Article del dia 5 de gener. La Vanguardia:

Desafinando en Ciutat Vella

ANDREU PRUNERA
Barcelona

El Trío Taíno actúa en el Portal de l'Àngel. Maracas y guitarras suenan aritmo de bolero bajo la atención de algunos viandantes, que se paran frente al grupo cautivados por su ritmodominicano. Sólo hace un día que el grupo pudo recuperar uno de sus amplificadores, que les fue confiscado por la Guardia Urbana un mes atrás cuando actuaban en el mismo punto. Además de la multa de 90 euros por usar amplificador, la devolución del equipo les costó alos músicos 186 euros más, un coste que tuvieron que saldar con el préstamo de un amigo.

La última actualización de la normativa del distrito prohíbe alos músicos callejeros usar equipos amplificadores. Tampocoestá permitido emitir sonidos que superen los 65 decibelios en las actuaciones que se lleven acabo cerca del Gòtic ylos 70 decibelios en el resto del distrito ni vender discos de música alos viandantes. “Es una normativa hecha arbitrariamente –dice Enric d'Armengol, músico de la calle– porque es imposible poder oír en la calle instrumentos como la guitarra sin recurrir a un amplificador, como también es imposible hacer que una trompeta suene amenos de 70 decibelios, por más sordina que se ponga”.

Fuentes del distrito de Ciutat Vella defienden que la normativa fue diseñada para mejorar la convivencia yreducir las molestias causadas alos vecinos. Entre enero ynoviembre pasados, la GuardiaUrbana se incautó en el distrito de un total de 142 equipos musicales ytuvo que intervenir en 392 ocasiones por la acción de los músicos de calle. Algunos de ellos se quejan de recibir “un asedio” de la policía local desde principios de julio, cuando se prohibió el uso de amplificadores, y aseguran que las multas a las que se enfrentan son “disparatadas”.
Hugo Montero, presidente de la Associació de Músics iIntèrprets al Carrer (AMIC), dice que algunos músicos viven una situación “preocupante” al haber renunciado asalir alacalle por temor arecibir una multa ouna confiscación, que no podrían pagar. “Hay músicos que no pueden ni pagar la leche para darles asus hijos, músicos que sólo ganan 15 o 20 euros al día y que viven con el temor de ser multados por la policía”, asegura Montero.

Para actuar en la calle, es necesario disponer de una licencia que otorga el distrito al inicio de cada año. Las plazas son limitadas y dependen de las autorizaciones retiradas el año anterior, ya sea por incivismo, por no actuar o por decisión voluntaria. Los espacios donde se puede actuar también los decide el distrito y son otorgados por sorteo u orden de inscripción en las oficinas del centro cívico Convent de Sant Agustí. Pese aello, los 15 espacios habilitados son considerados insuficientes por los 159 músicos de calle activos en la ciudad. Además, Ciutat Vella reducirá el número de licencias a 130.

Con el objetivo de mejorar las condiciones de los músicos, Hugo Montero y Enric d'Armengol diseñaron el pasado verano un proyecto en el que proponían nuevos espacios dentro y fuera de Ciutat Vella para poder hacer música y proponían una limitación sonora “de acuerdo con las cualidades acústicas de cada espacio, y no una norma genérica para todos”. La propuesta, presentada el 9 de junio a los responsables de Ciutat Vella, aún no ha recibido respuesta. Pese a que las autoridades municipales dicen que tendrán en cuenta sus peticiones, los músicos llevan esperando desde entonces una reunión con la concejal Itziar González para negociar una mejora de sus condiciones. Mientras tanto, la campaña de Navidad, una de las más rentables del año para los músicos, se les ha agotado.

El Trío Taíno sigue con su actuación. De repente, dos agentes de la Guardia Urbana en motocicleta bajan por la calle y se detienen a unos metros del grupo. Los policías hablan entre ellos. El trío interrumpe su actuación y la tensión se hace visible en el rostro de sus integrantes. Su amplificador está regulado a un volumen bajo, para no molestar, un detalle que no saben si los policías tendrán en cuenta. Los guardias continúan hablando sobre sus motos en medio de la calle. Después de unos minutos, se ponen de nuevo en marcha y los músicos respiran aliviados. Reemprenden su actuación. Hoy han tenido suerte, mañana quizás no.

