Descobrint l'Stop Motion amb Anna Solanas

17:33

Estudiar periodisme té moltes coses dolentes, moltes. Però participar en la carrera per arribar a ser un home dolent, dolentíssim, manipulador, tergiversador, silenciador, violador i menjador de nens et regala alguna cosa bona de tan en quan. Aquesta setmana, hem tingut la possibilitat de fer una entrevistada Anna Solanas, productora de pel•lícules en tècnica Stop Motion.

L’stop motion és una tècnica cinamatogràfica d’animació que consisteix en plasmar moviment en objectes estàtics, a partir de la captura i projecció continuada de fotografies. Així, la tècnica es pot aplicar tant en figures de plastilina, que s’han d’anar manipulant lleument i prendre centenars de fotogrames per plasmar el més mínim moviment. “Qüestió de paciència i temps”, diu Anna Solanas. A dia d’avui, aquesta tecnologia d’stop motion amb plastilina ja no ve de nou a ningú ja que és una eina recorrent en alguns serials d’animació infantil, com és el cas de l’arxiconegut Pingu.

La productora I+D, dirigida per Marc Riba i la nostra volguda Anna Solanas ha donat a llum algunes peces amb aquesta animació de plastilina, com és el cas de El negre és el color dels Déus, el projecte final de carrera de Riba i Solanas, en acabar els seus estudis a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), a Terrassa.

Però el que més ens va cridar l’atenció de l’entrevista i de l’stop motion en general va ser el recurs de plasmar moviment en titelles. Unes titelles en miniatura, que no arriben als 10 centímetres d’alçada i que han de ser aptes per plasmar sentiments i emocions a partir de peces mòbils o intercanviables. És realment fascinant veure com uns ninots minúsculs són els protagonistes d’històries de qualsevol tipus. Lupe i Bruno, Cabaret Kane i sobretot Violeta la pescadora del Mar Negre són dues obres d’art que hem d’agrair a Solanas i Riba, i a la seva productora I+D.

Aquí deixo dues de les seves produccions: primer, El negre és el color dels Déus, que els va valer la nominació pel premi Goya al millor curtmetratge l’any 2004, a més d’una bona pila de premis més. En segon lloc, Lupe i Bruno. Però cal dir que no tots els treballs d’I+D són igual de simpàtics ni transmeten tan bon ambient, Violeta la pescadora de mar negre ens submergeix en un món de maldat, gelosia i violència a causa de la incomprensió, que recorda a algun dels treballs produïts per Tim Burton. Llàstima que aquest no es pugui a través d’Internet.





0 comentaris: