La Clotxa

Keler amb la Real Societat

2010-03-19T20:09:00.004Z

La cervesera Keler és, des de fa uns anys, un dels patrocinadors oficials de la Real Societat i, com la Real, és un producte de qualitat, amb bon gust, amb caràcter i sempre fidel. Però més que coneixer-la pel seu sabor, del qual vaig poder gaudir aquest estiu a Donosti, conec Keler per les seves promocions i els seus anuncis de suport a l'equip. El seu últim treball de màrqueting ha estat presentat aquesta setmana i aquí en vull deixar el resultat, crec que pot agradar a tothom (i a un servidor li posa els pèls de punta).

Però l'anunci de Keler que més sensació va causar i que, des de fa ben poc, continuava en antena a la televisió basca ve tot seguit. Com el vídeo anterior, aquest també ens parla de la fidelitat, de la lleialtat a l'escut, tant en temps d'abundància com, sobretot, en èpoques difícils (com les darreres temporades d'Anoeta).

Una altra de les promocions de Keler sobre la Real va ser la de popularitzar una cançó pel centenari de l'equip, que es va celebrar fa uns mesos. Es titula Cien años, cien páginas i fa un recorregut a la història del club i ens carrega d'optimisme per la temporada vinent (de ben segur que ja competint a la màxima categoria).

Per últim, tot i que no té res a veure amb Keler, m'agradaria incloure un anunci del club per promoure una campanya dirigida a l'afició perquè acudeixi a Anoeta a seguir a l'equip. Espero que també agradi.

PeriodísTIC

2010-03-16T17:42:00.002Z

Uns quants estudiants de periodisme engeguem, des d'avui, un nou apartat en la nostra formació i aquesta vegada és en forma de bloc. PeriodísTIC arranca com un bloc on, setmana a setamana, un grup d'estudiants parlarem sobre les TIC (les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i com influeixen aquestes en el peridisme d'avui dia.

El nostre bloc, al que encara li queda un llarga sèrie de millores, neix com un espai on les informacions es volen transmetre de la manera més àgil i amena possibles, recorrent, sempre que sigui possible, a l'audiovisual i les imatges. Poc a poc esperem que Periodístic es vagi perfeccionant fins l'arribadda del juny, l'esperada meta per molts de nosaltres per a donar per finalitzada la llicenciatura.

El tret de sortida ha estat l'entrega dels premis George Polk (els Pulitzer de l'audiovisual) que, per primer poc, han guardonat una peça feta per un ciutadà corrent: un vídeo enregistrat amb un telèfon mòbil en el qual es pot veure la mort d'una dona durant una protesta a plena llum del dia a l'Iran. Aquí deixo l'enllaç que, a partir d'ara, formarà també part de la meva llista de blocs a seguir.

http://periodistic.wordpress.com

Bobby Fischer a la gran pantalla

2010-03-08T12:41:00.008Z

Avui és dia de neu a la UAB. Porta tot el matí nevant, a estones amb força, però és març i no fa gaire fred cosa que fa que la neu sigui més emprenyadora que cap altra cosa. Però bé, sempre hi ha qui la caiguda de neu, encara que sigui en quantitats ínfimes, li desperta una il·lusió infantil especial, una mena de viatge a Neverland que no comprenc. Les petites volves que arriben a terra no tarden ni dos segons en convertir-se en aigua.

Per sort, un altre assumpte és motiu de conversa avui, així que deixo de fer el paper de Mister Scrooge per entrar-hi de ple. Avui és el dia de ressaca dels Oscars i, com no pot ser d'una altra manera, els mitjans de comunicació en van plens. Com sempre, hi ha hagut una gran derrotada (en aquest cas Avatar) i una gran vençedora (En tierra hostil). Malditos Bastardos sembla que tampoc ha tingut el reconeixement que molta gent esperava. Bé, l'any que ve serà un altre any i l'Alícia de Tim Burton ja està al caure. Una pel·lícula que està generant moltes espectatives, fins i tot pels qui no són incondicionals de Burton, sobretot pel seu tractament del 3-D i per la fantasia i la magia que sempre tenen les pel·lícules del director, aquesta vegada accentuats per una trama que continua el conte Alice in Wonderland, Lewis Carroll. Bé, ja arribarà.

Fa uns dies però, em van comunicar una de les millors notícies que em podria donar el cinema (a part d'un contracte milionari per ser una nova estrella de Hollywood). Un dels meus grans ídols, Bobby Fischer, saltarà a la gran pantalla produïda i protagonitzada per Tobey Maguire (conegut pel seu paper en les tres entregues d'Spiderman).

El context de la pel·lícula: insuperable. Amb la Guerra Freda de fons (1972) i un teló d'acer que separava les potències occidentals i el bloc soviètic, dos dels millors escaquistes de la història, cara a cara, es van jugar l'hegemonia sobre el taulell. D'una banda, Boris Spassky, hereu de la gran escola soviètica, es batia amb l'aspirant Bobby Fischer, el jove prodigi dels Estats Units. Un enforntament que va marcar un dels capítols més rellevants de la història dels escacs.
Però ni Spassky era comunista ni Fischer predicava el capitalisme salvatge. Fishcer, excèntric, inconformista i inestable, com tots els genis, va retirar-se després de que la FIDE li retirés el títol el 1975 per incompareixença, quan havia d'enforntar-se a l'aspirant Anatoli Karpov. Des de llavors va amagar-se en diferents països fins a assemptar-se a Islàndia, on va morir el 17 de gener del 2008 a la edat dels 64 anys, tants anys com caselles té el taulell d'escacs.

Des de la seva retirada fins la seva mort, Fischer va aparéixer en diverses ocasions per a clamar contra el govern dels Estats Units. Era un rotund enemic de l'administració Bush i un antisemita confés. Veurem si la pel·lícula també reflexa la faceta més personal i excèntrica d'aquest geni. Espero que així sigui.

Flatware

2010-02-16T23:57:00.003Z

Flatware (coberteria) és un grup de música rock i grunge format per Francesc Esteve, Eduard Hipp i Juanki Mas (cullera, forquilla i ganivet) a cavall entre els pobles de Flix i Riba-roja d'Ebre. Els orígens del grup es remunten a Asshole, la seva formació anterior, que va quedar dissolta per la marxa del seu antic baixista. Corria l'any 2006 i Flatware va veure la llum arran de la decisió de que Eduard Hipp, qui fins llavors havia estat un dels guitarres del grup es fés càrrec del baix.

Amb gairebé quatre anys d'anar amunt i avall recorrent escenaris -i arrossegant algun grup de seguidors amb ells- el 2008 va ser l'any més gloriós per Flatware al guanyar el festival Sendero Rock 2008 cosa que els va permetre grabar el seu primer disc, amb onze temes. Després de mesos de treball, el disc va ser presentat fa dues setmanes (dia 6 de febrer) a la Disco Springflix per deleit dels qui vam poder assistir-hi. Aquí deixo un petit tast del concert, amb el seu nou videoclip -també presentat a Springflix el passat dia 6- del tema Enless Box, el meu prefeit i un dels que porten cantant des del seu debut amb Asshole.

M'agradaria dir, també, que essent Flatware un grup flixanco amb una certa vetarania, de vegades ens ha costat poder-los veuere en concert al nostre poble, tant en Festes Majors com en actuacions independents. Penso que un poble hauria de vetllar pel seu patrimoni i la seva riquesa i els grups de música locals en formen part així que crec el poble seria una mica més ric si s'aposta per potenciar les activitats de la població local (que, evidentment, pot ser només un complement d'un esdeveniment més gran contractat de fora). Així ho fan els nostres pobles veïns i no crec que els hi vagi malament enriquint l'activitat del municipi amb actuacions muscials, que alhora agraden a la gent i que aposten i donen suport pels músics del poble. Queda dit.

Desafinando en Ciutat Vella

2010-01-12T17:30:00.005Z

Article del dia 5 de gener. La Vanguardia:

Desafinando en Ciutat Vella

ANDREU PRUNERA
Barcelona

El Trío Taíno actúa en el Portal de l'Àngel. Maracas y guitarras suenan aritmo de bolero bajo la atención de algunos viandantes, que se paran frente al grupo cautivados por su ritmodominicano. Sólo hace un día que el grupo pudo recuperar uno de sus amplificadores, que les fue confiscado por la Guardia Urbana un mes atrás cuando actuaban en el mismo punto. Además de la multa de 90 euros por usar amplificador, la devolución del equipo les costó alos músicos 186 euros más, un coste que tuvieron que saldar con el préstamo de un amigo.

