Ens ho venien recordant els mitjans de comunicació des de feia dies i dies. Avui, per fi, ha arribat la data i esperem que aquest tema ja hagi sortit ja de l’agenda, no per ser -ni molt menys- una notícia discreta sinó pel repetiment que se li ha donat a la televisió, que ens l'ha fet avorrir, a un servidor com a mínim. Avui era un dia de celebració, tant a Berlín, com a tota Europa per tots aquells que ens considerem amants de la pau entre els pobles; fins aquí, d'acord.

La Porta de Brandenburg a tota llum, un ridícul circuit de fitxes de dominó gegants representant l’històric mur i una gentada amuntegada a la Plaça de París. Però algú s'oblidava d'alguna cosa. No han tardat en emetre’s les imatges de fa només 20 anys, en les quals es veu els ciutadans alemanys que, després de 28 anys de bloqueig, trenquen les barreres per poder alliberar la ciutat de Berlín i reunificar-la de nou així com trobar-se amb els seus germans de l’altra banda després d’un llarg temps. Són unes imatges de gran impacte del que és considerat un dels esdeveniments més colpidors de la història d'Occident. El teló d'acer semblava fondre's, un dels dos titans es desplomava i deixava l’altre gegant de peu, posseïdor del domini mundial. El derrombament d'una simple paret va ser el símbol de que les coses començaven a canviar en el panorama internacional. Fins aquí, també d'acord: són fets històrics.

Insuportable, però, ha estat veure la desfilada dels presidents de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial (més França) passejant sota la Porta de Brandenburg, com si d'un arc de triomf es tractés. Bé, cal destacar la presència a primera fila de Gorbatxov, amic dels aliats i enterrador de la URSS. Els secundaven dirigents convidats de quasi tots els països europeus.

Un espectacle que, més que la celebració de l'arribada de la pau, era la celebració d'una victòria. Deu ser que se'ls hi ha oblidat de fer alguna mínima referència al bàndol soviètic, que va ser una de les causes principals (sinó la causa principal) de la derrota de l'exèrcit nazi, sacrificant més de 9 milions de soldats. Algú podrà dir, però, que el paper dels soviètics durant la Segona Guerra Mundial no té res a veure amb el dia d'avui, dia de celebració el derrombament del Mur: crec que és qüestionable, si més no quan el nazisme i la seva derrota és qui desembocarà en les negociacions de pau, un altre conflicte i la divisió de Berlín.

Un dels moments àlgids de la celebració havia arribat abans de la passejada dels vencedors. Una multitud d'assistents s'ha derretit en un solemne aplaudiment cap a l'amo del món, l'il·lustríssim Barack Obama, que de temes de pau n’ha de saber una estona, si no per què li hauran donat el Premi Nobel enguany?.

Curiós. Una ciutat que fa vint anys era dividida en dos. Un món partit entre les influències capitalistes i les comunistes a dia d'avui s'agenolla i aplaudeix l'Oncle Sam, el gegant que va resultar vencedor. Unes lloances que passen per alt assumptes fonamentals com la autodestrucció inherent del sistema capitalista, la seva orientació cap a aconseguir el màxim benefici i la variació cíclica de l'economia, que provoca fortes crisis cada cert temps. Actualment n’estem vivint una de grossa, que aquesta darrera setmana ha donat una altra fuetada a la vila de Flix.

Cap menció tampoc a la cara fosca de la caiguda del Mur de Berlín. Només s’ens ha ensenyat la seva cara amable: un poble ansiós d'unir-se amb els seus germans, un poble que clama pau i reconciliació i que vol acabar amb un infern, alliberar-se de les cadenes i posar fi a una batalla que no és la seva. Allò que ens agrada veure a tots. Però, i què més? En l’oblit cau que la caiguda del Mur, va el primer pas per cedir el domini del món al poder del capital, a les idees individualistes, a la guerra bruta, a l'explotació per voler aconseguir sempre el màxim benefici i a la lluita per aconseguir més i millors recursos (com feien els humans a la prehistòria). Sense nombrar que qualsevol opositor a la seva doctrina és sempre una lluita en potència. Ningú es recorda ja del socialisme, que amb aquella caiguda del mur va ser definitivament etiquetat i arxivat com un sistema "utòpic" i "inviable". Potser algú d'aquí un temps, quan ens haguem cansat ja tots d'ensopegar cada dos per tres en un camí que ple de pedres i entrebancs; ens convencerà de que hem d’explorar nous camins, seguir noves vies.

Manel Fontdevila és dibuixant al diari 'Público' i és el meu ninotaire preferit. Els seus dibuixos tracten, principalment, sobre política espanyola. No cal dir, doncs, que ZPs, Rajoys, certa emissora de radio, bisbes, etc. han estat en el seu punt de mira des dels inicis del diari. Podeu trobar tots els seus treballs en el seu bloc de 'Público'. Aquí deixo algunes de les seves perles; la primera sobre el debat d'avui:
I entre vinyeta i vinyeta vull dir que el Real Madrid també compra els àrbitres. La lliga és, a hores d'ara, una subhasta entre els dos clubs més importants. Qui guanyarà? La veritat és que la competició ha embogit.

La Real Societat va guanyar, ahir, al Xerez per un contundent 4 a 2. Tot i així, els donostiarres continuen en quarta posició ja que l'Sporting va guanyar el líder (Numància). Sembla ser que la lluita per l'ascens serà complicada pels homes de Eizmendi tot i que la bona ratxa de resultats en els últims partits ha obert marge respecte els seus perseguidors.

Per últim, en posa una que també surti en "Zapi". No cal dir, però, que Fontdevila (com tot el diari 'Público') té una opinió molt més crítica amb els Populars que amb els Socialistes. Indubtable és, però, que els de la oposició tenen sempre més motius per veure's caricaturitzats. Dit, això, aquesta nit a veure el debat i demà a veure la caricatura d'en Fontdevila. Salut!