El llibre de Lluís Antón Baulenas El nas de Mussolini, premi Sant Jordi 2007, descriu en el seu inici, una de les situacions insòlites que, en moltes ocasions ens deixa la història i que ahir vaig recordar només veure la notícia bomba que avui ocupa les principals pàgines dels diaris juntament amb la primera volta de les eleccions a Xile.

Baulenas, en les primeres planes del seu llibre ens descriu la història del personatge de Violet Gibson, la irlandesa que va intentar matar Mussolini. Era 7 d’abril de 1926 i el Duce inaugurava un congrés internacional sobre cirurgia. De repent, una anciana d’uns seixanta anys va sortir del no res, amb una pistola i va plantar-se davant del dictador per etzibar-li un tret enmig de la testa.

Alguns diuen que Mussolini, la va veure i instintivament es va apartar cosa que va provocar que la bala que li acabaven de disparar li passés fregant el nas. Altres diuen que el Duce es va apartar per saludar unes dones que li tiraven flors de la seva finestra. Els metges que es desplaçaven amb el cap de govern el van atendre immediatament però l’italià només tenia una ferida llei a la punta del nas. Els dies següents, Mussolini es passejava amb el nas cobert per benes que li tapaven la ferida, unes benes que feien del seu nas una pilota grossa de tela que es tenyia sovint de roig quan rebrotava l’hemorràgia.

Ahir, a la plaça del Duomo de Milà, després d’un míting, Silvio Berlusconi va ser agredit per un assistent, que li va llançar una miniatura souvenir mateix Duomo (la catedral de Milà) on es trobaven. Il Cavaliere, com il Duce, va ser ferit a la cara. Curiosament, una figura de metall llençada amb la mà va ser més destructiva que una bala i va fracturar el nas i dues dents de la cara de Berlusconi. Els metges també el van atendre amb immediatesa.

I una altra de les coincidències entre l’atemptat del 7 d’abril de 1926 i el del 13 de desembre de 2009 va ser el diagnòstic dels agressors. Violet Gibson va ser declarada alienada mental i fanàtica religiosa, amb brots paranoides que feien que volgués de la seva mà volgués combatre el que ella considerava el mal: les persones de Benito Mussolini i del Papa Pius XI. A Massimo Tartaglia, l’agressor d’ahir, també se l’hi han atribuït trastorns psiquiàtrics.

Il Duce va servir-se de la màxima “manos blancas no ofenden” i va absoldre de condemna l’irlandesa Gibson, a qui només va manar expulsar d’Itàlia. Veurem que passa amb Massimo Tartaglia.

Fresquet i els seus. Una investigació gairebé obsessiva que va ocupar al periodista de Falset Toni Orensanz durant gairebé sis anys. Orensanz segueix l’estela d’un grup d’anarquistes de la FAI que durant els inicis de la Guerra Civil espanyola recorren amb un òmnibus una ruta de municipis de les Terres de l’Ebre (com Gandesa, Bot, Flix, Ascó, Riba-roja, Móra d’Ebre), el Camp de Tarragona (com Falset, Reus) i del Baix Aragó (Casp era el seu punt de partida) provocant la mort a tots aquells sospitosos de donar suport a alguna agrupació contrària a la causa republicana. Saquejos, orgies, segrestos, assassinats són l’activitat diària de la Columna de la Mort, liderada per Pasqual Fresquet, a pesar de ser obertament criticada pel govern de la República.

Toni Orensanz ens relata, gairebé com si d’una novel·la es tractés, les seves investigacions rere l’estela de la Brigada de la Mort. El periodista de Falset s’entrevistarà amb testimonis de l’època, visitarà els arxius històrics de la guerra i també a alguns especialistes en història i en investigació per treure a la llum uns fets que van tenir lloc durant la guerra i que, de no ser per Orensanz, haurien caigut per sempre en l’oblit.

