabaret Kane i sobretot Violeta la pescadora del Mar Negre són dues obres d’art que hem d’agrair a Solanas i Riba, i a la seva productora I+D.

Aquí deixo dues de les seves produccions: primer, El negre és el color dels Déus, que els va valer la nominació pel premi Goya al millor curtmetratge l’any 2004, a més d’una bona pila de premis més. En segon lloc, Lupe i Bruno. Però cal dir que no tots els treballs d’I+D són igual de simpàtics ni transmeten tan bon ambient, Violeta la pescadora de mar negre ens submergeix en un món de maldat, gelosia i violència a causa de la incomprensió, que recorda a algun dels treballs produïts per Tim Burton. Llàstima que aquest no es pugui a través d’Internet.

Fresquet i els seus. Una investigació gairebé obsessiva que va ocupar al periodista de Falset Toni Orensanz durant gairebé sis anys. Orensanz segueix l’estela d’un grup d’anarquistes de la FAI que durant els inicis de la Guerra Civil espanyola recorren amb un òmnibus una ruta de municipis de les Terres de l’Ebre (com Gandesa, Bot, Flix, Ascó, Riba-roja, Móra d’Ebre), el Camp de Tarragona (com Falset, Reus) i del Baix Aragó (Casp era el seu punt de partida) provocant la mort a tots aquells sospitosos de donar suport a alguna agrupació contrària a la causa republicana. Saquejos, orgies, segrestos, assassinats són l’activitat diària de la Columna de la Mort, liderada per Pasqual Fresquet, a pesar de ser obertament criticada pel govern de la República.

Toni Orensanz ens relata, gairebé com si d’una novel·la es tractés, les seves investigacions rere l’estela de la Brigada de la Mort. El periodista de Falset s’entrevistarà amb testimonis de l’època, visitarà els arxius històrics de la guerra i també a alguns especialistes en història i en investigació per treure a la llum uns fets que van tenir lloc durant la guerra i que, de no ser per Orensanz, haurien caigut per sempre en l’oblit.

Aquest és el quart any que estic estudiant a Barcelona i, durant aquest temps, he pogut anar amunt i avall de la ciutat descobrint els seus encants i les seus defectes, cosa que m’ha servit per descobrir que m’és impossible de memoritzar els carrers i de construir un mínim de relació entre ells. Bé, que hi farem, seguirem intentant-ho, almenys no em perdo! El cas és que, durant aquestes anades i vingudes sempre m’ha agradat fixar-me amb el que la gent llegeix al Metro.

Si els primers anys no hi havia un clar favorit: uns llegien clàssics, altres preferien la novel·la històrica, alguns sentien debilitat per autors de referència (tipus Eduardo Mendoza) i, evidentment, molts (potser una majoria) es decantaven pels best-sellers, com Els pilars de la terra, La catedral del Mar o El nen del pijama de ratlles. Ara, però, la tendència ha canviat i tota la diversitat que es podia veure abans al transport públic ara ha desaparegut. Des de finals de l’any passat, la trilogia Millenium, de Stieg Larsson, acaparava vora un 80% (calculo jo) dels les lectures. Els homes que no estimaven les dones va ser el més habitual dels tres, potser sigui perquè alguns barcelonins pensin com jo i creguin que aquesta trilogia no té ben poca cosa d’especial (i que consti que me la vaig llegir sencera durant l’estiu, tot i que els dos darrers llibres me’ls vaig cruspir només per parar de perdre el temps). Avui, encara es veuen alguns llibres de Millenium per Barcelona, el més habitual La reina al palau dels corrents d’aire, la tercera entrega, senyal de que la gent ha acabat la nissaga Larsson i, qui no ho ha fet encara, només els queda l’últim.

Però podem dir que, per fortuna, la febre de Stieg Larsson ha cessat. Ara es porta una altra cosa que també crec que acapara m’atreviria a dir no un 80 sinó ja un 90% dels llibres al Metro. Quin? Tothom ho sap, un assidu dels súper ventes: el senyor Dan Brown. El símbol perdut, una novel·la que encara no he llegit però que suposo que ho acabaré fent d’aquí uns mesos, i cediré la moda literària d’avui.

Així, es veu que, últimament el Metro de Barcelona s’està monopolitzant de llibres de Brown. Naturalment, dubto que aquest fenomen sigui nou, segur que en èpoques anteriors ha succeït el mateix i segur que també ha tingut Dan Brown com a protagonista. Veiem, així, que el que es porta ara, la moda urbana pel que fa a llibres, és la intriga, la ficció carregada de suspens, obres de misteris i atracció (apart també diria que abans era la novel·la històrica la més seguida).

En tot cas, crec que és una llàstima que la lectura al Metro la monopolitzi una sola obra, o una trilogia. Durant aquests anys d’anades i vingudes a la ciutat comtal, m’ha agradat anar observant què llegeix la gent, veure que li agrada als barcelonins, una forma més de recomanar llibres. Penso, doncs, que la varietat s’hagi empobrit tant últimament. Esperem que la febre Brown, com la febre Millenium, passi aviat i tornéssim a una moda una mica més heterogènia.

Probablement sigui la fotografia de guerra més coneguda. I és que, per molts, és considerada la millor imatge del fotoperiodisme de guerra de la història. Robert Capa capta la suposada mort del milicià Frederico Borrel, a Puerto Murriano, prop de Còrdova. la guerra només feia uns mesos que havia començat i Capa tenia només vint anys. Una mort suposada, he dit. La espectacularitat de la imatge ha creat, des del moment que va ser publicada: una composició perfecta, un escenari representatiu i un moment massa exacte per haver estat captada en aquell instant. Capa hagués hagut de disparar la seva Leica només unes mil·lèssimes de segon abans que l'enemic disparés també un fusell. Després de molts anys d'estudi, sembla que finalment la teoria de que la foto és fruit d'una simulació del milicià sembla la més consolidada però, com en gairebé totes les investigacions d'aquesta mena, hi ha persones que creuen el contrari i que no tardaran en presentar noves teories en un futur. La polèmica està sempre servida. Una tercera teoria ens diria que aquella joranada de guerra a Cerro Muriano transcorria amb tranquil·litat quan Capa i uns milicians van sortir al camp per falsejar algunes imatges. Justament en el moment de dramatitzar la caiguda del milicià falsament ferit, sona un tret, que impacta de ple en el milicià Borrel, que estava a punt de fingir la seva mort, i li treu la vida (ara de veritat). Una versió dels fets que, si més no, costa de creure.

Fa un parell de dies vaig coincidir a la sortida de La Vanguardia amb la companya becària de fotografia. Al preguntar-li què tal li anava per la seva secció em va contestar, sincera, que no li agradava gens el tractament fotogràfic que fan els diaris i que no volia continuar per aquesta branca de la fotografia. Ella es vol dedicar a la fotografia artística i no comercial. Al sentir-la, jo li vaig comentar que estava treballant en un estudi de Robert Capa per a l'assignatura de Història del Periodisme i quan vaig treure el tema de la fotografia del milicià mort, vam tenir una discussió que crec interessant.

D'una banda, ella defensava que no hi havia cap tipus d'importància en que la fotografia de Mort d'un milicià fos fruit d'una dramatització. Creu que les fotografies no s'han de mirar més enllà i que l'espectador ha de quedar-se només amb el que expressa la imatge. Mort d'un milicià és una instantània que transmet moltíssim i, per això, ha estat justament considerada la millor fotografia de guerra de la història. La bellesa, la transmissió de sentiments, el color, la composició, la distribució dels elements... és l'únic que s'ha de considerar d'una imatge, en definitiva: allò que podem veure.

D'altra banda, jo tenia clar que el fet que la fotografia de Capa fos falsejada suposava la pèrdua total del seu valor i una taca en el nom del fotògraf. Tota vessant del periodisme es basa en expressar coses, i la imatge ho consegueix magnificament, però les coses que s'expressa han de ser verídiques i amb una clara voluntat informativa (a la que també es pot sumar la opinió). D'aquesta manera, Capa si la fotografia ha estat premeditada no reflecteix una realitat, és una actuació, és una acció falsejada, que perd tot el seu valor periodístic. Continuarà essent una foto que sortirà als llibres d'història com a representació de la Guerra Civil espanyola, però hauria de caure per sempre dels llibres de fotoperiodisme.

Dues posicions oposades. Uns minuts després, quan encara li donava voltes a la conversa, vaig pensar que potser els dos teniem part raó. Ella hem parlava desde la seva visió de fotògrafa, parlava del que transmitia la fotografia des del primer moment i com s'aconsegueix això (encara que penso que si la fotografia està pactada, qualsevol podria fer alguna cosa semblant). Jo, parlava amb un criteri més periodístic, al·ludint a la veritat, a la informació certa i fidel als fets.

Ella parlava com a fotògrafa, jo com a periodista: els dos becaris. La seva visió, vàlida per una fotògrafa; la meva, plausible per un periodista. Quan parlem de fotoperiodisme, la polèmica està servida.

Ens ho venien recordant els mitjans de comunicació des de feia dies i dies. Avui, per fi, ha arribat la data i esperem que aquest tema ja hagi sortit ja de l’agenda, no per ser -ni molt menys- una notícia discreta sinó pel repetiment que se li ha donat a la televisió, que ens l'ha fet avorrir, a un servidor com a mínim. Avui era un dia de celebració, tant a Berlín, com a tota Europa per tots aquells que ens considerem amants de la pau entre els pobles; fins aquí, d'acord.

La Porta de Brandenburg a tota llum, un ridícul circuit de fitxes de dominó gegants representant l’històric mur i una gentada amuntegada a la Plaça de París. Però algú s'oblidava d'alguna cosa. No han tardat en emetre’s les imatges de fa només 20 anys, en les quals es veu els ciutadans alemanys que, després de 28 anys de bloqueig, trenquen les barreres per poder alliberar la ciutat de Berlín i reunificar-la de nou així com trobar-se amb els seus germans de l’altra banda després d’un llarg temps. Són unes imatges de gran impacte del que és considerat un dels esdeveniments més colpidors de la història d'Occident. El teló d'acer semblava fondre's, un dels dos titans es desplomava i deixava l’altre gegant de peu, posseïdor del domini mundial. El derrombament d'una simple paret va ser el símbol de que les coses començaven a canviar en el panorama internacional. Fins aquí, també d'acord: són fets històrics.

Insuportable, però, ha estat veure la desfilada dels presidents de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial (més França) passejant sota la Porta de Brandenburg, com si d'un arc de triomf es tractés. Bé, cal destacar la presència a primera fila de Gorbatxov, amic dels aliats i enterrador de la URSS. Els secundaven dirigents convidats de quasi tots els països europeus.

Un espectacle que, més que la celebració de l'arribada de la pau, era la celebració d'una victòria. Deu ser que se'ls hi ha oblidat de fer alguna mínima referència al bàndol soviètic, que va ser una de les causes principals (sinó la causa principal) de la derrota de l'exèrcit nazi, sacrificant més de 9 milions de soldats. Algú podrà dir, però, que el paper dels soviètics durant la Segona Guerra Mundial no té res a veure amb el dia d'avui, dia de celebració el derrombament del Mur: crec que és qüestionable, si més no quan el nazisme i la seva derrota és qui desembocarà en les negociacions de pau, un altre conflicte i la divisió de Berlín.

Un dels moments àlgids de la celebració havia arribat abans de la passejada dels vencedors. Una multitud d'assistents s'ha derretit en un solemne aplaudiment cap a l'amo del món, l'il·lustríssim Barack Obama, que de temes de pau n’ha de saber una estona, si no per què li hauran donat el Premi Nobel enguany?.

Curiós. Una ciutat que fa vint anys era dividida en dos. Un món partit entre les influències capitalistes i les comunistes a dia d'avui s'agenolla i aplaudeix l'Oncle Sam, el gegant que va resultar vencedor. Unes lloances que passen per alt assumptes fonamentals com la autodestrucció inherent del sistema capitalista, la seva orientació cap a aconseguir el màxim benefici i la variació cíclica de l'economia, que provoca fortes crisis cada cert temps. Actualment n’estem vivint una de grossa, que aquesta darrera setmana ha donat una altra fuetada a la vila de Flix.