La última actualización de la normativa del distrito prohíbe alos músicos callejeros usar equipos amplificadores. Tampocoestá permitido emitir sonidos que superen los 65 decibelios en las actuaciones que se lleven acabo cerca del Gòtic ylos 70 decibelios en el resto del distrito ni vender discos de música alos viandantes. “Es una normativa hecha arbitrariamente –dice Enric d'Armengol, músico de la calle– porque es imposible poder oír en la calle instrumentos como la guitarra sin recurrir a un amplificador, como también es imposible hacer que una trompeta suene amenos de 70 decibelios, por más sordina que se ponga”.

Fuentes del distrito de Ciutat Vella defienden que la normativa fue diseñada para mejorar la convivencia yreducir las molestias causadas alos vecinos. Entre enero ynoviembre pasados, la GuardiaUrbana se incautó en el distrito de un total de 142 equipos musicales ytuvo que intervenir en 392 ocasiones por la acción de los músicos de calle. Algunos de ellos se quejan de recibir “un asedio” de la policía local desde principios de julio, cuando se prohibió el uso de amplificadores, y aseguran que las multas a las que se enfrentan son “disparatadas”.
Hugo Montero, presidente de la Associació de Músics iIntèrprets al Carrer (AMIC), dice que algunos músicos viven una situación “preocupante” al haber renunciado asalir alacalle por temor arecibir una multa ouna confiscación, que no podrían pagar. “Hay músicos que no pueden ni pagar la leche para darles asus hijos, músicos que sólo ganan 15 o 20 euros al día y que viven con el temor de ser multados por la policía”, asegura Montero.

Para actuar en la calle, es necesario disponer de una licencia que otorga el distrito al inicio de cada año. Las plazas son limitadas y dependen de las autorizaciones retiradas el año anterior, ya sea por incivismo, por no actuar o por decisión voluntaria. Los espacios donde se puede actuar también los decide el distrito y son otorgados por sorteo u orden de inscripción en las oficinas del centro cívico Convent de Sant Agustí. Pese aello, los 15 espacios habilitados son considerados insuficientes por los 159 músicos de calle activos en la ciudad. Además, Ciutat Vella reducirá el número de licencias a 130.

Con el objetivo de mejorar las condiciones de los músicos, Hugo Montero y Enric d'Armengol diseñaron el pasado verano un proyecto en el que proponían nuevos espacios dentro y fuera de Ciutat Vella para poder hacer música y proponían una limitación sonora “de acuerdo con las cualidades acústicas de cada espacio, y no una norma genérica para todos”. La propuesta, presentada el 9 de junio a los responsables de Ciutat Vella, aún no ha recibido respuesta. Pese a que las autoridades municipales dicen que tendrán en cuenta sus peticiones, los músicos llevan esperando desde entonces una reunión con la concejal Itziar González para negociar una mejora de sus condiciones. Mientras tanto, la campaña de Navidad, una de las más rentables del año para los músicos, se les ha agotado.

El Trío Taíno sigue con su actuación. De repente, dos agentes de la Guardia Urbana en motocicleta bajan por la calle y se detienen a unos metros del grupo. Los policías hablan entre ellos. El trío interrumpe su actuación y la tensión se hace visible en el rostro de sus integrantes. Su amplificador está regulado a un volumen bajo, para no molestar, un detalle que no saben si los policías tendrán en cuenta. Los guardias continúan hablando sobre sus motos en medio de la calle. Después de unos minutos, se ponen de nuevo en marcha y los músicos respiran aliviados. Reemprenden su actuación. Hoy han tenido suerte, mañana quizás no.

Nota: La fotografía s'ha tret d'Internet.

Tres anys

2009-12-19T14:39:00.003Z

És a la edat dels tres anys que l’ésser humà comença a fer les primeres frases curtes, controla millor les seves cames, que esdevindran més fortes i ràpides, i se sent, en general, més segur. Així, podem dir que un nen de només tres anys comença a desenvolupar les facultats que faran que, uns anys més tard, li permetin valdre’s per si mateix. Però, d’altra banda, i com és lògic, un una persona a aquesta edat tan curta també presenta mancances importants, com poden ser la dificultat d’escoltar atentament un interlocutor o el no distingir entre allò que és veritat del que no ho és (d’allò que és imaginari).

Aquesta setmana (el dimecres dia 16) aquest bloc va complir tres anys. Han estat tres anys d’anar escrivint petites coses en aquest espai. Va néixer com un bloc d’acudits, humor i critica (més destructiva que constructiva), tot acompanyat d’algunes cròniques nocturnes i indiscretes d’un jove de 18 anys perdut a mig camí entre Flix i Barcelona.

Avui, poques coses hi ha en comú entre el bloc d’ara, La Clotxa, i el d’abans, el de 2006. Qui sap si poques coses hi ha en comú també entre la meva persona de fa tres anys i la d’avui. Han estat tres anys d’anades i vingudes, d’estada a la universitat i d’estudi del periodisme. D’aventures, desventures i de tot una mica. Han estat, contant amb aquesta, 186 entrades, algunes més originals, d’altres menys; amb llargs períodes de silencis i amb algunes jornades d’activitat freqüent.

En qualsevol cas, escric aquestes línies conscient de que no dir res important i de descriure un bloc que tampoc és gran cosa. Però la veritat és que m’ha fet il·lusió que el meu racó de la xarxa complís aquesta edat.

Els nas de Mussolini, i el de Berlusconi

2009-12-14T21:26:00.009Z

El llibre de Lluís Antón Baulenas El nas de Mussolini, premi Sant Jordi 2007, descriu en el seu inici, una de les situacions insòlites que, en moltes ocasions ens deixa la història i que ahir vaig recordar només veure la notícia bomba que avui ocupa les principals pàgines dels diaris juntament amb la primera volta de les eleccions a Xile.

Baulenas, en les primeres planes del seu llibre ens descriu la història del personatge de Violet Gibson, la irlandesa que va intentar matar Mussolini. Era 7 d’abril de 1926 i el Duce inaugurava un congrés internacional sobre cirurgia. De repent, una anciana d’uns seixanta anys va sortir del no res, amb una pistola i va plantar-se davant del dictador per etzibar-li un tret enmig de la testa.

Alguns diuen que Mussolini, la va veure i instintivament es va apartar cosa que va provocar que la bala que li acabaven de disparar li passés fregant el nas. Altres diuen que el Duce es va apartar per saludar unes dones que li tiraven flors de la seva finestra. Els metges que es desplaçaven amb el cap de govern el van atendre immediatament però l’italià només tenia una ferida llei a la punta del nas. Els dies següents, Mussolini es passejava amb el nas cobert per benes que li tapaven la ferida, unes benes que feien del seu nas una pilota grossa de tela que es tenyia sovint de roig quan rebrotava l’hemorràgia.

Ahir, a la plaça del Duomo de Milà, després d’un míting, Silvio Berlusconi va ser agredit per un assistent, que li va llançar una miniatura souvenir mateix Duomo (la catedral de Milà) on es trobaven. Il Cavaliere, com il Duce, va ser ferit a la cara. Curiosament, una figura de metall llençada amb la mà va ser més destructiva que una bala i va fracturar el nas i dues dents de la cara de Berlusconi. Els metges també el van atendre amb immediatesa.

I una altra de les coincidències entre l’atemptat del 7 d’abril de 1926 i el del 13 de desembre de 2009 va ser el diagnòstic dels agressors. Violet Gibson va ser declarada alienada mental i fanàtica religiosa, amb brots paranoides que feien que volgués de la seva mà volgués combatre el que ella considerava el mal: les persones de Benito Mussolini i del Papa Pius XI. A Massimo Tartaglia, l’agressor d’ahir, també se l’hi han atribuït trastorns psiquiàtrics.

Il Duce va servir-se de la màxima “manos blancas no ofenden” i va absoldre de condemna l’irlandesa Gibson, a qui només va manar expulsar d’Itàlia. Veurem que passa amb Massimo Tartaglia.

11 anys sense Aitor Zabaleta

2009-12-07T21:43:00.004Z

Recordo perfectament que tenia 10 anys i era un partit de UEFA contra l'Atlètic de Madrid. Durant el partit van donar la notícia de que un dels seguidors de la Real Societat havia estat apunyalat per algun cap rapat, ultra de l'Atlètic. Aquella mateixa nit va morir.
Des de llavors, en la majoria d'ocasions que la Real Societat ha visitat el Calderón, els seguidors matalassers no s'han privat d'entonar un curiós himne: "Aitor Zabaleta, era de la ETA". Sense paraules.

