La cervesera Keler és, des de fa uns anys, un dels patrocinadors oficials de la Real Societat i, com la Real, és un producte de qualitat, amb bon gust, amb caràcter i sempre fidel. Però més que coneixer-la pel seu sabor, del qual vaig poder gaudir aquest estiu a Donosti, conec Keler per les seves promocions i els seus anuncis de suport a l'equip. El seu últim treball de màrqueting ha estat presentat aquesta setmana i aquí en vull deixar el resultat, crec que pot agradar a tothom (i a un servidor li posa els pèls de punta).



Però l'anunci de Keler que més sensació va causar i que, des de fa ben poc, continuava en antena a la televisió basca ve tot seguit. Com el vídeo anterior, aquest també ens parla de la fidelitat, de la lleialtat a l'escut, tant en temps d'abundància com, sobretot, en èpoques difícils (com les darreres temporades d'Anoeta).



Una altra de les promocions de Keler sobre la Real va ser la de popularitzar una cançó pel centenari de l'equip, que es va celebrar fa uns mesos. Es titula Cien años, cien páginas i fa un recorregut a la història del club i ens carrega d'optimisme per la temporada vinent (de ben segur que ja competint a la màxima categoria).



Per últim, tot i que no té res a veure amb Keler, m'agradaria incloure un anunci del club per promoure una campanya dirigida a l'afició perquè acudeixi a Anoeta a seguir a l'equip. Espero que també agradi.

Uns quants estudiants de periodisme engeguem, des d'avui, un nou apartat en la nostra formació i aquesta vegada és en forma de bloc. PeriodísTIC arranca com un bloc on, setmana a setamana, un grup d'estudiants parlarem sobre les TIC (les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i com influeixen aquestes en el peridisme d'avui dia.

El nostre bloc, al que encara li queda un llarga sèrie de millores, neix com un espai on les informacions es volen transmetre de la manera més àgil i amena possibles, recorrent, sempre que sigui possible, a l'audiovisual i les imatges. Poc a poc esperem que Periodístic es vagi perfeccionant fins l'arribadda del juny, l'esperada meta per molts de nosaltres per a donar per finalitzada la llicenciatura.

El tret de sortida ha estat l'entrega dels premis George Polk (els Pulitzer de l'audiovisual) que, per primer poc, han guardonat una peça feta per un ciutadà corrent: un vídeo enregistrat amb un telèfon mòbil en el qual es pot veure la mort d'una dona durant una protesta a plena llum del dia a l'Iran. Aquí deixo l'enllaç que, a partir d'ara, formarà també part de la meva llista de blocs a seguir.

http://periodistic.wordpress.com

Avui és dia de neu a la UAB. Porta tot el matí nevant, a estones amb força, però és març i no fa gaire fred cosa que fa que la neu sigui més emprenyadora que cap altra cosa. Però bé, sempre hi ha qui la caiguda de neu, encara que sigui en quantitats ínfimes, li desperta una il·lusió infantil especial, una mena de viatge a Neverland que no comprenc. Les petites volves que arriben a terra no tarden ni dos segons en convertir-se en aigua.

Per sort, un altre assumpte és motiu de conversa avui, així que deixo de fer el paper de Mister Scrooge per entrar-hi de ple. Avui és el dia de ressaca dels Oscars i, com no pot ser d'una altra manera, els mitjans de comunicació en van plens. Com sempre, hi ha hagut una gran derrotada (en aquest cas Avatar) i una gran vençedora (En tierra hostil). Malditos Bastardos sembla que tampoc ha tingut el reconeixement que molta gent esperava. Bé, l'any que ve serà un altre any i l'Alícia de Tim Burton ja està al caure. Una pel·lícula que està generant moltes espectatives, fins i tot pels qui no són incondicionals de Burton, sobretot pel seu tractament del 3-D i per la fantasia i la magia que sempre tenen les pel·lícules del director, aquesta vegada accentuats per una trama que continua el conte Alice in Wonderland, Lewis Carroll. Bé, ja arribarà.