Cap menció tampoc a la cara fosca de la caiguda del Mur de Berlín. Només s’ens ha ensenyat la seva cara amable: un poble ansiós d'unir-se amb els seus germans, un poble que clama pau i reconciliació i que vol acabar amb un infern, alliberar-se de les cadenes i posar fi a una batalla que no és la seva. Allò que ens agrada veure a tots. Però, i què més? En l’oblit cau que la caiguda del Mur, va el primer pas per cedir el domini del món al poder del capital, a les idees individualistes, a la guerra bruta, a l'explotació per voler aconseguir sempre el màxim benefici i a la lluita per aconseguir més i millors recursos (com feien els humans a la prehistòria). Sense nombrar que qualsevol opositor a la seva doctrina és sempre una lluita en potència. Ningú es recorda ja del socialisme, que amb aquella caiguda del mur va ser definitivament etiquetat i arxivat com un sistema "utòpic" i "inviable". Potser algú d'aquí un temps, quan ens haguem cansat ja tots d'ensopegar cada dos per tres en un camí que ple de pedres i entrebancs; ens convencerà de que hem d’explorar nous camins, seguir noves vies.

Fa uns dies vaig redactar un petit text per la secció de Tendències de La Vanguarida, que finalment no va entrar al diari per problemes d'espai. Tractava sobre el conflicte entre el rectorat i els estudiants organitzadors de la Festa Major, que s'oposaven a la decisió d'anul·lar-la aquest any. Un petit resum de la situació:

La fiesta de la discordia
La Universitat Autónoma de Barcelona recibirá hoy a miles de personas en la celebración de su tradicional fiesta mayor. Pero este año la organización del evento ha ido cargada de polémica después de que el rectorado de la UAB decidiera suprimir la celebración por su elevado coste (298.000 euros el pasado año) y su grave repercusión en la higiene y el estado del campus. Sin embargo, un elevado número de estudiantes se opone a la decisión del rectorado y asegura que la fiesta “es propiedad de toda persona vinculada a la universidad y el rectorado no es nadie para decidir anular la fiesta de forma unilateral”.

De este modo, los estudiantes decidieron formar una asamblea para organizar, a expensas del rectorado, una fiesta mayor alternativa. Con un presupuesto de unos 15.000 euros procedente de los colectivos participantes y de las asambleas de las facultades, la fiesta cuenta con actos culturales (como danza y animación), que empezarán a las 10 de la mañana, además de los habituales conciertos y música que se alargarán hasta las 5 de la madrugada, aunque en las ediciones precedentes la fiesta terminaba a las 9 de la noche.

Pero la contundente reducción del presupuesto de la fiesta al prescindir de la financiación del rectorado ha provocado carencias esenciales para la celebración de la festividad. En primer lugar, la seguridad, que irá a cargo de comisiones formadas por grupos de estudiantes; después la sanidad, con sólo dos ambulancias y, por último, la higiene y la limpieza que también irá a cargo de los estudiantes organizadores. El campus carecerá de servicios móviles de baño durante la celebración de la fiesta.

Por su parte, Maria Josep Recoder, vicerrectora de relaciones institucionales de la Universitat Autònoma declara que hoy “es un día lectivo como cualquier otro” y que la fiesta celebrada por los estudiantes “es imprudente y no está autorizada”. Pero Recoder también asegura que no boicoteará la fiesta alternativa aunque si pedirá responsabilidades si se producen desperfectos durante su celebración.

Ahir, a les vuit del vespre, la festa encara havia de viure els seus punts més àlgids però vam rebre un correu de l'agència Europa Press, que feia un resum de com es vivia la festa durant el dia. Destacava la brutícia que s'havia anat aglomerant al campus.

Miles de jóvenes acuden a la fiesta alternativa de la UAB
BELLATERRA (BARCELONA), 5 (EUROPA PRESS) La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) acogió hoy a miles de jóvenes que decidieron celebrar su Fiesta Mayor a pesar de la prohibición explícita de la institución, que anuló la cita principalmente por motivos económicos. La convocatoria alternativa se desarrolló sin incidentes importantes, dejando poca distancia entre las ediciones anteriores y esta polémica fiesta organizada por los alumnos sin el respaldo institucional, que mantuvo el día lectivo. Las actividades culturales de las primeras horas dieron paso a los conciertos y la programación de tarde y nocturna, que es la que más participación esta cosechando con diferentes zonas, propuestas y hasta cuatro escenarios. Desde primera hora de la tarde los trenes de los Ferrocarrils de la Generalitat descargan en la estación del campus de la UAB, donde se evidencia la presencia de seguridad, a cientos de jóvenes con ganas de diversión, aunque aseguran que de pocos problemas, siendo los restos de papeles, bolsas y botellas esparcidos por el suelo el principal inconveniente del encuentro. En declaraciones a Europa Press, la miembro de la organización, Clara Sánchez, explicó que están "muy satisfechos" con el desarrollo de fiesta, ya que está acudiendo mucha gente y funciona sin problemas a pesar de las dificultades de no contar con ningún apoyo institucional de la universidad. Los jóvenes se las ingeniaron para abastecerse de electricidad con grupos electrógenos, contratar proveedores, organizar actividades y llenar la fiesta con una treintena de paradas que junto con la importante afluencia de jóvenes y el apoyo de una veintena de colectivos de la UAB ponen de manifiesto la buena respuesta de los alumnos al evento.