Probablement sigui la fotografia de guerra més coneguda. I és que, per molts, és considerada la millor imatge del fotoperiodisme de guerra de la història. Robert Capa capta la suposada mort del milicià Frederico Borrel, a Puerto Murriano, prop de Còrdova. la guerra només feia uns mesos que havia començat i Capa tenia només vint anys. Una mort suposada, he dit. La espectacularitat de la imatge ha creat, des del moment que va ser publicada: una composició perfecta, un escenari representatiu i un moment massa exacte per haver estat captada en aquell instant. Capa hagués hagut de disparar la seva Leica només unes mil·lèssimes de segon abans que l'enemic disparés també un fusell. Després de molts anys d'estudi, sembla que finalment la teoria de que la foto és fruit d'una simulació del milicià sembla la més consolidada però, com en gairebé totes les investigacions d'aquesta mena, hi ha persones que creuen el contrari i que no tardaran en presentar noves teories en un futur. La polèmica està sempre servida. Una tercera teoria ens diria que aquella joranada de guerra a Cerro Muriano transcorria amb tranquil·litat quan Capa i uns milicians van sortir al camp per falsejar algunes imatges. Justament en el moment de dramatitzar la caiguda del milicià falsament ferit, sona un tret, que impacta de ple en el milicià Borrel, que estava a punt de fingir la seva mort, i li treu la vida (ara de veritat). Una versió dels fets que, si més no, costa de creure.

Fa un parell de dies vaig coincidir a la sortida de La Vanguardia amb la companya becària de fotografia. Al preguntar-li què tal li anava per la seva secció em va contestar, sincera, que no li agradava gens el tractament fotogràfic que fan els diaris i que no volia continuar per aquesta branca de la fotografia. Ella es vol dedicar a la fotografia artística i no comercial. Al sentir-la, jo li vaig comentar que estava treballant en un estudi de Robert Capa per a l'assignatura de Història del Periodisme i quan vaig treure el tema de la fotografia del milicià mort, vam tenir una discussió que crec interessant.

D'una banda, ella defensava que no hi havia cap tipus d'importància en que la fotografia de Mort d'un milicià fos fruit d'una dramatització. Creu que les fotografies no s'han de mirar més enllà i que l'espectador ha de quedar-se només amb el que expressa la imatge. Mort d'un milicià és una instantània que transmet moltíssim i, per això, ha estat justament considerada la millor fotografia de guerra de la història. La bellesa, la transmissió de sentiments, el color, la composició, la distribució dels elements... és l'únic que s'ha de considerar d'una imatge, en definitiva: allò que podem veure.

D'altra banda, jo tenia clar que el fet que la fotografia de Capa fos falsejada suposava la pèrdua total del seu valor i una taca en el nom del fotògraf. Tota vessant del periodisme es basa en expressar coses, i la imatge ho consegueix magnificament, però les coses que s'expressa han de ser verídiques i amb una clara voluntat informativa (a la que també es pot sumar la opinió). D'aquesta manera, Capa si la fotografia ha estat premeditada no reflecteix una realitat, és una actuació, és una acció falsejada, que perd tot el seu valor periodístic. Continuarà essent una foto que sortirà als llibres d'història com a representació de la Guerra Civil espanyola, però hauria de caure per sempre dels llibres de fotoperiodisme.

Dues posicions oposades. Uns minuts després, quan encara li donava voltes a la conversa, vaig pensar que potser els dos teniem part raó. Ella hem parlava desde la seva visió de fotògrafa, parlava del que transmitia la fotografia des del primer moment i com s'aconsegueix això (encara que penso que si la fotografia està pactada, qualsevol podria fer alguna cosa semblant). Jo, parlava amb un criteri més periodístic, al·ludint a la veritat, a la informació certa i fidel als fets.

Ella parlava com a fotògrafa, jo com a periodista: els dos becaris. La seva visió, vàlida per una fotògrafa; la meva, plausible per un periodista. Quan parlem de fotoperiodisme, la polèmica està servida.

