Ja ha arribat el març. El temps ha anat passant poc a poc i sense fer soroll, com sempre, però en moments com aquest (en el qual escric aquestes quatre línies) te n'acabes adonant de que no ha passat tant lentament. Les agulles del rellotge es van movent, impassiblement i amb tranquil·litat, com sempre, sense que ningú no hi pari atenció i amb elles, les dotze cartulines del calendari van caient, una a una, sense avisar i també inadvertidament.
Així que ja hem entrat al març i després d'una gran festassa de Carnaval, amb alguns incidents insòlids i altres de lamentables al final de la nit, hem disposo a fer una mica de balanç. L'últim mes ha estat especialment dur, més encara que tots els altres mesos que l'han precedit en el semestre més complicat des del meu ingrés a la Universitat però, per primer cop, hem sento satisfet. Satisfet d'uns bons resultats; bons? potser no tant bons, regulars, però en qualsevol cas són resultats fruit d'uns esforços i uns sacrificis que m'han permès sortir viu d'aquest tram de la cursa, farcit d'obstacles. I és que les coses comencen a posar-se una mica costa avall, tot i les noves assignatures (que no són tampoc gens fàcils) i començo a distingir la meta encara que aquesta encara està lluny, a tres semestres de distància. Serè un bon periodista després d'aquí tres semestres (més alguna assignatura que quedi penjada)? És clar que no. Però d'això ja en parlaré un altre dia. En tot cas, però, i com ja he dit, la meta comença a avistar-se en el fons de l'horitzó i, per primer cop, hem sento compensat quan miro enrere i vec el camí transcorregut que no ha estat del tot fàcil i no hem refereixo només a la carrera sinó als estudis en general (des que tenia 5 anys), a la relació amb els amics de Flix (que sempre han estat allí i amb els quals he viscut bons i mals moments), amb els amics de Lleida (amb els quals ens hem distanciat però de ben segur que el temps ens tornarà a unir) i amb els de la Universitat (una gent inigualable) i també amb la família que, sense que se'ls tingui gaire en compte, són allí. Sembla que hagi guanyat un Oscar o un Goya o que simplement vulgui fer la pilota a algú però no és així. Avui hem sento feliç i, tot i que no he aconseguit res, cal agrair el suport de tota aquesta gent que, sense ella no hagués estat possible emprendre el camí que he escollit, per molt modesta que sigui ara mateix la distància recorreguda.
I si jo sempre dic que, davant de tot, cal somriure: quan estem tristos, quan estem malalts, quan le coses no surten com volem, quan un amic ens falla, quan perdem algú, quan tenim remordiments, quan veiem una injústicia. Mai s'ha de perdre el somriure. Perquè una persona sense somriure és una persona sense vida.
I és per això perquè avui somric, i somric al motiu. Perquè les coses es comencen a posar costa avall, perquè hem sento recolzat per la meva gent i perquè he recuperat la confiança en mi mateix, una confiança que hem va mancar l'any passat. I també somric perquè, després d'un temps considerable, una vella ferida del passat, que s'ha anat obrint i tancant, sembla que al final comença a cicatritzar, esperem que sigui així. Ja era hora. Si us plau, no us oblidessiu mai de somriure.
Així que ja hem entrat al març i després d'una gran festassa de Carnaval, amb alguns incidents insòlids i altres de lamentables al final de la nit, hem disposo a fer una mica de balanç. L'últim mes ha estat especialment dur, més encara que tots els altres mesos que l'han precedit en el semestre més complicat des del meu ingrés a la Universitat però, per primer cop, hem sento satisfet. Satisfet d'uns bons resultats; bons? potser no tant bons, regulars, però en qualsevol cas són resultats fruit d'uns esforços i uns sacrificis que m'han permès sortir viu d'aquest tram de la cursa, farcit d'obstacles. I és que les coses comencen a posar-se una mica costa avall, tot i les noves assignatures (que no són tampoc gens fàcils) i començo a distingir la meta encara que aquesta encara està lluny, a tres semestres de distància. Serè un bon periodista després d'aquí tres semestres (més alguna assignatura que quedi penjada)? És clar que no. Però d'això ja en parlaré un altre dia. En tot cas, però, i com ja he dit, la meta comença a avistar-se en el fons de l'horitzó i, per primer cop, hem sento compensat quan miro enrere i vec el camí transcorregut que no ha estat del tot fàcil i no hem refereixo només a la carrera sinó als estudis en general (des que tenia 5 anys), a la relació amb els amics de Flix (que sempre han estat allí i amb els quals he viscut bons i mals moments), amb els amics de Lleida (amb els quals ens hem distanciat però de ben segur que el temps ens tornarà a unir) i amb els de la Universitat (una gent inigualable) i també amb la família que, sense que se'ls tingui gaire en compte, són allí. Sembla que hagi guanyat un Oscar o un Goya o que simplement vulgui fer la pilota a algú però no és així. Avui hem sento feliç i, tot i que no he aconseguit res, cal agrair el suport de tota aquesta gent que, sense ella no hagués estat possible emprendre el camí que he escollit, per molt modesta que sigui ara mateix la distància recorreguda.
I si jo sempre dic que, davant de tot, cal somriure: quan estem tristos, quan estem malalts, quan le coses no surten com volem, quan un amic ens falla, quan perdem algú, quan tenim remordiments, quan veiem una injústicia. Mai s'ha de perdre el somriure. Perquè una persona sense somriure és una persona sense vida.
I és per això perquè avui somric, i somric al motiu. Perquè les coses es comencen a posar costa avall, perquè hem sento recolzat per la meva gent i perquè he recuperat la confiança en mi mateix, una confiança que hem va mancar l'any passat. I també somric perquè, després d'un temps considerable, una vella ferida del passat, que s'ha anat obrint i tancant, sembla que al final comença a cicatritzar, esperem que sigui així. Ja era hora. Si us plau, no us oblidessiu mai de somriure.