Los hechos criminales se remontan al 8 de diciembre de 1.998, trágico día en el que un seguidor de la Real Sociedad, Aitor Zabaleta, moría asesinado de una puñalada en el corazón que le había asestado un neonazi, Ricardo Guerra Cuadrado, tras una emboscada contra los donostiarras organizada por el grupo ultra Bastión.

Un par de semanas antes, el 24 de noviembre, con motivo de un partido de fútbol de la Copa del Rey que el Atlético de Madrid debía disputar con la Real Sociedad en la ciudad de San Sebastián, un grupo de ultras se desplazó en un autobús fletado expresamente para ello por el Frente Atlético; en el autobus iban la mayor parte de los miembros de Bastión, salvo Ricardo Guerra al estar cumpliendo condena de prisión, en régimen de tercer grado penitenciario, y verse obligado a pernoctar por la noche en el centro Victoria Kent en Madrid.

Al regresar del encuentro de fútbol, el autobús en el que viajaban este grupo de ultras fue apedreado en las inmediaciones de San Sebastián y eso fue motivo para que sus ocupantes empezaran a concebir la idea de devolver la agresión sufrida en el partido de vuelta que se disputaría el 8 de diciembre en el Vicente Calderón.

“Vamos de cacería”

El día de autos, el 8 de diciembre, convocados por el líder de Bastión, Miguel Ángel Marcos Bueno, alias “ el Tocho”, se concentran a mediodía en torno a la Plaza Mayor de Madrid; allí comienzan, desde ese momento, las agresiones a los seguidores donostiarras, habían quedado para ir de “cacería”. Durante todo la jornada se produjeron numerosos ataques contra cualquier seguidor de la Real Sociedad que transitara por el centro de Madrid. Posteriormente Ricardo Guerra, que iba armado con una navaja, junto con su grupo se dirigen al estadio donde, en sus inmediaciones, se concentran numerosos cabezas rapadas.

En torno a las 6 de la tarde llegaba a la zona del Vicente Calderón el autobús de la peña femenina “Izar”, repleto en su mayoría de mujeres y niños, junto a algunos hombres como acompañantes. Los seguidores de la Real habían llegado bastante pronto al estadio para comprar algunas entradas que les faltaban y preguntan a un policía municipal por un lugar tranquilo donde poder tomar algo. El agente, de forma insensata, les envía a un bar cercano, punto de reunión habitual de cabezas rapadas del grupo Bastión del Atlético de Madrid. Un camarero les advierte de lo peligroso del lugar, pero es demasiado tarde, los cabezas rapadas no tardan en llegar e increpan a los seguidores donostiarras, les tenían preparada una encerrona a los seguidores de la Real Sociedad en los momentos previos al partido. Era toda una emboscada neonazi.

Hay un primer incidente en la puerta del bar, insultos y algunos golpes. Los neonazis les roban las bufandas, rompen sus grandes chisteras con los colores de la Real Sociedad y a todos les amenazan de muerte. A continuación, los seguidores de la Real cruzan la carretera y acosados, corren asustados; van mujeres con niños, familias, todos pegados al estadio Vicente Calderón buscando su puerta de acceso, que se encuentra en el otro extremo del fondo norte. Dramáticamente todos los accesos están cerrados a esa hora, salvo esa puerta hacia donde se dirigen. Los neonazis de forma sorpresiva y perfectamente coordinada, por ser la ocasión que habían previsto y estaban esperando, aparecen al unísono, les atacan por varios puntos, pueden ser 40 energúmenos, 50 o quien sabe, unos 60, algunos totalmente de negro, como uniformados, muchas cazadoras “bomber” y súbitamente, aparecen dos vehículos de color oscuro, uno de ellos un Volkswagen Golf y el otro también pequeño, de los que descienden de ocho a diez individuos, portando uno de ellos, cuando menos, una navaja de gran tamaño, al tiempo que desde las calles y lugares adyacentes llegan otros grupos mas, a la carrera, lanzando botellas y piedras, rodeando y agrediendo a los seguidores donostiarras, al tiempo que vociferan gritos alusivos y despreciativos con el País Vasco, e incitan a dar muerte a los seguidores de la Real.
Aitor Zabaleta que iba rezagado por la discusión con los ultras en el bar, se detiene para defender a un niño de seis años de los ataques. Acto seguido, corre en busca de su novia, Verónica Olivenza, que ha huido momentos antes. Su carrera se ve bruscamente frenada en el fondo norte, cuatro rapados le rodean y uno de ellos le asesta una puñalada mortal en el corazón.
Aitor que camina unos pasos se encuentra con su novia y empieza a palidecer. Verónica avisa a unos policías municipales que le atienden en primera instancia. Diez minutos después llegan las asistencias sanitarias del Samur y le trasladan urgentemente a la clínica de La Concepción. Aitor Zabaleta ingresa en el centro sanitario con parada cardiorrespiratoria, entra en coma y fallece sobre las 3.00 horas del 9 de diciembre de 1998.
A su vez, como consecuencia de esas agresiones, resultaron con lesiones de diversa consideración, Miren Itxaso Legarra, Iñaqui Gorostiza, Lorenzo Rodríguez y Maider Gorostidi, todos ellos integrantes de la peña Izar, junto a un Policía Nacional de los agentes que repelían a los neonazis.

Descobrint l'Stop Motion amb Anna Solanas

2009-11-28T17:33:00.005Z

Estudiar periodisme té moltes coses dolentes, moltes. Però participar en la carrera per arribar a ser un home dolent, dolentíssim, manipulador, tergiversador, silenciador, violador i menjador de nens et regala alguna cosa bona de tan en quan. Aquesta setmana, hem tingut la possibilitat de fer una entrevistada Anna Solanas, productora de pel•lícules en tècnica Stop Motion.

L’stop motion és una tècnica cinamatogràfica d’animació que consisteix en plasmar moviment en objectes estàtics, a partir de la captura i projecció continuada de fotografies. Així, la tècnica es pot aplicar tant en figures de plastilina, que s’han d’anar manipulant lleument i prendre centenars de fotogrames per plasmar el més mínim moviment. “Qüestió de paciència i temps”, diu Anna Solanas. A dia d’avui, aquesta tecnologia d’stop motion amb plastilina ja no ve de nou a ningú ja que és una eina recorrent en alguns serials d’animació infantil, com és el cas de l’arxiconegut Pingu.

La productora I+D, dirigida per Marc Riba i la nostra volguda Anna Solanas ha donat a llum algunes peces amb aquesta animació de plastilina, com és el cas de El negre és el color dels Déus, el projecte final de carrera de Riba i Solanas, en acabar els seus estudis a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), a Terrassa.

Però el que més ens va cridar l’atenció de l’entrevista i de l’stop motion en general va ser el recurs de plasmar moviment en titelles. Unes titelles en miniatura, que no arriben als 10 centímetres d’alçada i que han de ser aptes per plasmar sentiments i emocions a partir de peces mòbils o intercanviables. És realment fascinant veure com uns ninots minúsculs són els protagonistes d’històries de qualsevol tipus. Lupe i Bruno, Cabaret Kane i sobretot Violeta la pescadora del Mar Negre són dues obres d’art que hem d’agrair a Solanas i Riba, i a la seva productora I+D.

Aquí deixo dues de les seves produccions: primer, El negre és el color dels Déus, que els va valer la nominació pel premi Goya al millor curtmetratge l’any 2004, a més d’una bona pila de premis més. En segon lloc, Lupe i Bruno. Però cal dir que no tots els treballs d’I+D són igual de simpàtics ni transmeten tan bon ambient, Violeta la pescadora de mar negre ens submergeix en un món de maldat, gelosia i violència a causa de la incomprensió, que recorda a algun dels treballs produïts per Tim Burton. Llàstima que aquest no es pugui a través d’Internet.

L'Òmnibus de la Mort

2009-11-21T22:15:00.002Z

Fresquet i els seus. Una investigació gairebé obsessiva que va ocupar al periodista de Falset Toni Orensanz durant gairebé sis anys. Orensanz segueix l’estela d’un grup d’anarquistes de la FAI que durant els inicis de la Guerra Civil espanyola recorren amb un òmnibus una ruta de municipis de les Terres de l’Ebre (com Gandesa, Bot, Flix, Ascó, Riba-roja, Móra d’Ebre), el Camp de Tarragona (com Falset, Reus) i del Baix Aragó (Casp era el seu punt de partida) provocant la mort a tots aquells sospitosos de donar suport a alguna agrupació contrària a la causa republicana. Saquejos, orgies, segrestos, assassinats són l’activitat diària de la Columna de la Mort, liderada per Pasqual Fresquet, a pesar de ser obertament criticada pel govern de la República.