Ens ho venien recordant els mitjans de comunicació des de feia dies i dies. Avui, per fi, ha arribat la data i esperem que aquest tema ja hagi sortit ja de l’agenda, no per ser -ni molt menys- una notícia discreta sinó pel repetiment que se li ha donat a la televisió, que ens l'ha fet avorrir, a un servidor com a mínim. Avui era un dia de celebració, tant a Berlín, com a tota Europa per tots aquells que ens considerem amants de la pau entre els pobles; fins aquí, d'acord.

La Porta de Brandenburg a tota llum, un ridícul circuit de fitxes de dominó gegants representant l’històric mur i una gentada amuntegada a la Plaça de París. Però algú s'oblidava d'alguna cosa. No han tardat en emetre’s les imatges de fa només 20 anys, en les quals es veu els ciutadans alemanys que, després de 28 anys de bloqueig, trenquen les barreres per poder alliberar la ciutat de Berlín i reunificar-la de nou així com trobar-se amb els seus germans de l’altra banda després d’un llarg temps. Són unes imatges de gran impacte del que és considerat un dels esdeveniments més colpidors de la història d'Occident. El teló d'acer semblava fondre's, un dels dos titans es desplomava i deixava l’altre gegant de peu, posseïdor del domini mundial. El derrombament d'una simple paret va ser el símbol de que les coses començaven a canviar en el panorama internacional. Fins aquí, també d'acord: són fets històrics.

Insuportable, però, ha estat veure la desfilada dels presidents de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial (més França) passejant sota la Porta de Brandenburg, com si d'un arc de triomf es tractés. Bé, cal destacar la presència a primera fila de Gorbatxov, amic dels aliats i enterrador de la URSS. Els secundaven dirigents convidats de quasi tots els països europeus.

Un espectacle que, més que la celebració de l'arribada de la pau, era la celebració d'una victòria. Deu ser que se'ls hi ha oblidat de fer alguna mínima referència al bàndol soviètic, que va ser una de les causes principals (sinó la causa principal) de la derrota de l'exèrcit nazi, sacrificant més de 9 milions de soldats. Algú podrà dir, però, que el paper dels soviètics durant la Segona Guerra Mundial no té res a veure amb el dia d'avui, dia de celebració el derrombament del Mur: crec que és qüestionable, si més no quan el nazisme i la seva derrota és qui desembocarà en les negociacions de pau, un altre conflicte i la divisió de Berlín.

Un dels moments àlgids de la celebració havia arribat abans de la passejada dels vencedors. Una multitud d'assistents s'ha derretit en un solemne aplaudiment cap a l'amo del món, l'il·lustríssim Barack Obama, que de temes de pau n’ha de saber una estona, si no per què li hauran donat el Premi Nobel enguany?.

Curiós. Una ciutat que fa vint anys era dividida en dos. Un món partit entre les influències capitalistes i les comunistes a dia d'avui s'agenolla i aplaudeix l'Oncle Sam, el gegant que va resultar vencedor. Unes lloances que passen per alt assumptes fonamentals com la autodestrucció inherent del sistema capitalista, la seva orientació cap a aconseguir el màxim benefici i la variació cíclica de l'economia, que provoca fortes crisis cada cert temps. Actualment n’estem vivint una de grossa, que aquesta darrera setmana ha donat una altra fuetada a la vila de Flix.

Cap menció tampoc a la cara fosca de la caiguda del Mur de Berlín. Només s’ens ha ensenyat la seva cara amable: un poble ansiós d'unir-se amb els seus germans, un poble que clama pau i reconciliació i que vol acabar amb un infern, alliberar-se de les cadenes i posar fi a una batalla que no és la seva. Allò que ens agrada veure a tots. Però, i què més? En l’oblit cau que la caiguda del Mur, va el primer pas per cedir el domini del món al poder del capital, a les idees individualistes, a la guerra bruta, a l'explotació per voler aconseguir sempre el màxim benefici i a la lluita per aconseguir més i millors recursos (com feien els humans a la prehistòria). Sense nombrar que qualsevol opositor a la seva doctrina és sempre una lluita en potència. Ningú es recorda ja del socialisme, que amb aquella caiguda del mur va ser definitivament etiquetat i arxivat com un sistema "utòpic" i "inviable". Potser algú d'aquí un temps, quan ens haguem cansat ja tots d'ensopegar cada dos per tres en un camí que ple de pedres i entrebancs; ens convencerà de que hem d’explorar nous camins, seguir noves vies.

Avui ha estat dia 30 de juny, ja és la matinada, és de nit. I, acalorat i suat, trec el cap per la finestra de casa: sembla que tot està en silenci, només un suau cant de grills en la llunyania impedeix que aquest silenci sigui ben bé absolut. És llavors quan em ve a la ment la idea d’escriure quatre línies escasses sobre un plor que, 489 anys enrere, va ressonar en algun lloc remot de l’altra banda de l’immens oceà Atlàntic. La nit del 30 de juny de 1520 passaria a la història com l’anomenada Noche Triste.

Després d’una setmana d’intensos combats entre colonitzadors espanyols i natius asteques a Tenochtitlán, la capital indígena, Hernán Cortés va donar l’ordre als seus soldats d’abandonar el palau d’Axayácatl, on s’havien fortificat contra els atacs enemics.

La fugida no havia de trencar el silenci de la nit (que era com el d’avui), per això els soldats espanyols havien de controlar fins el més mínim soroll, com el del renillar dels cavalls o el so de les joies dels tresors al desplaçar-los. Però, malauradament pels hispànics, la seva sortida no passaria desapercebuda i no seria per culpa del soroll en la fugida sinó pel testimoni més imprevist que hi podia haver. Una anciana indígena que tranquil·lament omplia el seu càntir d’aigua vora una de les llacunes que rodejaven la ciutat de Teochtitlán va alertar a les forces asteques i, aquestes, en pocs minuts van emboscar els espanyols.

Soldats i més soldats asteques van envoltar les tropes de Cortés, que a dures penes van poder-se defensar d’un atac per sorpresa. Atacs amb fletxes des de diversos punts al voltant dels espanyols, dards de sarbatana llançats per indígenes embarcats en canoes sobre les llacunes per guardar les passarel·les de sortida de la ciutat, etc. Una petita llegenda explica que la majoria de soldats espanyols morts ho van fer per voler mantenir fins a l’últim moment, les riqueses i tresors que s’emportaven de la ciutat asteca: uns soldats que van morir rics.

Al final de la nit, l’exèrcit de Cortés havia perdut gairebé la meitat dels efectius i quasi tota l’altra meitat estava ferida. Tot i això, els colonitzadors podien donar gràcies al seu armament, infinites vegades més sofisticat que el dels amerindis, i que els va permetre a molts poder conservar la vida aquella nit del 30 de juny.

I la història narra com, un cop fugits de la ciutat, Hernán Cortés, aquell home de ferro, dèspota fins la mort, defensor a ultrança de la Corona de Castella i Aragó i fidel als ideals del cristianisme i la Santa Inquisició, va trencar a plorar com un nen de pocs anys, mort de por, sota l’ombra d’un arbre. Un arbre que l’observava impàvid en la reinstaurada tranquil·litat d’aquella nit.

L’arbre
M’he decidit a escriure una mica sobre la història de La Noche Triste en gran mesura per la llegenda de l’arbre sota el qual va caure en llàgrimes el conqueridor espanyol. Es tractava d’un ‘ahuehete’, un xiprer mexicà.