Nota: La fotografía s'ha tret d'Internet.

És a la edat dels tres anys que l’ésser humà comença a fer les primeres frases curtes, controla millor les seves cames, que esdevindran més fortes i ràpides, i se sent, en general, més segur. Així, podem dir que un nen de només tres anys comença a desenvolupar les facultats que faran que, uns anys més tard, li permetin valdre’s per si mateix. Però, d’altra banda, i com és lògic, un una persona a aquesta edat tan curta també presenta mancances importants, com poden ser la dificultat d’escoltar atentament un interlocutor o el no distingir entre allò que és veritat del que no ho és (d’allò que és imaginari).

Aquesta setmana (el dimecres dia 16) aquest bloc va complir tres anys. Han estat tres anys d’anar escrivint petites coses en aquest espai. Va néixer com un bloc d’acudits, humor i critica (més destructiva que constructiva), tot acompanyat d’algunes cròniques nocturnes i indiscretes d’un jove de 18 anys perdut a mig camí entre Flix i Barcelona.

Avui, poques coses hi ha en comú entre el bloc d’ara, La Clotxa, i el d’abans, el de 2006. Qui sap si poques coses hi ha en comú també entre la meva persona de fa tres anys i la d’avui. Han estat tres anys d’anades i vingudes, d’estada a la universitat i d’estudi del periodisme. D’aventures, desventures i de tot una mica. Han estat, contant amb aquesta, 186 entrades, algunes més originals, d’altres menys; amb llargs períodes de silencis i amb algunes jornades d’activitat freqüent.

El llibre de Lluís Antón Baulenas El nas de Mussolini, premi Sant Jordi 2007, descriu en el seu inici, una de les situacions insòlites que, en moltes ocasions ens deixa la història i que ahir vaig recordar només veure la notícia bomba que avui ocupa les principals pàgines dels diaris juntament amb la primera volta de les eleccions a Xile.

Baulenas, en les primeres planes del seu llibre ens descriu la història del personatge de Violet Gibson, la irlandesa que va intentar matar Mussolini. Era 7 d’abril de 1926 i el Duce inaugurava un congrés internacional sobre cirurgia. De repent, una anciana d’uns seixanta anys va sortir del no res, amb una pistola i va plantar-se davant del dictador per etzibar-li un tret enmig de la testa.

Alguns diuen que Mussolini, la va veure i instintivament es va apartar cosa que va provocar que la bala que li acabaven de disparar li passés fregant el nas. Altres diuen que el Duce es va apartar per saludar unes dones que li tiraven flors de la seva finestra. Els metges que es desplaçaven amb el cap de govern el van atendre immediatament però l’italià només tenia una ferida llei a la punta del nas. Els dies següents, Mussolini es passejava amb el nas cobert per benes que li tapaven la ferida, unes benes que feien del seu nas una pilota grossa de tela que es tenyia sovint de roig quan rebrotava l’hemorràgia.

Ahir, a la plaça del Duomo de Milà, després d’un míting, Silvio Berlusconi va ser agredit per un assistent, que li va llançar una miniatura souvenir mateix Duomo (la catedral de Milà) on es trobaven. Il Cavaliere, com il Duce, va ser ferit a la cara. Curiosament, una figura de metall llençada amb la mà va ser més destructiva que una bala i va fracturar el nas i dues dents de la cara de Berlusconi. Els metges també el van atendre amb immediatesa.

I una altra de les coincidències entre l’atemptat del 7 d’abril de 1926 i el del 13 de desembre de 2009 va ser el diagnòstic dels agressors. Violet Gibson va ser declarada alienada mental i fanàtica religiosa, amb brots paranoides que feien que volgués de la seva mà volgués combatre el que ella considerava el mal: les persones de Benito Mussolini i del Papa Pius XI. A Massimo Tartaglia, l’agressor d’ahir, també se l’hi han atribuït trastorns psiquiàtrics.

Il Duce va servir-se de la màxima “manos blancas no ofenden” i va absoldre de condemna l’irlandesa Gibson, a qui només va manar expulsar d’Itàlia. Veurem que passa amb Massimo Tartaglia.