Toni Orensanz ens relata, gairebé com si d’una novel·la es tractés, les seves investigacions rere l’estela de la Brigada de la Mort. El periodista de Falset s’entrevistarà amb testimonis de l’època, visitarà els arxius històrics de la guerra i també a alguns especialistes en història i en investigació per treure a la llum uns fets que van tenir lloc durant la guerra i que, de no ser per Orensanz, haurien caigut per sempre en l’oblit.

Tot això, és presentat amb una narració viva i àgil, que es amenitzada per l’humor d’algunes situacions i agilitzada per uns capítols breus que separen cada etapa de la recerca. Com si fos una novel·la, una novel·la amb pinzellades de mestria només tacades, en la meva opinió, per alguns matisos valoratius que ens deixa l’autor i que poden resultar, en alguns moments, una mica fora de lloc. A pesar d’això, una obra més que recomanada per aquells lectors amants de la realitat històrica i que vulguin evitar una altra novel·la històrica inventada, un gènere tan recurrent, seguit i rovellat en la literatura comercial d’avui.

La lectura del Metro

2009-11-18T22:41:00.004Z

Aquest és el quart any que estic estudiant a Barcelona i, durant aquest temps, he pogut anar amunt i avall de la ciutat descobrint els seus encants i les seus defectes, cosa que m’ha servit per descobrir que m’és impossible de memoritzar els carrers i de construir un mínim de relació entre ells. Bé, que hi farem, seguirem intentant-ho, almenys no em perdo! El cas és que, durant aquestes anades i vingudes sempre m’ha agradat fixar-me amb el que la gent llegeix al Metro.

Si els primers anys no hi havia un clar favorit: uns llegien clàssics, altres preferien la novel·la històrica, alguns sentien debilitat per autors de referència (tipus Eduardo Mendoza) i, evidentment, molts (potser una majoria) es decantaven pels best-sellers, com Els pilars de la terra, La catedral del Mar o El nen del pijama de ratlles. Ara, però, la tendència ha canviat i tota la diversitat que es podia veure abans al transport públic ara ha desaparegut. Des de finals de l’any passat, la trilogia Millenium, de Stieg Larsson, acaparava vora un 80% (calculo jo) dels les lectures. Els homes que no estimaven les dones va ser el més habitual dels tres, potser sigui perquè alguns barcelonins pensin com jo i creguin que aquesta trilogia no té ben poca cosa d’especial (i que consti que me la vaig llegir sencera durant l’estiu, tot i que els dos darrers llibres me’ls vaig cruspir només per parar de perdre el temps). Avui, encara es veuen alguns llibres de Millenium per Barcelona, el més habitual La reina al palau dels corrents d’aire, la tercera entrega, senyal de que la gent ha acabat la nissaga Larsson i, qui no ho ha fet encara, només els queda l’últim.

Però podem dir que, per fortuna, la febre de Stieg Larsson ha cessat. Ara es porta una altra cosa que també crec que acapara m’atreviria a dir no un 80 sinó ja un 90% dels llibres al Metro. Quin? Tothom ho sap, un assidu dels súper ventes: el senyor Dan Brown. El símbol perdut, una novel·la que encara no he llegit però que suposo que ho acabaré fent d’aquí uns mesos, i cediré la moda literària d’avui.

Així, es veu que, últimament el Metro de Barcelona s’està monopolitzant de llibres de Brown. Naturalment, dubto que aquest fenomen sigui nou, segur que en èpoques anteriors ha succeït el mateix i segur que també ha tingut Dan Brown com a protagonista. Veiem, així, que el que es porta ara, la moda urbana pel que fa a llibres, és la intriga, la ficció carregada de suspens, obres de misteris i atracció (apart també diria que abans era la novel·la històrica la més seguida).

En tot cas, crec que és una llàstima que la lectura al Metro la monopolitzi una sola obra, o una trilogia. Durant aquests anys d’anades i vingudes a la ciutat comtal, m’ha agradat anar observant què llegeix la gent, veure que li agrada als barcelonins, una forma més de recomanar llibres. Penso, doncs, que la varietat s’hagi empobrit tant últimament. Esperem que la febre Brown, com la febre Millenium, passi aviat i tornéssim a una moda una mica més heterogènia.

Mort d'un milicià, de Robert Capa

2009-11-12T23:49:00.003Z

Probablement sigui la fotografia de guerra més coneguda. I és que, per molts, és considerada la millor imatge del fotoperiodisme de guerra de la història. Robert Capa capta la suposada mort del milicià Frederico Borrel, a Puerto Murriano, prop de Còrdova. la guerra només feia uns mesos que havia començat i Capa tenia només vint anys. Una mort suposada, he dit. La espectacularitat de la imatge ha creat, des del moment que va ser publicada: una composició perfecta, un escenari representatiu i un moment massa exacte per haver estat captada en aquell instant. Capa hagués hagut de disparar la seva Leica només unes mil·lèssimes de segon abans que l'enemic disparés també un fusell. Després de molts anys d'estudi, sembla que finalment la teoria de que la foto és fruit d'una simulació del milicià sembla la més consolidada però, com en gairebé totes les investigacions d'aquesta mena, hi ha persones que creuen el contrari i que no tardaran en presentar noves teories en un futur. La polèmica està sempre servida. Una tercera teoria ens diria que aquella joranada de guerra a Cerro Muriano transcorria amb tranquil·litat quan Capa i uns milicians van sortir al camp per falsejar algunes imatges. Justament en el moment de dramatitzar la caiguda del milicià falsament ferit, sona un tret, que impacta de ple en el milicià Borrel, que estava a punt de fingir la seva mort, i li treu la vida (ara de veritat). Una versió dels fets que, si més no, costa de creure.

Fa un parell de dies vaig coincidir a la sortida de La Vanguardia amb la companya becària de fotografia. Al preguntar-li què tal li anava per la seva secció em va contestar, sincera, que no li agradava gens el tractament fotogràfic que fan els diaris i que no volia continuar per aquesta branca de la fotografia. Ella es vol dedicar a la fotografia artística i no comercial. Al sentir-la, jo li vaig comentar que estava treballant en un estudi de Robert Capa per a l'assignatura de Història del Periodisme i quan vaig treure el tema de la fotografia del milicià mort, vam tenir una discussió que crec interessant.

D'una banda, ella defensava que no hi havia cap tipus d'importància en que la fotografia de Mort d'un milicià fos fruit d'una dramatització. Creu que les fotografies no s'han de mirar més enllà i que l'espectador ha de quedar-se només amb el que expressa la imatge. Mort d'un milicià és una instantània que transmet moltíssim i, per això, ha estat justament considerada la millor fotografia de guerra de la història. La bellesa, la transmissió de sentiments, el color, la composició, la distribució dels elements... és l'únic que s'ha de considerar d'una imatge, en definitiva: allò que podem veure.

D'altra banda, jo tenia clar que el fet que la fotografia de Capa fos falsejada suposava la pèrdua total del seu valor i una taca en el nom del fotògraf. Tota vessant del periodisme es basa en expressar coses, i la imatge ho consegueix magnificament, però les coses que s'expressa han de ser verídiques i amb una clara voluntat informativa (a la que també es pot sumar la opinió). D'aquesta manera, Capa si la fotografia ha estat premeditada no reflecteix una realitat, és una actuació, és una acció falsejada, que perd tot el seu valor periodístic. Continuarà essent una foto que sortirà als llibres d'història com a representació de la Guerra Civil espanyola, però hauria de caure per sempre dels llibres de fotoperiodisme.

Dues posicions oposades. Uns minuts després, quan encara li donava voltes a la conversa, vaig pensar que potser els dos teniem part raó. Ella hem parlava desde la seva visió de fotògrafa, parlava del que transmitia la fotografia des del primer moment i com s'aconsegueix això (encara que penso que si la fotografia està pactada, qualsevol podria fer alguna cosa semblant). Jo, parlava amb un criteri més periodístic, al·ludint a la veritat, a la informació certa i fidel als fets.

Ella parlava com a fotògrafa, jo com a periodista: els dos becaris. La seva visió, vàlida per una fotògrafa; la meva, plausible per un periodista. Quan parlem de fotoperiodisme, la polèmica està servida.