Fa uns dies però, em van comunicar una de les millors notícies que em podria donar el cinema (a part d'un contracte milionari per ser una nova estrella de Hollywood). Un dels meus grans ídols, Bobby Fischer, saltarà a la gran pantalla produïda i protagonitzada per Tobey Maguire (conegut pel seu paper en les tres entregues d'Spiderman).

El context de la pel·lícula: insuperable. Amb la Guerra Freda de fons (1972) i un teló d'acer que separava les potències occidentals i el bloc soviètic, dos dels millors escaquistes de la història, cara a cara, es van jugar l'hegemonia sobre el taulell. D'una banda, Boris Spassky, hereu de la gran escola soviètica, es batia amb l'aspirant Bobby Fischer, el jove prodigi dels Estats Units. Un enforntament que va marcar un dels capítols més rellevants de la història dels escacs.
Però ni Spassky era comunista ni Fischer predicava el capitalisme salvatge. Fishcer, excèntric, inconformista i inestable, com tots els genis, va retirar-se després de que la FIDE li retirés el títol el 1975 per incompareixença, quan havia d'enforntar-se a l'aspirant Anatoli Karpov. Des de llavors va amagar-se en diferents països fins a assemptar-se a Islàndia, on va morir el 17 de gener del 2008 a la edat dels 64 anys, tants anys com caselles té el taulell d'escacs.

Des de la seva retirada fins la seva mort, Fischer va aparéixer en diverses ocasions per a clamar contra el govern dels Estats Units. Era un rotund enemic de l'administració Bush i un antisemita confés. Veurem si la pel·lícula també reflexa la faceta més personal i excèntrica d'aquest geni. Espero que així sigui.

Flatware (coberteria) és un grup de música rock i grunge format per Francesc Esteve, Eduard Hipp i Juanki Mas (cullera, forquilla i ganivet) a cavall entre els pobles de Flix i Riba-roja d'Ebre. Els orígens del grup es remunten a Asshole, la seva formació anterior, que va quedar dissolta per la marxa del seu antic baixista. Corria l'any 2006 i Flatware va veure la llum arran de la decisió de que Eduard Hipp, qui fins llavors havia estat un dels guitarres del grup es fés càrrec del baix.

Amb gairebé quatre anys d'anar amunt i avall recorrent escenaris -i arrossegant algun grup de seguidors amb ells- el 2008 va ser l'any més gloriós per Flatware al guanyar el festival Sendero Rock 2008 cosa que els va permetre grabar el seu primer disc, amb onze temes. Després de mesos de treball, el disc va ser presentat fa dues setmanes (dia 6 de febrer) a la Disco Springflix per deleit dels qui vam poder assistir-hi. Aquí deixo un petit tast del concert, amb el seu nou videoclip -també presentat a Springflix el passat dia 6- del tema Enless Box, el meu prefeit i un dels que porten cantant des del seu debut amb Asshole.

M'agradaria dir, també, que essent Flatware un grup flixanco amb una certa vetarania, de vegades ens ha costat poder-los veuere en concert al nostre poble, tant en Festes Majors com en actuacions independents. Penso que un poble hauria de vetllar pel seu patrimoni i la seva riquesa i els grups de música locals en formen part així que crec el poble seria una mica més ric si s'aposta per potenciar les activitats de la població local (que, evidentment, pot ser només un complement d'un esdeveniment més gran contractat de fora). Així ho fan els nostres pobles veïns i no crec que els hi vagi malament enriquint l'activitat del municipi amb actuacions muscials, que alhora agraden a la gent i que aposten i donen suport pels músics del poble. Queda dit.

Article del dia 5 de gener. La Vanguardia:

Desafinando en Ciutat Vella

ANDREU PRUNERA
Barcelona

El Trío Taíno actúa en el Portal de l'Àngel. Maracas y guitarras suenan aritmo de bolero bajo la atención de algunos viandantes, que se paran frente al grupo cautivados por su ritmodominicano. Sólo hace un día que el grupo pudo recuperar uno de sus amplificadores, que les fue confiscado por la Guardia Urbana un mes atrás cuando actuaban en el mismo punto. Además de la multa de 90 euros por usar amplificador, la devolución del equipo les costó alos músicos 186 euros más, un coste que tuvieron que saldar con el préstamo de un amigo.

