Avui, dia 28 de setembre era el dia marcat al calendari des de fa molt de temps. El dia de començar quart de carrera, i adonar-te que els anys van passat i ja no ets ni tan sols un dels petits de la universitat, una universitat que fa quatre dies et semblava que et quedava enorme. Bé, avui era un 'primer dia' i odio els 'primer dia': cues interminables per agafar la arquetípica carpeta de la UAB, cues interminables per modificar la matrícula a gestió acadèmica, per mirar horaris, allaus de gent pels passadissios (encara que duraran molt poc) i tota la gent et fa bona cara (sí, sí, inclús aquell/a amb qui no us suporteu). Bé, un 'primer dia' i com tots els 'primer dia' ha estat un dia dur. I tenir un dia dur després de molt temps (en aquest cas un 'primer dia') t'evoca a la memòria els moments de relax i diversió de fa només uns dies, quan estàvem perduts en una casa als afores de Donosti, gaudint del Festival de Cine de Sant Sebastià, Donostia Zinemaldia. Un festival del que ara en faré 5 cèntims...

El Festival de Cinema de Sant Sebastià (Donostia Zinemaldia en euskera) és un dels festivals de màxima categoria que se celebren arreu del món i el més important dels països de parla hispana. La seva primera edició va ser l'any 1953 i, des de llavors, s'ha vingut celebrant tots els anys pels finals de setembre fins a arribar a aquesta darrera edició de 2009, la 57ª.
Al llarg de la seva història, tot i no poder competir amb altres festivals de la mida de La Bernilare o Venècia, el Festival de Sant Sebastià ha estat amfitrió d'un gran nombre d'estrenes llegendàries. Una prova d'això la veiem en l'estrena a Europa de la saga d'Star Wars (de Francis Ford Coppola), de Vértigo i Con la Muerte en los Talones (Hitchcock), La leyenda del Zorro o inclús la estrena del film Malditos Bastardos (de Quentin Tarantino) que ha tingut lloc en aquesta darrera edició de fa poc més d'una setmana.
Una altra de les característiques més representatives del Festival de Sant Sebastià és la forma que prenen els seus guardons. Els premis oficials, que concedeix el Jurat del Festival, format per figures destacades del món del cinema, concedeix sis premis:

Concha de Oro: guardó a la millor pel·lícula. Aquest any ha estat per City of Life and Death
Concha de Plata al millor director. A Javier Rebollo per La Mujer sin Piano
Concha de Plata al millor actor. Per Pablo Pineda, protagonista de Yo También
Concha de Plata a la millor actriu. Lola Dueñas per Yo También
Premi del Jurat a la millor fotografia: Cao Yu per City of Life and Death
Premi del Jurat al millor guió: Blessed

A part d'aquests premis, que conformen els anomenats "premis oficials", n'hi ha una pila més, que valoren altres aspectes dels films, que competeixen dividits en subcategories i en els quals el públic hi té molt a dir. I, com no, dins d'aquests premis cal destacar el que atorga cada any el Jurat de la Joventut, un jurat format per uns 350 joves d'entre 18 i 21 anys vinguts de les universitats espanyoles d'arreu i que valora de l'1 al 10 les pel·lícules del Festival que fan referència a nous directors (primer o segon llargmetratge) de les seccions Oficial, Zabaltegi i Horizontes Latinos. La pel·lícula guanyadora d'aquest any ha estat, com no, la pel·lícula turca Min Dit. I, en part, aquest veredicte ha estat decidit per dos vallencs, un vandellosenc, una bisbalenca (del Penedés) i un flixanco que es trobaven en aquella Sala 2 dels Kursaal, cada dia a les 9:30 del matí durant nou dies seguits.

Un petit tast de les pel·lícules que vam veure el vam publicar en un bloc que vam obrir per l'ocasió, on també narrem alguna que altra anècdota que ens va deixar el festival.
http://zinemaaldia.blogspot.com/

A la primera fotografia: el teatre Kursaal de Donosti, on es feia la projecció de la major part de les pel·lícules.
A la segona: Pablo Pineda i Lola Dueñas, protagonistes de Yo También i guardonades amb els premis de millor actor i millor actriu respectivament.