La caiguda del Mur i la memòria selectiva

2009-11-09T22:44:00.005Z

Ens ho venien recordant els mitjans de comunicació des de feia dies i dies. Avui, per fi, ha arribat la data i esperem que aquest tema ja hagi sortit ja de l’agenda, no per ser -ni molt menys- una notícia discreta sinó pel repetiment que se li ha donat a la televisió, que ens l'ha fet avorrir, a un servidor com a mínim. Avui era un dia de celebració, tant a Berlín, com a tota Europa per tots aquells que ens considerem amants de la pau entre els pobles; fins aquí, d'acord.

La Porta de Brandenburg a tota llum, un ridícul circuit de fitxes de dominó gegants representant l’històric mur i una gentada amuntegada a la Plaça de París. Però algú s'oblidava d'alguna cosa. No han tardat en emetre’s les imatges de fa només 20 anys, en les quals es veu els ciutadans alemanys que, després de 28 anys de bloqueig, trenquen les barreres per poder alliberar la ciutat de Berlín i reunificar-la de nou així com trobar-se amb els seus germans de l’altra banda després d’un llarg temps. Són unes imatges de gran impacte del que és considerat un dels esdeveniments més colpidors de la història d'Occident. El teló d'acer semblava fondre's, un dels dos titans es desplomava i deixava l’altre gegant de peu, posseïdor del domini mundial. El derrombament d'una simple paret va ser el símbol de que les coses començaven a canviar en el panorama internacional. Fins aquí, també d'acord: són fets històrics.

Insuportable, però, ha estat veure la desfilada dels presidents de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial (més França) passejant sota la Porta de Brandenburg, com si d'un arc de triomf es tractés. Bé, cal destacar la presència a primera fila de Gorbatxov, amic dels aliats i enterrador de la URSS. Els secundaven dirigents convidats de quasi tots els països europeus.

Un espectacle que, més que la celebració de l'arribada de la pau, era la celebració d'una victòria. Deu ser que se'ls hi ha oblidat de fer alguna mínima referència al bàndol soviètic, que va ser una de les causes principals (sinó la causa principal) de la derrota de l'exèrcit nazi, sacrificant més de 9 milions de soldats. Algú podrà dir, però, que el paper dels soviètics durant la Segona Guerra Mundial no té res a veure amb el dia d'avui, dia de celebració el derrombament del Mur: crec que és qüestionable, si més no quan el nazisme i la seva derrota és qui desembocarà en les negociacions de pau, un altre conflicte i la divisió de Berlín.

Un dels moments àlgids de la celebració havia arribat abans de la passejada dels vencedors. Una multitud d'assistents s'ha derretit en un solemne aplaudiment cap a l'amo del món, l'il·lustríssim Barack Obama, que de temes de pau n’ha de saber una estona, si no per què li hauran donat el Premi Nobel enguany?.

Curiós. Una ciutat que fa vint anys era dividida en dos. Un món partit entre les influències capitalistes i les comunistes a dia d'avui s'agenolla i aplaudeix l'Oncle Sam, el gegant que va resultar vencedor. Unes lloances que passen per alt assumptes fonamentals com la autodestrucció inherent del sistema capitalista, la seva orientació cap a aconseguir el màxim benefici i la variació cíclica de l'economia, que provoca fortes crisis cada cert temps. Actualment n’estem vivint una de grossa, que aquesta darrera setmana ha donat una altra fuetada a la vila de Flix.

Cap menció tampoc a la cara fosca de la caiguda del Mur de Berlín. Només s’ens ha ensenyat la seva cara amable: un poble ansiós d'unir-se amb els seus germans, un poble que clama pau i reconciliació i que vol acabar amb un infern, alliberar-se de les cadenes i posar fi a una batalla que no és la seva. Allò que ens agrada veure a tots. Però, i què més? En l’oblit cau que la caiguda del Mur, va el primer pas per cedir el domini del món al poder del capital, a les idees individualistes, a la guerra bruta, a l'explotació per voler aconseguir sempre el màxim benefici i a la lluita per aconseguir més i millors recursos (com feien els humans a la prehistòria). Sense nombrar que qualsevol opositor a la seva doctrina és sempre una lluita en potència. Ningú es recorda ja del socialisme, que amb aquella caiguda del mur va ser definitivament etiquetat i arxivat com un sistema "utòpic" i "inviable". Potser algú d'aquí un temps, quan ens haguem cansat ja tots d'ensopegar cada dos per tres en un camí que ple de pedres i entrebancs; ens convencerà de que hem d’explorar nous camins, seguir noves vies.

Abans, durant i després de la Festa Major UAB 2009

2009-11-06T17:44:00.003Z

Fa uns dies vaig redactar un petit text per la secció de Tendències de La Vanguarida, que finalment no va entrar al diari per problemes d'espai. Tractava sobre el conflicte entre el rectorat i els estudiants organitzadors de la Festa Major, que s'oposaven a la decisió d'anul·lar-la aquest any. Un petit resum de la situació:

La fiesta de la discordia
La Universitat Autónoma de Barcelona recibirá hoy a miles de personas en la celebración de su tradicional fiesta mayor. Pero este año la organización del evento ha ido cargada de polémica después de que el rectorado de la UAB decidiera suprimir la celebración por su elevado coste (298.000 euros el pasado año) y su grave repercusión en la higiene y el estado del campus. Sin embargo, un elevado número de estudiantes se opone a la decisión del rectorado y asegura que la fiesta “es propiedad de toda persona vinculada a la universidad y el rectorado no es nadie para decidir anular la fiesta de forma unilateral”.

De este modo, los estudiantes decidieron formar una asamblea para organizar, a expensas del rectorado, una fiesta mayor alternativa. Con un presupuesto de unos 15.000 euros procedente de los colectivos participantes y de las asambleas de las facultades, la fiesta cuenta con actos culturales (como danza y animación), que empezarán a las 10 de la mañana, además de los habituales conciertos y música que se alargarán hasta las 5 de la madrugada, aunque en las ediciones precedentes la fiesta terminaba a las 9 de la noche.

Pero la contundente reducción del presupuesto de la fiesta al prescindir de la financiación del rectorado ha provocado carencias esenciales para la celebración de la festividad. En primer lugar, la seguridad, que irá a cargo de comisiones formadas por grupos de estudiantes; después la sanidad, con sólo dos ambulancias y, por último, la higiene y la limpieza que también irá a cargo de los estudiantes organizadores. El campus carecerá de servicios móviles de baño durante la celebración de la fiesta.

Por su parte, Maria Josep Recoder, vicerrectora de relaciones institucionales de la Universitat Autònoma declara que hoy “es un día lectivo como cualquier otro” y que la fiesta celebrada por los estudiantes “es imprudente y no está autorizada”. Pero Recoder también asegura que no boicoteará la fiesta alternativa aunque si pedirá responsabilidades si se producen desperfectos durante su celebración.

Ahir, a les vuit del vespre, la festa encara havia de viure els seus punts més àlgids però vam rebre un correu de l'agència Europa Press, que feia un resum de com es vivia la festa durant el dia. Destacava la brutícia que s'havia anat aglomerant al campus.

Miles de jóvenes acuden a la fiesta alternativa de la UAB
BELLATERRA (BARCELONA), 5 (EUROPA PRESS) La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) acogió hoy a miles de jóvenes que decidieron celebrar su Fiesta Mayor a pesar de la prohibición explícita de la institución, que anuló la cita principalmente por motivos económicos. La convocatoria alternativa se desarrolló sin incidentes importantes, dejando poca distancia entre las ediciones anteriores y esta polémica fiesta organizada por los alumnos sin el respaldo institucional, que mantuvo el día lectivo. Las actividades culturales de las primeras horas dieron paso a los conciertos y la programación de tarde y nocturna, que es la que más participación esta cosechando con diferentes zonas, propuestas y hasta cuatro escenarios. Desde primera hora de la tarde los trenes de los Ferrocarrils de la Generalitat descargan en la estación del campus de la UAB, donde se evidencia la presencia de seguridad, a cientos de jóvenes con ganas de diversión, aunque aseguran que de pocos problemas, siendo los restos de papeles, bolsas y botellas esparcidos por el suelo el principal inconveniente del encuentro. En declaraciones a Europa Press, la miembro de la organización, Clara Sánchez, explicó que están "muy satisfechos" con el desarrollo de fiesta, ya que está acudiendo mucha gente y funciona sin problemas a pesar de las dificultades de no contar con ningún apoyo institucional de la universidad. Los jóvenes se las ingeniaron para abastecerse de electricidad con grupos electrógenos, contratar proveedores, organizar actividades y llenar la fiesta con una treintena de paradas que junto con la importante afluencia de jóvenes y el apoyo de una veintena de colectivos de la UAB ponen de manifiesto la buena respuesta de los alumnos al evento.