Recordo perfectament que tenia 10 anys i era un partit de UEFA contra l'Atlètic de Madrid. Durant el partit van donar la notícia de que un dels seguidors de la Real Societat havia estat apunyalat per algun cap rapat, ultra de l'Atlètic. Aquella mateixa nit va morir.
Des de llavors, en la majoria d'ocasions que la Real Societat ha visitat el Calderón, els seguidors matalassers no s'han privat d'entonar un curiós himne: "Aitor Zabaleta, era de la ETA". Sense paraules.



Los hechos criminales se remontan al 8 de diciembre de 1.998, trágico día en el que un seguidor de la Real Sociedad, Aitor Zabaleta, moría asesinado de una puñalada en el corazón que le había asestado un neonazi, Ricardo Guerra Cuadrado, tras una emboscada contra los donostiarras organizada por el grupo ultra Bastión.

Un par de semanas antes, el 24 de noviembre, con motivo de un partido de fútbol de la Copa del Rey que el Atlético de Madrid debía disputar con la Real Sociedad en la ciudad de San Sebastián, un grupo de ultras se desplazó en un autobús fletado expresamente para ello por el Frente Atlético; en el autobus iban la mayor parte de los miembros de Bastión, salvo Ricardo Guerra al estar cumpliendo condena de prisión, en régimen de tercer grado penitenciario, y verse obligado a pernoctar por la noche en el centro Victoria Kent en Madrid.

Al regresar del encuentro de fútbol, el autobús en el que viajaban este grupo de ultras fue apedreado en las inmediaciones de San Sebastián y eso fue motivo para que sus ocupantes empezaran a concebir la idea de devolver la agresión sufrida en el partido de vuelta que se disputaría el 8 de diciembre en el Vicente Calderón.

“Vamos de cacería”

El día de autos, el 8 de diciembre, convocados por el líder de Bastión, Miguel Ángel Marcos Bueno, alias “ el Tocho”, se concentran a mediodía en torno a la Plaza Mayor de Madrid; allí comienzan, desde ese momento, las agresiones a los seguidores donostiarras, habían quedado para ir de “cacería”. Durante todo la jornada se produjeron numerosos ataques contra cualquier seguidor de la Real Sociedad que transitara por el centro de Madrid. Posteriormente Ricardo Guerra, que iba armado con una navaja, junto con su grupo se dirigen al estadio donde, en sus inmediaciones, se concentran numerosos cabezas rapadas.

En torno a las 6 de la tarde llegaba a la zona del Vicente Calderón el autobús de la peña femenina “Izar”, repleto en su mayoría de mujeres y niños, junto a algunos hombres como acompañantes. Los seguidores de la Real habían llegado bastante pronto al estadio para comprar algunas entradas que les faltaban y preguntan a un policía municipal por un lugar tranquilo donde poder tomar algo. El agente, de forma insensata, les envía a un bar cercano, punto de reunión habitual de cabezas rapadas del grupo Bastión del Atlético de Madrid. Un camarero les advierte de lo peligroso del lugar, pero es demasiado tarde, los cabezas rapadas no tardan en llegar e increpan a los seguidores donostiarras, les tenían preparada una encerrona a los seguidores de la Real Sociedad en los momentos previos al partido. Era toda una emboscada neonazi.

