Avui ha estat dia 30 de juny, ja és la matinada, és de nit. I, acalorat i suat, trec el cap per la finestra de casa: sembla que tot està en silenci, només un suau cant de grills en la llunyania impedeix que aquest silenci sigui ben bé absolut. És llavors quan em ve a la ment la idea d’escriure quatre línies escasses sobre un plor que, 489 anys enrere, va ressonar en algun lloc remot de l’altra banda de l’immens oceà Atlàntic. La nit del 30 de juny de 1520 passaria a la història com l’anomenada Noche Triste.

Després d’una setmana d’intensos combats entre colonitzadors espanyols i natius asteques a Tenochtitlán, la capital indígena, Hernán Cortés va donar l’ordre als seus soldats d’abandonar el palau d’Axayácatl, on s’havien fortificat contra els atacs enemics.

La fugida no havia de trencar el silenci de la nit (que era com el d’avui), per això els soldats espanyols havien de controlar fins el més mínim soroll, com el del renillar dels cavalls o el so de les joies dels tresors al desplaçar-los. Però, malauradament pels hispànics, la seva sortida no passaria desapercebuda i no seria per culpa del soroll en la fugida sinó pel testimoni més imprevist que hi podia haver. Una anciana indígena que tranquil·lament omplia el seu càntir d’aigua vora una de les llacunes que rodejaven la ciutat de Teochtitlán va alertar a les forces asteques i, aquestes, en pocs minuts van emboscar els espanyols.

Soldats i més soldats asteques van envoltar les tropes de Cortés, que a dures penes van poder-se defensar d’un atac per sorpresa. Atacs amb fletxes des de diversos punts al voltant dels espanyols, dards de sarbatana llançats per indígenes embarcats en canoes sobre les llacunes per guardar les passarel·les de sortida de la ciutat, etc. Una petita llegenda explica que la majoria de soldats espanyols morts ho van fer per voler mantenir fins a l’últim moment, les riqueses i tresors que s’emportaven de la ciutat asteca: uns soldats que van morir rics.

Al final de la nit, l’exèrcit de Cortés havia perdut gairebé la meitat dels efectius i quasi tota l’altra meitat estava ferida. Tot i això, els colonitzadors podien donar gràcies al seu armament, infinites vegades més sofisticat que el dels amerindis, i que els va permetre a molts poder conservar la vida aquella nit del 30 de juny.

I la història narra com, un cop fugits de la ciutat, Hernán Cortés, aquell home de ferro, dèspota fins la mort, defensor a ultrança de la Corona de Castella i Aragó i fidel als ideals del cristianisme i la Santa Inquisició, va trencar a plorar com un nen de pocs anys, mort de por, sota l’ombra d’un arbre. Un arbre que l’observava impàvid en la reinstaurada tranquil·litat d’aquella nit.

L’arbre
M’he decidit a escriure una mica sobre la història de La Noche Triste en gran mesura per la llegenda de l’arbre sota el qual va caure en llàgrimes el conqueridor espanyol. Es tractava d’un ‘ahuehete’, un xiprer mexicà.

Els xiprers mexicans són arbres de fulla perenne i es caracteritzen per la seva longevitat, podent arribar fins als 2.000 anys d’edat. Per això, encara avui es pot visitar a Ciutat de Mèxic (antiga Teochtitlán) el xiprer que va arrecerar el plor de Cortés. Protegit per les autoritats mexicanes, l’arbre que va poder veure les llàgrimes del colonitzador espanyol avui agonitza en aquell mateix lloc.

També cal destacar l’amplada que poden arribar a tenir els troncs dels xiprers mexicans, que poden oscil·lar entre els 2 i els 14 metres de diàmetre i poden arribar a una alçada d’uns 14 metres. De fet, l’arbre amb el tronc més doble del món és un xiprer mexicà anomenat arbre de Tule, a Oaxaca, amb uns 42 metres d’amplada per una alçada de 40 metres.

30 de juny de 1521

Un exèrcit format per més de 80.000 homes, integrat pels colons supervivents de La Noche Triste, més d’altres arribats d’Hispania, juntament amb una immensitat de tropes indígenes provinents de grups en revolta contra la tribu asteca observen, des de la llunyania, la ciutat de Teochtitlán. Amb set de venjança, Cortés emprèn, un any més tard, la conquesta d’aquella ciutat, la que li havia fet brollar aquelles llàgrimes d’humiliació dels seus ulls de gos obedient.