Avui, hem rebut una altra notícia d'agència, aquest cop sobre la reacció del rectorat. Una actitud victimista, exagerada i hipòcrita, que no reflecteix ni de bon tros l'ambient que es va viure ahir a la UAB ni pel que fa les coses pistives ni pel que fa les negatives, que n'hi havia i no eren poques. Sembla que als rectors els hi interessi el clima de tensió amb els estudiants, una cosa que no acabo d'entendre.

La UAB lamenta que la Fiesta Mayor alternativa se saldó con "graves daños" en el campus
BARCELONA, 6 (EUROPA PRESS) La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) lamentó hoy que la Fiesta Mayor celebrada ayer por los estudiantes de forma totalmente alternativa, al haberse anulado la celebración oficial, se saldó con "graves daños" en el campus. En un comunicado, la universidad aseguró que la fiesta ha provocado un "grave coste económico y medioambiental", además de importantes dificultades de movilidad y un "gran riesgo sanitario y de seguridad", precisamente, los problemas que la universidad pretendió evitar con la suspensión oficial de la fiesta. Con esto, criticó que los impulsores de la fiesta se han desentendido de la limpieza y cuidado de los espacios, después de que esta mañana hubiera gran acumulación de suciedad, varios desperfectos en algunas instalaciones y un "intenso olor desagradable". No obstante, el centro aseguró que unas 8.000 personas acudieron a la fiesta -frente a las 30.000 de otras ediciones- y que la asistencia a las clases fue descendiendo de forma progresiva a lo largo del día. De hecho, la UAB señaló que la cantidad de suciedad generada es "cuantitativamente parecida y cualitativamente peor" que en aquellas ediciones oficiales con mayor afluencia. Concretó que la suciedad está repartida por el campus, y que, entre los residuos, se encuentran una gran cantidad de cristales y latas -materiales restringidos anteriormente-, generando problemas de seguridad y medioambientales. Entre los desperfectos, la universidad contó fanales y papeleras rotas, mesas "destrozadas", cristales rotos y pintadas en las paredes, que, indicó, supondrán un desembolso económico "importante" para la universidad. La UAB reveló que durante toda la noche -la fiesta terminó a "altas horas"- los servicios de emergencias sanitarias atendieron un caso.

20 milions a les Terres de l'Ebre... i que sigon molts més!

2009-11-04T16:58:00.000Z

Deixo anar una informació que ha enviat fa pocs minuts l'agència Europa Press. Unes poques flors no fan primavera però cal estar agraïts.

Les administracions invertiran 20 milions per activar la indústria a Terres de l'Ebre
BARCELONA, 4 Nov. (EUROPA PRESS) -

La Delegació del Govern a les Terres de l'Ebre ha destacat avui que la Generalitat i el Govern espanyol invertiran 20 milions d'euros per activar la indústria a la zona, segons ha informat en un comunicat.

Les esmenes presentades als pressupostos generals de l'Estat (PGE) inclouen 10 milions per a un Pla de reindustrialització, 1,1 milions per a la potenciació del sector del moble, 500.000 euros per a l'Observatori de l'Ebre i 500.000 euros més per a la millora de l'estació de l'Aldea.

A això se suma la inversió prevista de vuit milions d'euros del Pla d'Iniciatives de Dinamització Comarcal, que s'ampliarà en els pròxims pressupostos de la Generalitat. El delegat del Govern, Lluís Salvadó, s'ha mostrat "optimista" per les ajudes de les administracions perquè mostren "la ruptura de la dinàmica històrica d'abandonament" governamental.

Una Festa Major de l'Autònoma "diferent"

2009-10-30T19:46:00.005Z

Va començar sent un rumor. Després alguna cosa més. Després de quatre setmanes les cartes ja estan sobre la taula. La Festa Major de l’Autònoma es farà encara que el rectorat del centre la vulgui suprimir. Aquest any la festa serà diferent. Per primera vegada, la FM UAB anirà a càrrec dels estudiants i no de l’equip de govern.

Tot i que el rectorat va anunciar fa uns mesos, després de reunir-se en consell de govern, que la Festa Major de cada any havia de ser suprimida, cosa que (com era d’esperar) ha xocat frontalment amb gairebé tots els col·lectius organitzats al voltant de la Universitat. Hi haurà qui pensarà (especialment si es tracta d’algú que no estudia a la UAB o no hi ha vingut mai) que està bé que s’elimini la celebració ja que 298.000 euros, que és el pressupost que es va invertir l’any passat, no són quatre duros i estem en temps de crisi. La crisi. El gran argument, com no, del rectorat. Que m’ho expliquin, les matrícules a la universitat han pujat com la escuma aquest any i, que jo sapigui, les subvencions de la Generalitat es mantenen. Així, quina crisi, Autònoma? Cert és que es comenta que, en els darrers anys, la UAB ha acumulat un deute important. Llavors, crec que el rectorat hauria d’explicar la veritable raó per la qual el proper dijous dia 5 de novembre serà un dia lectiu normal i corrent.

Bé, tot i això, la gent pot pensar (i amb raó) que una festa de vora 300.000 euros és una aberració, gairebé digna dels romans, però la festa major de l’Autònoma no és només música, soltar al gos, ensenyar les rastes, beure com un cosac fins vomitar al cap de poques hores. L’any passat l’esdeveniment va arribar a reunir, en el seu punt més àlgid del dia a vora de 30.000 assistents i això, encara que significa una despesa enorme, també suposa un més que considerable ingrés pels col·lectius participants en la celebració, 80 l’any 2008. Així, amb l’anul·lació de la festa, la nostra novell però estimada Ana Ripoll escanya a un bon nombre d’agrupacions que giren al voltant de la UAB i que depenen, en major o menor mesura dels fons que obtenen aquest dia.

D’aquesta manera, la reacció dels estudiants no ha tardat en arribar. “Si el rectorat no vol festa, hi haurà el doble de festa”. L’horari de la festa es va allargar des de les 10 del matí fins les 5 de la matinada (abans era de 12 del migdia a 9 ó 10 de la nit). Es van moure els fils per distribuir els espais, fent-la el màxim semblant possible a l’any passant, es van fer comandes als distribuïdors de beguda (les més econòmiques que es van trobar) i altres. Però entre ahir i avui ha sortit una notícia desconcertant a la vegada que graciosa. La nostra apreciada vicerectora Maria José Racuder va contactar amb les principals subministradores de cervesa per dir-los que la festa del dia 5 de novembre era una festa il·legal i que no tindrien cap garantia de que la cosa sortís bé a la vegada que, com no ha estat reconeguda pel rectorat, el govern de la UAB farà tot el possible perquè el proper dijous sigui un altre dia normal del calendari acadèmic. D’aquesta manera, les empreses cerveseres, acollonides perquè el negoci no els hi sortís bé, han renunciat a subministrar beguda durant la festa major a no ser que el rectorat enviï una nova nota desdient-se del seu comunicat anterior: utopia.

Un altre problema és el de la electricitat, la festa alternativa comptarà amb electricitat agafada del Campus però s’haurà de proveir de corrent a unes 60 barres de festa, que hauran de racionalitzar el consum (si és que el rectorat no talla el subministrament elèctric).

I el problema més gran de tots, al meu parer, són les mancances de primer ordre que tindrà la festa i que són sempre essencials si es vol tenir alguna cosa mitjanament decent. Però 4.000 euros, el pressupost d’enguany, no són els 300.000 de l’any passat. La seguretat anirà a càrrec de comissions d’alumnes que s’organitzaran pel bon funcionament de tot plegat. S’espera que la neteja de 19 hores de festa recaurà sobre els estudiants també. No s’assegura que es pugui contractar els serveis d’una ambulància per la festa tot i que en els anys anteriors s’ha comptat amb dues unitats mòbils de la creu roja amb les corresponents ambulàncies. El seu preu, però, és inviable, s’apropa als 300 euros per hora. I, per últims, els lavabos... no n’hi haurà... (i si finalment s’aconsegueixen cerveses aquest problema duplica la seva gravetat).

Aquest és el meu pregó per la FM UAB 09, que anuncia un panorama d’il·lusió i inconformisme però que es mescla amb una forta sensació de dubte. Esperem que tot surt bé. Després d’això, només em queda desitjar a tothom una molt bona Festa Major!.

