Flatware (coberteria) és un grup de música rock i grunge format per Francesc Esteve, Eduard Hipp i Juanki Mas (cullera, forquilla i ganivet) a cavall entre els pobles de Flix i Riba-roja d'Ebre. Els orígens del grup es remunten a Asshole, la seva formació anterior, que va quedar dissolta per la marxa del seu antic baixista. Corria l'any 2006 i Flatware va veure la llum arran de la decisió de que Eduard Hipp, qui fins llavors havia estat un dels guitarres del grup es fés càrrec del baix.

Amb gairebé quatre anys d'anar amunt i avall recorrent escenaris -i arrossegant algun grup de seguidors amb ells- el 2008 va ser l'any més gloriós per Flatware al guanyar el festival Sendero Rock 2008 cosa que els va permetre grabar el seu primer disc, amb onze temes. Després de mesos de treball, el disc va ser presentat fa dues setmanes (dia 6 de febrer) a la Disco Springflix per deleit dels qui vam poder assistir-hi. Aquí deixo un petit tast del concert, amb el seu nou videoclip -també presentat a Springflix el passat dia 6- del tema Enless Box, el meu prefeit i un dels que porten cantant des del seu debut amb Asshole.

M'agradaria dir, també, que essent Flatware un grup flixanco amb una certa vetarania, de vegades ens ha costat poder-los veuere en concert al nostre poble, tant en Festes Majors com en actuacions independents. Penso que un poble hauria de vetllar pel seu patrimoni i la seva riquesa i els grups de música locals en formen part així que crec el poble seria una mica més ric si s'aposta per potenciar les activitats de la població local (que, evidentment, pot ser només un complement d'un esdeveniment més gran contractat de fora). Així ho fan els nostres pobles veïns i no crec que els hi vagi malament enriquint l'activitat del municipi amb actuacions muscials, que alhora agraden a la gent i que aposten i donen suport pels músics del poble. Queda dit.

Article del dia 5 de gener. La Vanguardia:

Desafinando en Ciutat Vella

ANDREU PRUNERA
Barcelona

El Trío Taíno actúa en el Portal de l'Àngel. Maracas y guitarras suenan aritmo de bolero bajo la atención de algunos viandantes, que se paran frente al grupo cautivados por su ritmodominicano. Sólo hace un día que el grupo pudo recuperar uno de sus amplificadores, que les fue confiscado por la Guardia Urbana un mes atrás cuando actuaban en el mismo punto. Además de la multa de 90 euros por usar amplificador, la devolución del equipo les costó alos músicos 186 euros más, un coste que tuvieron que saldar con el préstamo de un amigo.

La última actualización de la normativa del distrito prohíbe alos músicos callejeros usar equipos amplificadores. Tampocoestá permitido emitir sonidos que superen los 65 decibelios en las actuaciones que se lleven acabo cerca del Gòtic ylos 70 decibelios en el resto del distrito ni vender discos de música alos viandantes. “Es una normativa hecha arbitrariamente –dice Enric d'Armengol, músico de la calle– porque es imposible poder oír en la calle instrumentos como la guitarra sin recurrir a un amplificador, como también es imposible hacer que una trompeta suene amenos de 70 decibelios, por más sordina que se ponga”.

Fuentes del distrito de Ciutat Vella defienden que la normativa fue diseñada para mejorar la convivencia yreducir las molestias causadas alos vecinos. Entre enero ynoviembre pasados, la GuardiaUrbana se incautó en el distrito de un total de 142 equipos musicales ytuvo que intervenir en 392 ocasiones por la acción de los músicos de calle. Algunos de ellos se quejan de recibir “un asedio” de la policía local desde principios de julio, cuando se prohibió el uso de amplificadores, y aseguran que las multas a las que se enfrentan son “disparatadas”.
Hugo Montero, presidente de la Associació de Músics iIntèrprets al Carrer (AMIC), dice que algunos músicos viven una situación “preocupante” al haber renunciado asalir alacalle por temor arecibir una multa ouna confiscación, que no podrían pagar. “Hay músicos que no pueden ni pagar la leche para darles asus hijos, músicos que sólo ganan 15 o 20 euros al día y que viven con el temor de ser multados por la policía”, asegura Montero.

Para actuar en la calle, es necesario disponer de una licencia que otorga el distrito al inicio de cada año. Las plazas son limitadas y dependen de las autorizaciones retiradas el año anterior, ya sea por incivismo, por no actuar o por decisión voluntaria. Los espacios donde se puede actuar también los decide el distrito y son otorgados por sorteo u orden de inscripción en las oficinas del centro cívico Convent de Sant Agustí. Pese aello, los 15 espacios habilitados son considerados insuficientes por los 159 músicos de calle activos en la ciudad. Además, Ciutat Vella reducirá el número de licencias a 130.

Con el objetivo de mejorar las condiciones de los músicos, Hugo Montero y Enric d'Armengol diseñaron el pasado verano un proyecto en el que proponían nuevos espacios dentro y fuera de Ciutat Vella para poder hacer música y proponían una limitación sonora “de acuerdo con las cualidades acústicas de cada espacio, y no una norma genérica para todos”. La propuesta, presentada el 9 de junio a los responsables de Ciutat Vella, aún no ha recibido respuesta. Pese a que las autoridades municipales dicen que tendrán en cuenta sus peticiones, los músicos llevan esperando desde entonces una reunión con la concejal Itziar González para negociar una mejora de sus condiciones. Mientras tanto, la campaña de Navidad, una de las más rentables del año para los músicos, se les ha agotado.

