Avui és dia de neu a la UAB. Porta tot el matí nevant, a estones amb força, però és març i no fa gaire fred cosa que fa que la neu sigui més emprenyadora que cap altra cosa. Però bé, sempre hi ha qui la caiguda de neu, encara que sigui en quantitats ínfimes, li desperta una il·lusió infantil especial, una mena de viatge a Neverland que no comprenc. Les petites volves que arriben a terra no tarden ni dos segons en convertir-se en aigua.
Per sort, un altre assumpte és motiu de conversa avui, així que deixo de fer el paper de Mister Scrooge per entrar-hi de ple. Avui és el dia de ressaca dels Oscars i, com no pot ser d'una altra manera, els mitjans de comunicació en van plens. Com sempre, hi ha hagut una gran derrotada (en aquest cas Avatar) i una gran vençedora (En tierra hostil). Malditos Bastardos sembla que tampoc ha tingut el reconeixement que molta gent esperava. Bé, l'any que ve serà un altre any i l'Alícia de Tim Burton ja està al caure. Una pel·lícula que està generant moltes espectatives, fins i tot pels qui no són incondicionals de Burton, sobretot pel seu tractament del 3-D i per la fantasia i la magia que sempre tenen les pel·lícules del director, aquesta vegada accentuats per una trama que continua el conte Alice in Wonderland, Lewis Carroll. Bé, ja arribarà.
Fa uns dies però, em van comunicar una de les millors notícies que em podria donar el cinema (a part d'un contracte milionari per ser una nova estrella de Hollywood). Un dels meus grans ídols, Bobby Fischer, saltarà a la gran pantalla produïda i protagonitzada per Tobey Maguire (conegut pel seu paper en les tres entregues d'Spiderman).
El context de la pel·lícula: insuperable. Amb la Guerra Freda de fons (1972) i un teló d'acer que separava les potències occidentals i el bloc soviètic, dos dels millors escaquistes de la història, cara a cara, es van jugar l'hegemonia sobre el taulell. D'una banda, Boris Spassky, hereu de la gran escola soviètica, es batia amb l'aspirant Bobby Fischer, el jove prodigi dels Estats Units. Un enforntament que va marcar un dels capítols més rellevants de la història dels escacs.
Però ni Spassky era comunista ni Fischer predicava el capitalisme salvatge. Fishcer, excèntric, inconformista i inestable, com tots els genis, va retirar-se després de que la FIDE li retirés el títol el 1975 per incompareixença, quan havia d'enforntar-se a l'aspirant Anatoli Karpov. Des de llavors va amagar-se en diferents països fins a assemptar-se a Islàndia, on va morir el 17 de gener del 2008 a la edat dels 64 anys, tants anys com caselles té el taulell d'escacs.
Des de la seva retirada fins la seva mort, Fischer va aparéixer en diverses ocasions per a clamar contra el govern dels Estats Units. Era un rotund enemic de l'administració Bush i un antisemita confés. Veurem si la pel·lícula també reflexa la faceta més personal i excèntrica d'aquest geni. Espero que així sigui.
Bobby Fischer a la gran pantalla
12:41
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Crec que diposites masses expectatives en aquesta pel·lícula. Els biopics, si es tracten de la forma correcte -com dius tu reflectint (que no reflexant) la faceta més personal o excèntrica, o les contradiccions del personatge, etc- guai, poden guanyar molts premis, però si no és així i es queden amb la part més comercial o més de cara al públic, la cosa es posa xunga.
Tot dependrà segurament del director, que de moment encara no té nom. Té, et deixo un altre regalet, tot i que no en tinc referències
Publica un comentari a l'entrada