Una vegada ha arribat una mica la tranquil·litat ja m'he pogut acabar el llibre (anava sent hora).
La Carretera és una novel·la guardonada amb el premi Pulitzer 2007. Un relat que ens situa en un món debastat, incendiat, gris i ple de cendra fruit de grans catàstrofes: no hi ha estats, no hi ha gent, no hi ha menjar, no hi ha res; tot va ser rastrejat ja fa uns anys. El llibre ens explica les accions d'un pare i el seu fill per sobreviure en aquest trist món.
La inocència però alhora raó del nen sap conmoure el lector al llarg de les pàgines, emfront un home que ha viscut més i, en conseqüència, està més corromput per les civilitzacions humanes (que ja es veu com han acabat).
La trama és una mica lenta, és dur de ser constant en les primeres pàgines. L'autor, Cormac McArthy, prescindeix de gairebé totes les comes. La narració es divideix en enunciats aïllats separats per punts, cosa que li dóna un caràcter tallat i sense gaira continuitat. Tampoc hi ha divisió en capítols.
El final, és bestial.
Pàgina 14: (Comença parlant el fill)
- ¿Nos vamos a morir?
- Algún dia pero no ahora.
- ¿Y todavía vamos hacia el Sur?
- Sí.
- Para no pasar frío.
- Así es.
- Vale.
- ¿Vale qué?
- Nada. Solo vale.
- Duérmete.
- Vale.
- Voy a apagar la luz. ¿De acuerdo?
- De acuerdo.
Y luego, a oscuras: ¿Puedo preguntarte algo?
- Naturalmente.
- ¿Qué harías si yo muriera?
- Si tu murieras yo también querría morirme.
- ¿Para poder estar conmigo?
- Sí. Para poder estar contigo.
- Vale.
PD: Mentrestant, al PP es tiren els plats pel cap
1 comentaris:
Semble molt primitivista, me l'apuntaré
Publica un comentari a l'entrada