Probablement sigui la fotografia de guerra més coneguda. I és que, per molts, és considerada la millor imatge del fotoperiodisme de guerra de la història. Robert Capa capta la suposada mort del milicià Frederico Borrel, a Puerto Murriano, prop de Còrdova. la guerra només feia uns mesos que havia començat i Capa tenia només vint anys. Una mort suposada, he dit. La espectacularitat de la imatge ha creat, des del moment que va ser publicada: una composició perfecta, un escenari representatiu i un moment massa exacte per haver estat captada en aquell instant. Capa hagués hagut de disparar la seva Leica només unes mil·lèssimes de segon abans que l'enemic disparés també un fusell. Després de molts anys d'estudi, sembla que finalment la teoria de que la foto és fruit d'una simulació del milicià sembla la més consolidada però, com en gairebé totes les investigacions d'aquesta mena, hi ha persones que creuen el contrari i que no tardaran en presentar noves teories en un futur. La polèmica està sempre servida. Una tercera teoria ens diria que aquella joranada de guerra a Cerro Muriano transcorria amb tranquil·litat quan Capa i uns milicians van sortir al camp per falsejar algunes imatges. Justament en el moment de dramatitzar la caiguda del milicià falsament ferit, sona un tret, que impacta de ple en el milicià Borrel, que estava a punt de fingir la seva mort, i li treu la vida (ara de veritat). Una versió dels fets que, si més no, costa de creure.

Fa un parell de dies vaig coincidir a la sortida de La Vanguardia amb la companya becària de fotografia. Al preguntar-li què tal li anava per la seva secció em va contestar, sincera, que no li agradava gens el tractament fotogràfic que fan els diaris i que no volia continuar per aquesta branca de la fotografia. Ella es vol dedicar a la fotografia artística i no comercial. Al sentir-la, jo li vaig comentar que estava treballant en un estudi de Robert Capa per a l'assignatura de Història del Periodisme i quan vaig treure el tema de la fotografia del milicià mort, vam tenir una discussió que crec interessant.

D'una banda, ella defensava que no hi havia cap tipus d'importància en que la fotografia de Mort d'un milicià fos fruit d'una dramatització. Creu que les fotografies no s'han de mirar més enllà i que l'espectador ha de quedar-se només amb el que expressa la imatge. Mort d'un milicià és una instantània que transmet moltíssim i, per això, ha estat justament considerada la millor fotografia de guerra de la història. La bellesa, la transmissió de sentiments, el color, la composició, la distribució dels elements... és l'únic que s'ha de considerar d'una imatge, en definitiva: allò que podem veure.

D'altra banda, jo tenia clar que el fet que la fotografia de Capa fos falsejada suposava la pèrdua total del seu valor i una taca en el nom del fotògraf. Tota vessant del periodisme es basa en expressar coses, i la imatge ho consegueix magnificament, però les coses que s'expressa han de ser verídiques i amb una clara voluntat informativa (a la que també es pot sumar la opinió). D'aquesta manera, Capa si la fotografia ha estat premeditada no reflecteix una realitat, és una actuació, és una acció falsejada, que perd tot el seu valor periodístic. Continuarà essent una foto que sortirà als llibres d'història com a representació de la Guerra Civil espanyola, però hauria de caure per sempre dels llibres de fotoperiodisme.

Dues posicions oposades. Uns minuts després, quan encara li donava voltes a la conversa, vaig pensar que potser els dos teniem part raó. Ella hem parlava desde la seva visió de fotògrafa, parlava del que transmitia la fotografia des del primer moment i com s'aconsegueix això (encara que penso que si la fotografia està pactada, qualsevol podria fer alguna cosa semblant). Jo, parlava amb un criteri més periodístic, al·ludint a la veritat, a la informació certa i fidel als fets.

Ella parlava com a fotògrafa, jo com a periodista: els dos becaris. La seva visió, vàlida per una fotògrafa; la meva, plausible per un periodista. Quan parlem de fotoperiodisme, la polèmica està servida.