Fantasmes del passat

2009-10-28T16:22:00.002Z

Avui, per sopresa de molts ebrencs, el diari El País publica en una notícia que pot ser que ja s'estiguin movent els fils per a l'allotjament del magatzem temporal centralitzat (MTC), de residus nuclears, que està previst que aculli els residus nuclears de totes les centrals nuclears espanyoles. Alguns col·lectius, com la Coordinadora Anti Cementiri Nuclear (CANC) porten temps esperant que es comenci el procés, el concurs per a escollir el lloc, que porta uns anys en l'oblit. Com em va avançar el portaveu de la CANC el passat mes de maig, és possible que de cara a final s'obri el concurs per municipis que vulguin acollir el cementiri: tot i que estem en un període que han tocat eleccions cada poc temps, sembla ser que és el moment adequat per minimitzar conseqüències.

I, després que fa 3 anys, el 2006, el Parlament de Catalunya aprovés una resolució en la qual s'aprovava que el cementiri nuclear no aniria ni a les Terres de l'Ebre, ni al Camp de Tarragona ni, per extensió, a cap altre lloc de Catalunya, va aparèixer l'alcalde d'Ascó, també president de la Associació de Municipis Afectats per Centrals Nuclears (AMAC) i el seu gerent, Vilà d'Abadal, anunciant que Ascó seria un dels candidats per acollir el magatzem. Xavier Sabaté, portaveu del govern de la Generalitat al Camp de Tarragona, va destacar que es tractava d'una "gran oportunitat" per generar riquesa en aquests llocs. Uns polítics que, sense que jo ho pugui entendre, van contradir el que els seus partits van aprovar en resolució al Parlament.
Després d'un temps de polèmica, tant a Catalunya com a altres territoris castellans, l'obertura del concurs va quedar en suspens i encara s'espera.

Sembla ser, tot i que els alcaldes del municipis ho neguen, que els municipis d'Ascó, Tivissa i Vandellòs podrien presentar-se com a candidats quan s'obri la candidatura, que apunta al proper mes de novembre. En aquest cas, els partits catalans aprovaríen la instal·lació d'un cementeri nuclear en territori català (o més aviat ebrenc, en altres zones de Catalunya ja en parlaríem) si aquest acull només els residus que generen les centrals nuclears catalanes (entenent que Catalunya, com a país, ha d'afrontar ella sola els residus que genera). Ascó, Tivissa i Vandellòs... el que sí està clar és que, encara que no sabem quina dosi de certesa hi ha en la informació que podem llegir a El País, el que sí és cert és que a les Terres de l'Ebre tenim, de nou, una espasa de Damòcles sobre el cap; uns nous fantasmes, una vella polèmica que resorgeix (i que se sabia que resorgiria), com el problema de l'aigua (que tot i ser ja un tòpic, és segur que resorgirà). Cal estar alerta i preparats per a moure'ns. El nostre territori ha de ser el que nosaltres construim i on nosaltres volem viure.

Espero poder estar a l'aguait sobre el desenvolupament que vagi prenent el tema i poder anar opinant, a la vegada que seguint alguns espais de la blocosfera ebrenca, molt atents a aquest tema.

Aquest any, sí

2009-10-24T20:36:00.004+01:00

Fa temps que no escric res d'ella al bloc, i això que vaig estar a la seva preciosa ciutat natal, que vaig estar al seu coliseu i que la vaig veure jugar. Aquell dia, a Donosti, un somni de la meva infància feta realitat.
I és que aquest any, sí. Aquest any ja toca. És l'any del nostre centenari i ens toca tornar al lloc d'on mai haguéssim hagut de marxar. És l'any de tornar a la nostra categoria. Avui, un altre cop de puny sobre la taula: hem vençut al Córdova a Anoeta, on encara no hem perdut aquesta temporada (de fet, només hem perdut un partit, la setmana passada) i som líders a l'espera del que faci demà el Cartagena, un equip sorpresa, que, tot i que acaba de pujar de la Segona B compta amb una plantilla repleta de velles glòries de la Primera Divisió.
Avui, la Real Societat hem fa ser optimista. Bat, bi, hiru, lau, bost, zei, zazpi, Real! Potser no ho hauria de dir... però tinc una corazonada xD.

Tot i això, però, des de la meva tornada de Donostia estic una mica indignat amb els serveis comercials del meu equip. El dia del partit, en el qual vaig arribar a l'hora de pura casualitat (pensava que era a les 18:00 i era a les 17:00) només venien quatre samarretes: la de Messi, la d'Ibrahimovic', la de Kaka' i la de Cristiano Ronaldo. No podia donar crèdit en veure-ho! Un partit de Segona Divisió, un Real Societat - Girona, samarretes dels cracks de Barça i Madrid! (en perdó si a algú li ofén que hagi qualificat Ibra com un crack quan encara està per demostrar).
Dies més tard, no hi havia més remei, vaig haver d'allargar-me a la tenda oficial de l'equip, que té en uns grans magatzems prop de l'estadi però tampoc hi vaig trobar samarretes! La nova samarreta del centenari, pel que es veu, ha causat furor entre l'afició i no quedava ni una talla d'adult. Avui, visitant la pàgina oficial de l'equip, he vist que fa poc van ser repostades de nou, no era la primera vegada que s'acabaven. Bé, l'hauré de demanar per Internet.

Primeres il·lusions i també primers desenganys

2009-10-12T19:15:00.006+01:00

Ja fa uns deu dies que vaig començar a fer les pràctiques a la redacció de La Vanguardia, secció Vivir. Aquests dies han estat una presa de contacte amb l'activitat de la redacció, el dia a dia del diari, les seves rutines de producció i la essència de Vivir. Comparteixo experiències amb professionals del periodisme i col·laboro en l'elaboració del diari amb el que em manen. He signat el meu primer article a La Vanguardia.
Una de les persones de les que més estic aprenent és de l'encarregat de les informacions sobre temes policials, que seu a la meva esquerra. M'agrada la seva diligència, la manera d'exigir informacions a les autoritats i la policia, que de vegades volen amagar detalls importants. Avui, però, he llegit al diari un article seu, sobre un assassinat. Pel que es veu, l'espai destinat a la notícia no era adequat d'acord a les informacions de que disposava el periodista i va haver de recórrer a contextualitzar els fets amb l'explicació dels darrers assassinats a la ciutat comtal. Per fer-ho, però, tira d'un enfocament frívol, amb informacions morboses que lluny estan de l'interés que poden tenir els lectors envers uns successos tan lamentables. Aquí deixo l'article. El final, crec jo, és per esborrar.

Apuñalamiento mortal de un hombre en el barrio del Besòs
Los Mossos d´Esquadra investigan la muerte violenta de un ciudadano georgiano ocurrida durante la mañana de ayer en un piso del barrio del Besòs de Barcelona. Según la escasa información policial facilitada, la víctima un hombre natural de Georgia, de 33 años, presentaba heridas mortales de arma blanca.
La llamada que dio alerta del suceso se produjo hacia las 8.15 horas, momento en que se movilizaron las unidades de investigación de la región policial metropolitana de Barcelona, que llegaron al lugar y llevaron a cabo una inspección ocular y recogieron datos de los posibles testigos. Finalmente, se procedió al levantamiento del cadáver con autorización judicial.
Según fuentes del caso - las oficiales fueron extremadamente parcas-,la vivienda donde se produjeron los mortales hechos es un piso compartido por varias personas de la misma nacionalidad; algunas de ellas, dada la hora del suceso, debían de encontrarse en su interior y podrán aportar algún dato relevante para la investigación.
La muerte de este ciudadano en el interior de un domicilio del barrio del Besòs es el segundo que se comete en Barcelona en menos de 72 horas. El pasado viernes apareció también en el interior de su domicilio un ciudadano boliviano en la zona de la Sagrera, que fue asesinado a balazos en presencia, según fuentes cercanas al caso, de otros moradores de la vivienda. Al parecer, el criminal huyó por una ventada después de efectuar los disparos.
Ese mismo día se supo que unos restos desmembrados de una mujer aperecieron en un margen de la autopista AP-7 en la zona de Tarragona. Los restos estaban malogrados por la acción de la intemperie. La cabeza estaba unos metros alejada del cuerpo.