Els xiprers mexicans són arbres de fulla perenne i es caracteritzen per la seva longevitat, podent arribar fins als 2.000 anys d’edat. Per això, encara avui es pot visitar a Ciutat de Mèxic (antiga Teochtitlán) el xiprer que va arrecerar el plor de Cortés. Protegit per les autoritats mexicanes, l’arbre que va poder veure les llàgrimes del colonitzador espanyol avui agonitza en aquell mateix lloc.

També cal destacar l’amplada que poden arribar a tenir els troncs dels xiprers mexicans, que poden oscil·lar entre els 2 i els 14 metres de diàmetre i poden arribar a una alçada d’uns 14 metres. De fet, l’arbre amb el tronc més doble del món és un xiprer mexicà anomenat arbre de Tule, a Oaxaca, amb uns 42 metres d’amplada per una alçada de 40 metres.

30 de juny de 1521

Un exèrcit format per més de 80.000 homes, integrat pels colons supervivents de La Noche Triste, més d’altres arribats d’Hispania, juntament amb una immensitat de tropes indígenes provinents de grups en revolta contra la tribu asteca observen, des de la llunyania, la ciutat de Teochtitlán. Amb set de venjança, Cortés emprèn, un any més tard, la conquesta d’aquella ciutat, la que li havia fet brollar aquelles llàgrimes d’humiliació dels seus ulls de gos obedient.

Avui ja quasi he acabat de donar un nou aire al bloc i el nou títol d'aquest ja figura en l'encapçalament. 'La Clotxa'. Molta gent, quan vaig posar l'enquesta fa un temps em va preguntar: i què és això de la Clotxa? I per això em veig obligat a explicar-ho en la primera entrada d'aquest bloc renovat.
La Clotxa és un aliment típic de les Terres de l'Ebre i amb una tradició especial a la Ribera d'Ebre. Aquest àpat consisteix en un pa de quilo partit per la meitat al qual se li extreu la part de la molla i s'exposa a les brases (tant la crosta com la molla) de manera que ens quedi un recipient de pa ben torrat i cruixent. Un cop torrat el pa, hi posarem dins alguns ingredients naturals de la nostra terra, com pot ser la salsa tomàquet (essencial), ceba, patata, alls i com a aliment més consistent, sardina o algun tros de llonganissa o cansalada. Cadascú al seu gust. I que ningú s'oblidi de, un cop emplenat el pa, tancar-lo amb la molla torrada!
Buscant una mica d'informació per la xarxa, he trobat que els orígens de La Clotxa. Pel que es veu, la Clotxa era un aliment típic entre els pagesos de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, que el prenien abans de començar la jornada de treball de la terra. Anys enrere, el pa buit de molla servia als agricultors com a suport per transportar els seus aliments. Era com una petita carmanyola. Així, torrant el pa-carmanyola i cuinant els aliments que hi portàven els pagesos dins, va nèixer la Clotxa.

A dia d'avui, a Flix, és típic menjar la Clotxa el matí del dilluns de Pasqua, dia en que celebrem Lo dia de l'Ermita i on tot el poble anem a l'ermita a passar el dia, tot i que això potser ja són figues d'un altre paner.
Darrerament, s'ha popularitzat en alguns municipis de les Terres de l'Ebre, l'anomenada Festa de la Clotxa que consisteix en la degustació d'aquest plat típic del nostre folklore acompanyat de la millor gent i gaudint del suau vent de la vora del riu (lliure de Mosques Negres).