Avui, hem rebut una altra notícia d'agència, aquest cop sobre la reacció del rectorat. Una actitud victimista, exagerada i hipòcrita, que no reflecteix ni de bon tros l'ambient que es va viure ahir a la UAB ni pel que fa les coses pistives ni pel que fa les negatives, que n'hi havia i no eren poques. Sembla que als rectors els hi interessi el clima de tensió amb els estudiants, una cosa que no acabo d'entendre.

La UAB lamenta que la Fiesta Mayor alternativa se saldó con "graves daños" en el campus
BARCELONA, 6 (EUROPA PRESS) La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) lamentó hoy que la Fiesta Mayor celebrada ayer por los estudiantes de forma totalmente alternativa, al haberse anulado la celebración oficial, se saldó con "graves daños" en el campus. En un comunicado, la universidad aseguró que la fiesta ha provocado un "grave coste económico y medioambiental", además de importantes dificultades de movilidad y un "gran riesgo sanitario y de seguridad", precisamente, los problemas que la universidad pretendió evitar con la suspensión oficial de la fiesta. Con esto, criticó que los impulsores de la fiesta se han desentendido de la limpieza y cuidado de los espacios, después de que esta mañana hubiera gran acumulación de suciedad, varios desperfectos en algunas instalaciones y un "intenso olor desagradable". No obstante, el centro aseguró que unas 8.000 personas acudieron a la fiesta -frente a las 30.000 de otras ediciones- y que la asistencia a las clases fue descendiendo de forma progresiva a lo largo del día. De hecho, la UAB señaló que la cantidad de suciedad generada es "cuantitativamente parecida y cualitativamente peor" que en aquellas ediciones oficiales con mayor afluencia. Concretó que la suciedad está repartida por el campus, y que, entre los residuos, se encuentran una gran cantidad de cristales y latas -materiales restringidos anteriormente-, generando problemas de seguridad y medioambientales. Entre los desperfectos, la universidad contó fanales y papeleras rotas, mesas "destrozadas", cristales rotos y pintadas en las paredes, que, indicó, supondrán un desembolso económico "importante" para la universidad. La UAB reveló que durante toda la noche -la fiesta terminó a "altas horas"- los servicios de emergencias sanitarias atendieron un caso.

Deixo anar una informació que ha enviat fa pocs minuts l'agència Europa Press. Unes poques flors no fan primavera però cal estar agraïts.


Les administracions invertiran 20 milions per activar la indústria a Terres de l'Ebre
BARCELONA, 4 Nov. (EUROPA PRESS) -

La Delegació del Govern a les Terres de l'Ebre ha destacat avui que la Generalitat i el Govern espanyol invertiran 20 milions d'euros per activar la indústria a la zona, segons ha informat en un comunicat.

Les esmenes presentades als pressupostos generals de l'Estat (PGE) inclouen 10 milions per a un Pla de reindustrialització, 1,1 milions per a la potenciació del sector del moble, 500.000 euros per a l'Observatori de l'Ebre i 500.000 euros més per a la millora de l'estació de l'Aldea.

A això se suma la inversió prevista de vuit milions d'euros del Pla d'Iniciatives de Dinamització Comarcal, que s'ampliarà en els pròxims pressupostos de la Generalitat. El delegat del Govern, Lluís Salvadó, s'ha mostrat "optimista" per les ajudes de les administracions perquè mostren "la ruptura de la dinàmica històrica d'abandonament" governamental.