La última actualización de la normativa del distrito prohíbe alos músicos callejeros usar equipos amplificadores. Tampocoestá permitido emitir sonidos que superen los 65 decibelios en las actuaciones que se lleven acabo cerca del Gòtic ylos 70 decibelios en el resto del distrito ni vender discos de música alos viandantes. “Es una normativa hecha arbitrariamente –dice Enric d'Armengol, músico de la calle– porque es imposible poder oír en la calle instrumentos como la guitarra sin recurrir a un amplificador, como también es imposible hacer que una trompeta suene amenos de 70 decibelios, por más sordina que se ponga”.

Fuentes del distrito de Ciutat Vella defienden que la normativa fue diseñada para mejorar la convivencia yreducir las molestias causadas alos vecinos. Entre enero ynoviembre pasados, la GuardiaUrbana se incautó en el distrito de un total de 142 equipos musicales ytuvo que intervenir en 392 ocasiones por la acción de los músicos de calle. Algunos de ellos se quejan de recibir “un asedio” de la policía local desde principios de julio, cuando se prohibió el uso de amplificadores, y aseguran que las multas a las que se enfrentan son “disparatadas”.
Hugo Montero, presidente de la Associació de Músics iIntèrprets al Carrer (AMIC), dice que algunos músicos viven una situación “preocupante” al haber renunciado asalir alacalle por temor arecibir una multa ouna confiscación, que no podrían pagar. “Hay músicos que no pueden ni pagar la leche para darles asus hijos, músicos que sólo ganan 15 o 20 euros al día y que viven con el temor de ser multados por la policía”, asegura Montero.

Para actuar en la calle, es necesario disponer de una licencia que otorga el distrito al inicio de cada año. Las plazas son limitadas y dependen de las autorizaciones retiradas el año anterior, ya sea por incivismo, por no actuar o por decisión voluntaria. Los espacios donde se puede actuar también los decide el distrito y son otorgados por sorteo u orden de inscripción en las oficinas del centro cívico Convent de Sant Agustí. Pese aello, los 15 espacios habilitados son considerados insuficientes por los 159 músicos de calle activos en la ciudad. Además, Ciutat Vella reducirá el número de licencias a 130.

Con el objetivo de mejorar las condiciones de los músicos, Hugo Montero y Enric d'Armengol diseñaron el pasado verano un proyecto en el que proponían nuevos espacios dentro y fuera de Ciutat Vella para poder hacer música y proponían una limitación sonora “de acuerdo con las cualidades acústicas de cada espacio, y no una norma genérica para todos”. La propuesta, presentada el 9 de junio a los responsables de Ciutat Vella, aún no ha recibido respuesta. Pese a que las autoridades municipales dicen que tendrán en cuenta sus peticiones, los músicos llevan esperando desde entonces una reunión con la concejal Itziar González para negociar una mejora de sus condiciones. Mientras tanto, la campaña de Navidad, una de las más rentables del año para los músicos, se les ha agotado.

El Trío Taíno sigue con su actuación. De repente, dos agentes de la Guardia Urbana en motocicleta bajan por la calle y se detienen a unos metros del grupo. Los policías hablan entre ellos. El trío interrumpe su actuación y la tensión se hace visible en el rostro de sus integrantes. Su amplificador está regulado a un volumen bajo, para no molestar, un detalle que no saben si los policías tendrán en cuenta. Los guardias continúan hablando sobre sus motos en medio de la calle. Después de unos minutos, se ponen de nuevo en marcha y los músicos respiran aliviados. Reemprenden su actuación. Hoy han tenido suerte, mañana quizás no.

Nota: La fotografía s'ha tret d'Internet.