Hay un primer incidente en la puerta del bar, insultos y algunos golpes. Los neonazis les roban las bufandas, rompen sus grandes chisteras con los colores de la Real Sociedad y a todos les amenazan de muerte. A continuación, los seguidores de la Real cruzan la carretera y acosados, corren asustados; van mujeres con niños, familias, todos pegados al estadio Vicente Calderón buscando su puerta de acceso, que se encuentra en el otro extremo del fondo norte. Dramáticamente todos los accesos están cerrados a esa hora, salvo esa puerta hacia donde se dirigen. Los neonazis de forma sorpresiva y perfectamente coordinada, por ser la ocasión que habían previsto y estaban esperando, aparecen al unísono, les atacan por varios puntos, pueden ser 40 energúmenos, 50 o quien sabe, unos 60, algunos totalmente de negro, como uniformados, muchas cazadoras “bomber” y súbitamente, aparecen dos vehículos de color oscuro, uno de ellos un Volkswagen Golf y el otro también pequeño, de los que descienden de ocho a diez individuos, portando uno de ellos, cuando menos, una navaja de gran tamaño, al tiempo que desde las calles y lugares adyacentes llegan otros grupos mas, a la carrera, lanzando botellas y piedras, rodeando y agrediendo a los seguidores donostiarras, al tiempo que vociferan gritos alusivos y despreciativos con el País Vasco, e incitan a dar muerte a los seguidores de la Real.
Aitor Zabaleta que iba rezagado por la discusión con los ultras en el bar, se detiene para defender a un niño de seis años de los ataques. Acto seguido, corre en busca de su novia, Verónica Olivenza, que ha huido momentos antes. Su carrera se ve bruscamente frenada en el fondo norte, cuatro rapados le rodean y uno de ellos le asesta una puñalada mortal en el corazón.
Aitor que camina unos pasos se encuentra con su novia y empieza a palidecer. Verónica avisa a unos policías municipales que le atienden en primera instancia. Diez minutos después llegan las asistencias sanitarias del Samur y le trasladan urgentemente a la clínica de La Concepción. Aitor Zabaleta ingresa en el centro sanitario con parada cardiorrespiratoria, entra en coma y fallece sobre las 3.00 horas del 9 de diciembre de 1998.
A su vez, como consecuencia de esas agresiones, resultaron con lesiones de diversa consideración, Miren Itxaso Legarra, Iñaqui Gorostiza, Lorenzo Rodríguez y Maider Gorostidi, todos ellos integrantes de la peña Izar, junto a un Policía Nacional de los agentes que repelían a los neonazis.

Estudiar periodisme té moltes coses dolentes, moltes. Però participar en la carrera per arribar a ser un home dolent, dolentíssim, manipulador, tergiversador, silenciador, violador i menjador de nens et regala alguna cosa bona de tan en quan. Aquesta setmana, hem tingut la possibilitat de fer una entrevistada Anna Solanas, productora de pel•lícules en tècnica Stop Motion.

L’stop motion és una tècnica cinamatogràfica d’animació que consisteix en plasmar moviment en objectes estàtics, a partir de la captura i projecció continuada de fotografies. Així, la tècnica es pot aplicar tant en figures de plastilina, que s’han d’anar manipulant lleument i prendre centenars de fotogrames per plasmar el més mínim moviment. “Qüestió de paciència i temps”, diu Anna Solanas. A dia d’avui, aquesta tecnologia d’stop motion amb plastilina ja no ve de nou a ningú ja que és una eina recorrent en alguns serials d’animació infantil, com és el cas de l’arxiconegut Pingu.

La productora I+D, dirigida per Marc Riba i la nostra volguda Anna Solanas ha donat a llum algunes peces amb aquesta animació de plastilina, com és el cas de El negre és el color dels Déus, el projecte final de carrera de Riba i Solanas, en acabar els seus estudis a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), a Terrassa.

Però el que més ens va cridar l’atenció de l’entrevista i de l’stop motion en general va ser el recurs de plasmar moviment en titelles. Unes titelles en miniatura, que no arriben als 10 centímetres d’alçada i que han de ser aptes per plasmar sentiments i emocions a partir de peces mòbils o intercanviables. És realment fascinant veure com uns ninots minúsculs són els protagonistes d’històries de qualsevol tipus. Lupe i Bruno, Cabaret Kane i sobretot Violeta la pescadora del Mar Negre són dues obres d’art que hem d’agrair a Solanas i Riba, i a la seva productora I+D.

Aquí deixo dues de les seves produccions: primer, El negre és el color dels Déus, que els va valer la nominació pel premi Goya al millor curtmetratge l’any 2004, a més d’una bona pila de premis més. En segon lloc, Lupe i Bruno. Però cal dir que no tots els treballs d’I+D són igual de simpàtics ni transmeten tan bon ambient, Violeta la pescadora de mar negre ens submergeix en un món de maldat, gelosia i violència a causa de la incomprensió, que recorda a algun dels treballs produïts per Tim Burton. Llàstima que aquest no es pugui a través d’Internet.