El Trío Taíno sigue con su actuación. De repente, dos agentes de la Guardia Urbana en motocicleta bajan por la calle y se detienen a unos metros del grupo. Los policías hablan entre ellos. El trío interrumpe su actuación y la tensión se hace visible en el rostro de sus integrantes. Su amplificador está regulado a un volumen bajo, para no molestar, un detalle que no saben si los policías tendrán en cuenta. Los guardias continúan hablando sobre sus motos en medio de la calle. Después de unos minutos, se ponen de nuevo en marcha y los músicos respiran aliviados. Reemprenden su actuación. Hoy han tenido suerte, mañana quizás no.

Nota: La fotografía s'ha tret d'Internet.

Ja hem acabat el reportatge radiofònic, ha estat un semestre dur que aquesta darrera setmana ha exigit que quatre persones ens baralléssim bastantes hores amb els programes d'edició d'audio per acabar el report, que acabéssim d'enllestir algunes entrevistes que faltaven, que aconseguíssim efectes sonors adequats. Al final, aquest n'és el resultat. Crec que no està malament i m'agrada tot i que reconec que haguéssim pogut millorar algunes coses. Produït per Raquel Priego, Claudia Conte, Enric Grande i un servidor, aquí deixo un episodi de Rocktàmbuls, al qual voliem titular Una Altra Ronda.
Dura quinze minuts però crec que valen la pena i passen rapidet.
I, per cert, la gira de Tequila no acaba a l'abril!

El poso en dues parts:

Abans d'ahir vaig anar de concert i aquesta vegada no va ser ni Blind Guardian, ni Lordi, ni Iron Maiden sinó que va ser, encara que sembli una mica sorprenent, els Tequila. Una banda formada l'any 1975, encapçalada per Alejo Stivel (veu) i Ariel Rot "El Mago" (guitarra) i que va fer ballar a tota una generació. La banda es va disoldre, però, l'any 1982 a causa de les discussions entre els seus membres i també a causa d'allò que seria la lacra d'aquella generació: la heroïna. Però després de 25 anys d'inactivitat el grup, amb cares noves però encara lidertat per Stivel i Rot ha tornat a saltar als escenaris en l'anomenada "Vuelve Tequila", Gira 2008. Abans d'ahir van actuar a la Sala 'Barcelona-92' o 'Sant Jordi Club', davant de més de 2000 persones.

Les vacances ja s'acaben i dilluns toca començar el nou curs (encara que sigui amb només una assignatura). Durant les darreres dues setmanes m'he dedicat a fer el gos durant el 100% del meu temps. M'han donat la fatal notícia de que la meua fastuosa, brillant i fastigosa melena està ferida de mort i, abans d'un any, hauré d'amputar-me-la o del contrari puc generar-me alopècia (sí, sí, alopècia, aquesta paraula que fa tanta por entre els joves de vint anys). Canviant de tema, també vaig anar fa una setmana a Barcelona, a instalar-me a la Vila i a veure els Blind Guardian en concert, per segona vegada. I ahir vaig anar a Santa Tecla, mai havia sortit de festa per Tarragona i, sincerament, he de dir que va ser una llàstima. Volia conèixer el pis on han viscut los vikingos de Ruben, Ferrús i Víctor i veure on surten de festa, on cauen i es fan mal, on s'atipen etc. però bona part dels locals de Tarragona (inexplicablement crec jo) estaven tancats. Sort que al final vam conèixer alguna gent i vam acabar salvant la nit.

Dies d'estudiar. T'aixeques per estudiar, menges coses lleugeres, beus aigueta fresca i tornes a estudiar; fins que el cap et diu que no pot més. Arribes a un punt en el que el ja no saps si recordes allò que has estudiat fa tansols un moment. No saps si podràs acabar. No saps si anirà bé ni si hauran valgut la pena tantes hores.
Dies de Vila. Dies d'estudi.
Esperem que tot vagi bé o, almenys, com ha anat fins ara. Ja és mala llet que els exàmens que tenim siguin, només, de les assignatures més alienes al Periodisme... dimarts, examen d'Estructura Social.

La Real Societat em va donant alegries. Avui a les 17:00 s'emfronta al Castelló; si guanya entrarà en posicions d'ascens. Força per la Real. A més, ha de guanyar perquè vam posar un 2 a la Quiniela i ja hem fallat el Màlaga!

Deixo un vídeo dels Guns and Roses: Sweet Child O'Mine. Una cançó captivadora. El vídeo potser una mica afeminat, no sé, potser que ho deixi a lliure interpretació xD. A més, és la careta del 'Pinta Bé'!.

Una cançó brutal amb un videoclip excel·lent. És obligat posar-la encara que a mi m'encengui una mica la sang. La música és de Metallica tot i crec que és una versió. Em sembla que l'original és de Bob Seger. Està una mica censuradet per youtube però, igualment, no perd el missatge ni l'especularitat.

20 de novembre de 2007: fa 32 va caure l'Estaca. Alguns conmemoren avui al govern dictatorial espanyol. Altres pensem que 32 anys no són gaires i esperem separar-nos cada cop més d'aquella època de dictadura i repressió; esperem que, d'aquí pocs anys, ningú miri el Sol cada 20-N.

L'Estaca va caure fa 32 anys. Llàstima que caiguès perquè realment estava podrida i ningú l'haguès tombat.
Poso un petit vídeo amb aquesta magnífica cançó: una obra mestra. També com a homenatge als moviments estudiantils de l'època que un dia van fer tremolar aquella estaca.
Afortunadament, jo no vaig viure cap etapa d'aquell govern.



I, arran d'aquells moviments d'estudiants es va crear la Universitat Autònoma de Barcelona a Bellaterra i no a Barcelona. D'aquesta manera un sector important dels estudiants es trobava lluny i dificultava el brot de manifestacions i revoltes.
Que bé que ara tenim ferrocarril, no? xD

Perquè els clàssics del rock mai moren!
Els heavys moderns... potser sí.