És a la edat dels tres anys que l’ésser humà comença a fer les primeres frases curtes, controla millor les seves cames, que esdevindran més fortes i ràpides, i se sent, en general, més segur. Així, podem dir que un nen de només tres anys comença a desenvolupar les facultats que faran que, uns anys més tard, li permetin valdre’s per si mateix. Però, d’altra banda, i com és lògic, un una persona a aquesta edat tan curta també presenta mancances importants, com poden ser la dificultat d’escoltar atentament un interlocutor o el no distingir entre allò que és veritat del que no ho és (d’allò que és imaginari).

Aquesta setmana (el dimecres dia 16) aquest bloc va complir tres anys. Han estat tres anys d’anar escrivint petites coses en aquest espai. Va néixer com un bloc d’acudits, humor i critica (més destructiva que constructiva), tot acompanyat d’algunes cròniques nocturnes i indiscretes d’un jove de 18 anys perdut a mig camí entre Flix i Barcelona.

Avui, poques coses hi ha en comú entre el bloc d’ara, La Clotxa, i el d’abans, el de 2006. Qui sap si poques coses hi ha en comú també entre la meva persona de fa tres anys i la d’avui. Han estat tres anys d’anades i vingudes, d’estada a la universitat i d’estudi del periodisme. D’aventures, desventures i de tot una mica. Han estat, contant amb aquesta, 186 entrades, algunes més originals, d’altres menys; amb llargs períodes de silencis i amb algunes jornades d’activitat freqüent.

El llibre de Lluís Antón Baulenas El nas de Mussolini, premi Sant Jordi 2007, descriu en el seu inici, una de les situacions insòlites que, en moltes ocasions ens deixa la història i que ahir vaig recordar només veure la notícia bomba que avui ocupa les principals pàgines dels diaris juntament amb la primera volta de les eleccions a Xile.

Baulenas, en les primeres planes del seu llibre ens descriu la història del personatge de Violet Gibson, la irlandesa que va intentar matar Mussolini. Era 7 d’abril de 1926 i el Duce inaugurava un congrés internacional sobre cirurgia. De repent, una anciana d’uns seixanta anys va sortir del no res, amb una pistola i va plantar-se davant del dictador per etzibar-li un tret enmig de la testa.

Alguns diuen que Mussolini, la va veure i instintivament es va apartar cosa que va provocar que la bala que li acabaven de disparar li passés fregant el nas. Altres diuen que el Duce es va apartar per saludar unes dones que li tiraven flors de la seva finestra. Els metges que es desplaçaven amb el cap de govern el van atendre immediatament però l’italià només tenia una ferida llei a la punta del nas. Els dies següents, Mussolini es passejava amb el nas cobert per benes que li tapaven la ferida, unes benes que feien del seu nas una pilota grossa de tela que es tenyia sovint de roig quan rebrotava l’hemorràgia.

Ahir, a la plaça del Duomo de Milà, després d’un míting, Silvio Berlusconi va ser agredit per un assistent, que li va llançar una miniatura souvenir mateix Duomo (la catedral de Milà) on es trobaven. Il Cavaliere, com il Duce, va ser ferit a la cara. Curiosament, una figura de metall llençada amb la mà va ser més destructiva que una bala i va fracturar el nas i dues dents de la cara de Berlusconi. Els metges també el van atendre amb immediatesa.

I una altra de les coincidències entre l’atemptat del 7 d’abril de 1926 i el del 13 de desembre de 2009 va ser el diagnòstic dels agressors. Violet Gibson va ser declarada alienada mental i fanàtica religiosa, amb brots paranoides que feien que volgués de la seva mà volgués combatre el que ella considerava el mal: les persones de Benito Mussolini i del Papa Pius XI. A Massimo Tartaglia, l’agressor d’ahir, també se l’hi han atribuït trastorns psiquiàtrics.

Il Duce va servir-se de la màxima “manos blancas no ofenden” i va absoldre de condemna l’irlandesa Gibson, a qui només va manar expulsar d’Itàlia. Veurem que passa amb Massimo Tartaglia.