Theodore Kaczynski és un terrorista d’Estats Units amb origen polac que va lluitar contra el que ell entenia com els efectes fatals del progrés tecnològic. Va efectuar nombrosos atemptats amb cartes-bomba saldant un total de 3 morts i 22 persones ferides.
També és conegut amb el nom d’”Unabomber”, anomenat així per la premsa del moment. “Unabomber” és un acrònim dels mots ‘university’, ‘aeroline’ i ‘bomber’ ja que els seus objectius principals foren universitats i aerolínies.
Kaczynski va saber utilitzar perfectament el terrorisme com a arma i va sembrar el pànic durant casi 18 anys arreu d’Estats Units fins el punt que va arribar a paralitzar el negoci del marketing directe degut a la por que existia entre la població a rebre qualsevol correspondència amb remitent desconegut.
Per a construir les seves bombes utilitzava sempre components antics impossibles de rastrejar a causa de la seva anterioritat en el temps de fabricació. Sempre en els seus atemptats deixava alguna cosa a veure amb la fusta com a marca personal.
Les seves ànsies de salvador, però, van acabar per trair-lo. A començaments dels 90 va començar a enviar cartes als mitjans de comunicació fins al punt que va obligar al ‘Times’ i al ‘Washington Post’ a que publiquessin el seu ‘Manifest’ sota amenaça de fer explotar un avió en plena ciutat de Los Angeles. A petició de l’Audiència General dels Estats Units, les dues publicacions van accedir, amb l’esperança de que algú pogués facilitar informació sobre la identitat del criminal. I així fou; finalment David Kaczynski, germà del terrorista, va delatar-lo.
Fou detingut el 3 d’abril de 1996 quan ja era l’home més buscat per l’FBI. A casa seva, els agents de policia van trobar una veritable fàbrica de bombes amb alguns artefactes ja llestos per a detonar. Segurament, la investigació policial va ser la més complicada de la història, abans de l’11 de setembre de 2001.
En el seu ‘Manifest’, Theodore Kaczynski expressava un fort odi envers la tecnologia, la ciència i la computació. Pensava que el desenvolupament d’aquestes portaria el país, primer, a la ruïna i després a tot el món. També palesa el seu amor cap al naturalisme i la preservació del medi ambient.
Molta més informació: http://www.escalofrio.com/n/Asesinos/Theodore_Kaczynski/Theodore_Kaczynski.php

Robert Fischer va nèixer el 1943 a Chicago (Illinois). Quan només tenia dos anys, els seus pares es van divorciar i va haver de créixer vivint amb la seva mare i la seva germana gran. Amb sis anys, es mudaren al barri de Brooklin (Nova York), on va aprendre a jugar a escacs a partir d’un petit manual d’instruccions que venia en un joc que li va regalar sa germana.

Va estudiar fins els 13 anys. Era considerat un jove difícil. En aquest any va passar a la tutela del gran mestre Collins, qui va exercir com una veritable figura paterna per a Bobby. L’any vinent (1957), amb només 14 anys, va aconseguir guanyar el campionat d’escacs d’Estats Units i convertir-se en el campió més jove de la història.

Van anar passant els anys i el joc del jove Fischer millorava a gran velocitat. Anava aconseguint bons resultats en els torneigs internacionals i la bellesa del seu joc era inigualable. A principis de la dècada dels 70 va arribar a la final del campionat mundial; el seu adversari: Boris Spassky, el vigent campió.

La final contra Spassky va suscitar una extraordinària atenció en tot el món i no només pel seu caràcter esportiu sinó majoritàriament pel seu caràcter polític (parlem d’un període enmig de la Guerra Freda). La final, amb la tensió a flor de pell entre jugadors i les respectives superpotències va acabar finalment l’agost de 1972, el resultat fou favorable a Fischer per 7 partides guanyades, 3 de perdudes i 11 taules.

Desgraciadament, però, la seva coronació va suposar també la fi de la seva carrera esportiva ja que no va jugar cap partida oficial durant el seu regnat. El 1975 tenia que defensar el seu títol davant Karpov, però una sèrie de rigoroses exigències del nord-americà a la federació internacional (FIDE) comportaren la seva incompareixença. Karpov fou proclamat el nou campió mundial. Llavors, Fischer es retirà i romangué semi-desaparegut.

Disset anys després, el 1992, va acceptar participar en un encontre de commemoració de la victòria davant Spassky. Altre cop va vèncer al seu rival, però aquest encontre portaria una extensa polèmica. El torneig s’havia celebrat a Belgrad, una ciutat bloquejada pels EUA el 1992, i l’acció de Fischer va ser considerada com una traïció a la pàtria. Bobby Fischer esdevingué un fugitiu de les llistes de l’FBI i la CIA.

Dotze anys més tard, el 2004, Bobby Fischer va tornar a aparèixer en públic quan fou detingut al Japó per voler utilitzar el seu passaport, que li havia estat invalidat pel govern de la Casa Blanca. Les autoritats japoneses el van recloure empresonat. Més tard, el govern d’Islandia es va oferir per donar asil polític, i així ho va fer. El 2005, Islandia l’hi concedí un passaport nacional al vell Fischer de 62 anys d’edat. Actualment resideix a Islandia.

Parlem en tot moment d’un personatge tant curiós com ingenu i extravagant. Es tracta d’una persona que ha demostrat una personalitat forta i agressiva; no va dubtar en escopir sobre la declaració de drets d’EUA davant de desenes de periodistes, odiava profundament els seus adversaris, va declarar que Irlanda és un país subdesenvolupat per no tenir boleres i va titllar Bush com a “criminal” i el govern japonès com “una titella de Bush” (bé, això també ho faig jo XD).