Fresquet i els seus. Una investigació gairebé obsessiva que va ocupar al periodista de Falset Toni Orensanz durant gairebé sis anys. Orensanz segueix l’estela d’un grup d’anarquistes de la FAI que durant els inicis de la Guerra Civil espanyola recorren amb un òmnibus una ruta de municipis de les Terres de l’Ebre (com Gandesa, Bot, Flix, Ascó, Riba-roja, Móra d’Ebre), el Camp de Tarragona (com Falset, Reus) i del Baix Aragó (Casp era el seu punt de partida) provocant la mort a tots aquells sospitosos de donar suport a alguna agrupació contrària a la causa republicana. Saquejos, orgies, segrestos, assassinats són l’activitat diària de la Columna de la Mort, liderada per Pasqual Fresquet, a pesar de ser obertament criticada pel govern de la República.

Toni Orensanz ens relata, gairebé com si d’una novel·la es tractés, les seves investigacions rere l’estela de la Brigada de la Mort. El periodista de Falset s’entrevistarà amb testimonis de l’època, visitarà els arxius històrics de la guerra i també a alguns especialistes en història i en investigació per treure a la llum uns fets que van tenir lloc durant la guerra i que, de no ser per Orensanz, haurien caigut per sempre en l’oblit.

Aquest és el quart any que estic estudiant a Barcelona i, durant aquest temps, he pogut anar amunt i avall de la ciutat descobrint els seus encants i les seus defectes, cosa que m’ha servit per descobrir que m’és impossible de memoritzar els carrers i de construir un mínim de relació entre ells. Bé, que hi farem, seguirem intentant-ho, almenys no em perdo! El cas és que, durant aquestes anades i vingudes sempre m’ha agradat fixar-me amb el que la gent llegeix al Metro.

Si els primers anys no hi havia un clar favorit: uns llegien clàssics, altres preferien la novel·la històrica, alguns sentien debilitat per autors de referència (tipus Eduardo Mendoza) i, evidentment, molts (potser una majoria) es decantaven pels best-sellers, com Els pilars de la terra, La catedral del Mar o El nen del pijama de ratlles. Ara, però, la tendència ha canviat i tota la diversitat que es podia veure abans al transport públic ara ha desaparegut. Des de finals de l’any passat, la trilogia Millenium, de Stieg Larsson, acaparava vora un 80% (calculo jo) dels les lectures. Els homes que no estimaven les dones va ser el més habitual dels tres, potser sigui perquè alguns barcelonins pensin com jo i creguin que aquesta trilogia no té ben poca cosa d’especial (i que consti que me la vaig llegir sencera durant l’estiu, tot i que els dos darrers llibres me’ls vaig cruspir només per parar de perdre el temps). Avui, encara es veuen alguns llibres de Millenium per Barcelona, el més habitual La reina al palau dels corrents d’aire, la tercera entrega, senyal de que la gent ha acabat la nissaga Larsson i, qui no ho ha fet encara, només els queda l’últim.

Però podem dir que, per fortuna, la febre de Stieg Larsson ha cessat. Ara es porta una altra cosa que també crec que acapara m’atreviria a dir no un 80 sinó ja un 90% dels llibres al Metro. Quin? Tothom ho sap, un assidu dels súper ventes: el senyor Dan Brown. El símbol perdut, una novel·la que encara no he llegit però que suposo que ho acabaré fent d’aquí uns mesos, i cediré la moda literària d’avui.

Així, es veu que, últimament el Metro de Barcelona s’està monopolitzant de llibres de Brown. Naturalment, dubto que aquest fenomen sigui nou, segur que en èpoques anteriors ha succeït el mateix i segur que també ha tingut Dan Brown com a protagonista. Veiem, així, que el que es porta ara, la moda urbana pel que fa a llibres, és la intriga, la ficció carregada de suspens, obres de misteris i atracció (apart també diria que abans era la novel·la històrica la més seguida).

En tot cas, crec que és una llàstima que la lectura al Metro la monopolitzi una sola obra, o una trilogia. Durant aquests anys d’anades i vingudes a la ciutat comtal, m’ha agradat anar observant què llegeix la gent, veure que li agrada als barcelonins, una forma més de recomanar llibres. Penso, doncs, que la varietat s’hagi empobrit tant últimament. Esperem que la febre Brown, com la febre Millenium, passi aviat i tornéssim a una moda una mica més heterogènia.