Avui ha estat dia 20 de novembre. I, com cada any, el dia 20 de novembre ens porta a la ment un record. Però no un record com qualsevol altre. Un record d'una època fosca que, gràcies a Déu, no vam viure en la nostra pell. Un record d'una etapa històrica determinant en el nostre present, sobre la qual estan establertes moltes de les directrius de la societat i el sistema polític actuals. Avui fa 33 anys molta gent celebrava la mort d'una de les persones més odiades (encara que de ben segur també una de les més estimades) de la història d'Espanya. En dies com avui cal recordar a tota aquella gent que en els seus dies va lluitar contra un règim autoritari, repressor i amb la violència i el terror com a bandera. Avui, doncs, cal que mirem enrere i aprenguem de tota aquella gent que va lluitar pel reconeixement dels seus drets i la construcció d'una societat més democràtica i justa on els drets fonamentals estessin garantits per tothom.
Potser avui la lluita no és la mateixa, potser aquella gent opressora fa temps que va marxar però el que sí és innegable és que la nostra societat encara pateix nombroses conseqüències d'aquell temps fosc. Per això cal que siguessim conscients de tot el que va suposar i del camí que encara queda per recórrer i, per fer això no hem d'oblidar el nostre passat i més quan només estem parlant de 33 anys enrere. Avui doncs, va per tots els homes i dones que van lluitar en contra el règim encapçalat pel General Franco.
Salut.

20 de novembre de 2007: fa 32 va caure l'Estaca. Alguns conmemoren avui al govern dictatorial espanyol. Altres pensem que 32 anys no són gaires i esperem separar-nos cada cop més d'aquella època de dictadura i repressió; esperem que, d'aquí pocs anys, ningú miri el Sol cada 20-N.

L'Estaca va caure fa 32 anys. Llàstima que caiguès perquè realment estava podrida i ningú l'haguès tombat.
Poso un petit vídeo amb aquesta magnífica cançó: una obra mestra. També com a homenatge als moviments estudiantils de l'època que un dia van fer tremolar aquella estaca.
Afortunadament, jo no vaig viure cap etapa d'aquell govern.



I, arran d'aquells moviments d'estudiants es va crear la Universitat Autònoma de Barcelona a Bellaterra i no a Barcelona. D'aquesta manera un sector important dels estudiants es trobava lluny i dificultava el brot de manifestacions i revoltes.
Que bé que ara tenim ferrocarril, no? xD

Ahir va ser dia 12 d'octubre: dia de la Hispanitat i, en conseqüència, dia de manifestacions. Manifestacions de tots colors: unitaries, separatistes, totalitaries, progressistes, conservadores, tradicionals, militars i fins i tot multiculturals. Senyeres, Ikurriñes, Falçs & Martells, partits polítics, tricolors i banderes espanyoles (algunes amb algún representant del regne animal al centre) onejaven ahir en tots els racons de l'Estat; amb iniciatives i finalitats diferents, és clar, però amb un mateix motiu: era 12 d'octubre.

Les classes van avançant i la feina s'acumula cada vegada més, tant és així que avui, en vespra de pont, m'he de quedar aquí a Barcelona per solucionar algunes qüestions.

Marco Antonio Régulo va ser cònsol i general romà durant bona part de la Primera Guerra Púnica (264 – 241 a.C). Les seves primeres gestes van ser la conquesta de Brundisium (Brundisi) i la derrota del poble sallentí.
Sis anys més tard, emprendria una complicada expedició en terres africanes contra les tropes de Cartago. A l’anomenada “batalla d’Adys” va deixar l’exèrcit cartaginès fortament tocat, tant que s’obriren les negociacions de pau. Cartago, però, no va acceptar rendir-se sota les duríssimes condicions exigides per Régulo i la guerra va continuar.
Un nou general de l’exèrcit cartaginès, d’origen grec: Jantipo, va ser capaç d’arrossegar les tropes romanes del cònsol a la batalla de Bragades. El cònsol Régulo va ser pres com a presoner, juntament amb molts dels seus homes.
L’any 250 a.C., el presoner va ser enviat de nou a Roma per negociar la pau i un intercanvi de presoners, sota el jurament de que retornaria. Régulo, però, al arribar a Roma no va negociar la pau sinó que va exaltar el Senat per a què rebutgessin les propostes de pau i els animà a lluitar fins el final.
A la seva tornada cap a Cartago, els soldats li tallaren les parpelles i li privaren el son. Va morir al cap de pocs dies, exhaust.

Quant val la lleialtat cap a Roma?