Son

12:28

(Xxxt, no ho digueu a ningú però l'Andreu em deixa renovar. Segons ell és el premi per haver estat la persona nº6.000 a visitar el bloc, tot un honor -honor?- per mi)
Ganes de dormir. Son. Son quan et lleves, tip de sentir l’estrident despertador, el so del qual es magnifica en el silenci del matí acabat d’arribar. Son quan et dutxes just després i realitzes tots els moviments de forma automàtica, com si cada gest estigués programat. Son just després, quan decideixes què posar-te, mirant detingudament l’armari però no veient res. Son quan veus el teu company d’habitació dormint plàcidament al llit del costat, aliè al món real, tapat amb la flassada. Ja t’agradaria a tu tornar al llit, però les obligacions són les obligacions, i ara toca anar a classe. Son quan obres la nevera en busca de la botella de llet i no la trobes perquè tot just es va acabar el dia anterior, el matí anterior. Son de pensar que s’hauria d’anar a comprar. Peresa. Substitueixes la llet pel suc de taronja, que sortosament està allà esperant-te. Son quan engegues la televisió mentre encara no és l’hora de marxar, i veus el Cuní, parlant amb els contertulians sobre un tema que no tens, ni molt menys, temps ni ganes de saber de què va. Son quan et poses la jaqueta i la bufanda i penses en el fred que farà quan surtis fora el carrer i hagis d’anar caminant fins a l’estació més propera. Son quan agafes l’ascensor i el mirall reflecteix el teu rostre de son. Et poses els auriculars perquè la música és la única forma de començar mínimament bé el dia, i surts al carrer. Fred. Son quan t’imagines que amb un cop de dits et plantes a l’estació sense haver de caminar gens, tan sols amb un simple gest. Penses que això que penses són tonteries de nen petit, i camines resignat. Son quan arribes, per fi, a l’estació de ferrocarrils i notes com l’escalfor que t’entra de cop i en principi et fa sentir tan bé, es converteix en una calor força insuportable. Son mentre esperes el tren. Després del penós viatge, que ja és quotidià i forma part de la monotonia diària, baixes adormit. Fred altre cop. Son quan t’has de tornar a tapar. Son quan vas caminant cap a la facultat, i penses quina classe et toca. Durant tot el recorregut et vas trobant amb gent, companys de classe, amics que tenen, com tu, força son. Classe. El profe de torn, incapaç d’explicar de forma interessant tot allò que sap i, per tant, son. Ganes de dormir.

0 comentaris: