Aquest és el quart any que estic estudiant a Barcelona i, durant aquest temps, he pogut anar amunt i avall de la ciutat descobrint els seus encants i les seus defectes, cosa que m’ha servit per descobrir que m’és impossible de memoritzar els carrers i de construir un mínim de relació entre ells. Bé, que hi farem, seguirem intentant-ho, almenys no em perdo! El cas és que, durant aquestes anades i vingudes sempre m’ha agradat fixar-me amb el que la gent llegeix al Metro.

Si els primers anys no hi havia un clar favorit: uns llegien clàssics, altres preferien la novel·la històrica, alguns sentien debilitat per autors de referència (tipus Eduardo Mendoza) i, evidentment, molts (potser una majoria) es decantaven pels best-sellers, com Els pilars de la terra, La catedral del Mar o El nen del pijama de ratlles. Ara, però, la tendència ha canviat i tota la diversitat que es podia veure abans al transport públic ara ha desaparegut. Des de finals de l’any passat, la trilogia Millenium, de Stieg Larsson, acaparava vora un 80% (calculo jo) dels les lectures. Els homes que no estimaven les dones va ser el més habitual dels tres, potser sigui perquè alguns barcelonins pensin com jo i creguin que aquesta trilogia no té ben poca cosa d’especial (i que consti que me la vaig llegir sencera durant l’estiu, tot i que els dos darrers llibres me’ls vaig cruspir només per parar de perdre el temps). Avui, encara es veuen alguns llibres de Millenium per Barcelona, el més habitual La reina al palau dels corrents d’aire, la tercera entrega, senyal de que la gent ha acabat la nissaga Larsson i, qui no ho ha fet encara, només els queda l’últim.

Però podem dir que, per fortuna, la febre de Stieg Larsson ha cessat. Ara es porta una altra cosa que també crec que acapara m’atreviria a dir no un 80 sinó ja un 90% dels llibres al Metro. Quin? Tothom ho sap, un assidu dels súper ventes: el senyor Dan Brown. El símbol perdut, una novel·la que encara no he llegit però que suposo que ho acabaré fent d’aquí uns mesos, i cediré la moda literària d’avui.

Així, es veu que, últimament el Metro de Barcelona s’està monopolitzant de llibres de Brown. Naturalment, dubto que aquest fenomen sigui nou, segur que en èpoques anteriors ha succeït el mateix i segur que també ha tingut Dan Brown com a protagonista. Veiem, així, que el que es porta ara, la moda urbana pel que fa a llibres, és la intriga, la ficció carregada de suspens, obres de misteris i atracció (apart també diria que abans era la novel·la històrica la més seguida).

En tot cas, crec que és una llàstima que la lectura al Metro la monopolitzi una sola obra, o una trilogia. Durant aquests anys d’anades i vingudes a la ciutat comtal, m’ha agradat anar observant què llegeix la gent, veure que li agrada als barcelonins, una forma més de recomanar llibres. Penso, doncs, que la varietat s’hagi empobrit tant últimament. Esperem que la febre Brown, com la febre Millenium, passi aviat i tornéssim a una moda una mica més heterogènia.

Sempre hi ha algunes actituds o decisions que no s'entenen de les persones, però suposo que formen part de la personalitat de cadascú. Després n'hi ha d'altres que resulten incomprensibles i repelents.

Poso aquest fragment de vídeo pels qui no l'haguessiu vist; qui ja l'hagi vist, no cal que ho tornir a fer.

Al veure'l no vaig sentir indignació, sinó vergonya. Una "persona" que, sent més gran (en el sentit de que té major tamany) agredeix brutalment a una noia de 15 anys per ser d'orígen sud-americà. La indigna, la profana, l'agredeix i...què? Llibertat amb càrrecs; sí senyor! Quina vergonya, vergonya de ser igual que aquesta "persona".

Un altre tema és el de l'home que s'ho mira tot; ni s'immuta. A ell, com a la majoria, si no l'hi toquen la butxaca ni la moral, res va amb ell; a ell tant l'hi fa.

Crec que aquest vídeo ens pot servir per aprendre alguna cosa.

Diumenge, dia de tornar cap a la gran ciutat, dia de tornar a posar-se les piles per afrontar una altra setmana, segur que bastant dura. Avui m'havia proposat marxar més aviat que de costum, al tren de les 2 i mitja ja que a les 6 fan la carrera de Fòrmula 1, la decisiva (si és que ja no està decidida). Però en llevar-me m'han comunicat que, una vegada més, hi ha hagut alteracions en el funcionament de les vies del tren, aquest cop pel derrumbament d'un mur, i haurem de ser desviats per la ruta del Penedès; en resum: calculo que una hora més de viatge. Així que, amb una mica de sort, podré veure el final de la carrera.
De totes maneres, vull dir que, guanyi qui guanyi, aquest any la fòrmula 1 no ha estat al nivell esportiu dels altres anys. Sancions, impunitats, insults, declaracions polèmiques, acusacions, espionatge, trampes i rentades de mans han marcat les curses aquest any. Així que, desitjo que Raikkonen sigui el nou campió de món; que els dos McLaren es toquin i vagin fora. És ben bé impossible, però crec que seria just. Potser, així, més d'algu aprendria una lliçó i el preu de veure les cares de l'equip McLaren seria incalculable.

Veu en Off: "Alonso és un cregut i un maleducat, Hamilton un mimat i un 'niñato', Ron Dennis ha estat totalment parcial i no ha estat a l'altura i el pare de Hamilton ja... XD"

Bé, haver si puc veure el final de la carrera i un ampli resum posterior. Avui la velocitat dels serveis de la Renfe no em permetrà veure els verdaders reis de la velocitat però, que hi puc fer?

Bueno, pos ja fa una setmaneta que vaig tornar a la Uni, i aquesta segona setmana representa ja la tornada definitiva a la normalitat: llevar-se d'hora, viatges eterns de tren, llegir, escriure, observar, sessions pràctiques, treballs en grup, etc.
Tot just ahir, el viatge amb tren es va allargar bastant més del compte, vora una hora (que estrany tractant-se de la Renfe). I en el tram final del viatge es vam viure una situació, si més no, una mica curiosa. A la parada de St. Vicenç de Calders va pujar un individu d'edat avançada, anava abrigat amb una americana i portava una gorra amb visera força ridícula. La calor era sufocant.
Naturalment, les portes i finestres del tren eren obertes amb la finalitat d'aconseguir un mínim corrent d'aire que pogués refrescar el vagó. L'home de St.Vicenç, però, en veure la porta del vagó oberta va dir: "La puerta tiene que estar cerrada" i va anar a tancar-la; la resta del vagó, sufocats per la calor, eren partidaris de mantenir-la oberta, així que la van tornar a obrir. L'home, va fer exactament els mateixos gestos i es va tornar a aixecar per tancar la porta. Aquesta situació de tancar i obrir la porta per part de l'home i la resta de gent va repetir-se aproximadament unes deu vegades.
De sobte, es va aixecar de l'altra banda del vagó un home calb i robust que duia una cervesa a la mà i va obrir la porta amb autoritat. Al veure que l'altre home s'aixecava per tancar-la, va barrar-li el pas i li va començar a cridar. Els seus crits van anar creixent ràpidament fins arribar a les amenaces. Mentrestant, la resta del vagó s'ho mirava, els hi era igual si aquells dos homes es barallaven, la possible lluita entre els dos no els importava; és més, juraria que molts dels viatjants la desitjaven.

Escric aquestes línies perquè em va sobtar molt l'actitud dels viatjants del vagó en veure el conflicte; molts miraven amb mig somriure els dos homes, esperant una primera agressió física. Fins i tot, vaig sentir un comentari força desafortunat que defensava la indiferències davant aquell acte perquè considerava aquelles dues persones com inferiors, mereixedores de la mort per fer baixar "la mitjana" de la humanitat. Exaltat i escandalitzat, em vaig recordar de les mesures eugenèsiques, una "bonica" praxis nazi.

Salut!