Anti-Bolonya al jutjat

2009-10-06T12:19:00.004+01:00

I amb el començament de curs, ha començat un altre capítol de la que ha de ser la meva darrera època a la Universitat: les esperades pràctiques. En el meu cas, durant els propers mesos hauré de donar suport cada dia als redactors de La Vanguardia, secció Vivir. Ahir em vaig estrenar amb el meu primer article al diari del Grup Godó, una petita fotonotícia, molt breu, però que va ser sacrificada. Una roda de premsa pel matí, un petit altercat amb un peix-gros de l'Sport i avui unes línies signades amb el meu nom que fan una il·lusió especial.
Però un article que fa uns minuts he vist al diari Avui m'ha provocat una profunda indignació i voldria incloure'l en les entrades del bloc, com a recull dels avenços (o retrocessos) que es van duent a terme sobre aquest tema ja arquetípic.
Així doncs, copio la notícia d'avui. Per valorar-la correctament, però, és necessari veure els fets que van tenir lloc l'any passat durant el desallotjament de l'edifici històric de la UB sobre els quals ja vaig publicar una entrada (similar a la d'avui), titulada Repressió d'última hora.

Anti-Bolonya al jutjat

53 joves que es van tancar al rectorat de la UB seran jutjats el 18 de novembre. Per primer cop s'habilitarà l'auditori de la Ciutat de la Justícia

Una de les actuacions més polèmiques dels Mossos d'Esquadra en els últims temps, el desallotjament dels estudiants anti-Bolonya del rectorat de la Universitat de Barcelona, arribarà el dia 18 de novembre al jutjat en forma de macrojudici. Un total de 53 estudiants hauran de comparèixer a la vista com acusats d'una falta de desobediència a l'autoritat, en aquest cas, els Mossos que van posar fi a quatre mesos d'ocupació de l'edifici.

El cas és jurídicament molt simple, perquè es tracta d'unes faltes que poden arribar a jutjar-se fins i tot en absència de l'acusat i amb una pena màxima d'una multa de 60 dies, però és complicat de procediment pel gran nombre de persones que hi ha acusades. Aquest fet ha obligat el jutjat número 9 d'instrucció a demanar que s'habiliti l'auditori de la Ciutat de la Justícia per poder celebrar la vista amb normalitat, la primera que s'hi farà.

L'auditori, estrenat oficialment el 24 de setembre passat en un acte d'entrega de distincions a treballadors penitenciaris, és una sala amb capacitat per a cinc-centes persones i que ja va ser concebuda al seu dia com espai alternatiu per a la celebració de judicis amb un nombre elevat d'acusats. El nou recinte judicial de la plaça Cerdà disposa d'un ampli ventall de sales de vista, però cap amb prou capacitat per poder donar cabuda a un nombre tan important d'acusats.

El fet que hagin de comparèixer mig centenar de persones pot complicar el desenvolupament de la vista, ja que de moment el jutjat està tenint problemes en la notificació a tots els processats. Un cop la citació és positiva, el judici pot començar, fins i tot sense els acusats, però si la comunicació no es produeix es pot produir un ajornament. No serà fins al dia assenyalat per a la vista que es podrà comprovar aquest extrem.

El mig centenar d'acusats són els joves que eren dins del recinte de la plaça Universitat quan a dos quarts de sis de la matinada del 18 de març hi van entrar els Mossos, i hi van oferir resistència passiva. El desallotjament va derivar hores després a l'exterior de l'edifici en enfrontaments, càrregues policials i detencions. Aquestes escenes es van reproduir al migdia davant el Palau Robert i al vespre en una manifestació molt violenta pel centre de Barcelona.

Donostia Zinemaldia

2009-09-28T23:03:00.004+01:00

Avui, dia 28 de setembre era el dia marcat al calendari des de fa molt de temps. El dia de començar quart de carrera, i adonar-te que els anys van passat i ja no ets ni tan sols un dels petits de la universitat, una universitat que fa quatre dies et semblava que et quedava enorme. Bé, avui era un 'primer dia' i odio els 'primer dia': cues interminables per agafar la arquetípica carpeta de la UAB, cues interminables per modificar la matrícula a gestió acadèmica, per mirar horaris, allaus de gent pels passadissios (encara que duraran molt poc) i tota la gent et fa bona cara (sí, sí, inclús aquell/a amb qui no us suporteu). Bé, un 'primer dia' i com tots els 'primer dia' ha estat un dia dur. I tenir un dia dur després de molt temps (en aquest cas un 'primer dia') t'evoca a la memòria els moments de relax i diversió de fa només uns dies, quan estàvem perduts en una casa als afores de Donosti, gaudint del Festival de Cine de Sant Sebastià, Donostia Zinemaldia. Un festival del que ara en faré 5 cèntims...

El Festival de Cinema de Sant Sebastià (Donostia Zinemaldia en euskera) és un dels festivals de màxima categoria que se celebren arreu del món i el més important dels països de parla hispana. La seva primera edició va ser l'any 1953 i, des de llavors, s'ha vingut celebrant tots els anys pels finals de setembre fins a arribar a aquesta darrera edició de 2009, la 57ª.
Al llarg de la seva història, tot i no poder competir amb altres festivals de la mida de La Bernilare o Venècia, el Festival de Sant Sebastià ha estat amfitrió d'un gran nombre d'estrenes llegendàries. Una prova d'això la veiem en l'estrena a Europa de la saga d'Star Wars (de Francis Ford Coppola), de Vértigo i Con la Muerte en los Talones (Hitchcock), La leyenda del Zorro o inclús la estrena del film Malditos Bastardos (de Quentin Tarantino) que ha tingut lloc en aquesta darrera edició de fa poc més d'una setmana.
Una altra de les característiques més representatives del Festival de Sant Sebastià és la forma que prenen els seus guardons. Els premis oficials, que concedeix el Jurat del Festival, format per figures destacades del món del cinema, concedeix sis premis:

Concha de Oro: guardó a la millor pel·lícula. Aquest any ha estat per City of Life and Death
Concha de Plata al millor director. A Javier Rebollo per La Mujer sin Piano
Concha de Plata al millor actor. Per Pablo Pineda, protagonista de Yo También
Concha de Plata a la millor actriu. Lola Dueñas per Yo También
Premi del Jurat a la millor fotografia: Cao Yu per City of Life and Death
Premi del Jurat al millor guió: Blessed

A part d'aquests premis, que conformen els anomenats "premis oficials", n'hi ha una pila més, que valoren altres aspectes dels films, que competeixen dividits en subcategories i en els quals el públic hi té molt a dir. I, com no, dins d'aquests premis cal destacar el que atorga cada any el Jurat de la Joventut, un jurat format per uns 350 joves d'entre 18 i 21 anys vinguts de les universitats espanyoles d'arreu i que valora de l'1 al 10 les pel·lícules del Festival que fan referència a nous directors (primer o segon llargmetratge) de les seccions Oficial, Zabaltegi i Horizontes Latinos. La pel·lícula guanyadora d'aquest any ha estat, com no, la pel·lícula turca Min Dit. I, en part, aquest veredicte ha estat decidit per dos vallencs, un vandellosenc, una bisbalenca (del Penedés) i un flixanco que es trobaven en aquella Sala 2 dels Kursaal, cada dia a les 9:30 del matí durant nou dies seguits.

Un petit tast de les pel·lícules que vam veure el vam publicar en un bloc que vam obrir per l'ocasió, on també narrem alguna que altra anècdota que ens va deixar el festival.
http://zinemaaldia.blogspot.com/

A la primera fotografia: el teatre Kursaal de Donosti, on es feia la projecció de la major part de les pel·lícules.
A la segona: Pablo Pineda i Lola Dueñas, protagonistes de Yo También i guardonades amb els premis de millor actor i millor actriu respectivament.

Deixant petjades des de Donostia

2009-09-20T00:34:00.005+01:00

Ja és el nostre tercer dia a la capital guiposcoana i, ahir, tot i que no em va costar gaire esforç, vaig aconseguir convèncer els quatre periodistes acompanyants de viatge per tal d'obrir un bloc des de Sant Sebastià, on anar anotant el nostre dia a dia i, sobretot, deixar constància de les nostres valoracions sobre els films que anem veient dia a dia. Ahir en van ser 2, avui 4, demà en seran 3 i podré anar a Anoeta si Déu i els núvols volen. Seria tot un somni.

Deixo aquí l'enllaç!

www.zinemaaldia.blogspot.com/

Arribada a Donostia

2009-09-18T00:26:00.002+01:00

Finalment, avui era el dia. Ha tocat matinar per sortir aviat de Barcelona: unes 5 hores de viatge ens esperaven abans de l'arribar a terres guipouscoanes. Una escala a Saragossa, música de festa, cants, més cants i algún somni ens han acompanyat durant el viatge.
Tot just arribar a Donostia hem pogut veure com aquesta ciutat no és com les altres: ni rastre de pol·lució, brutícia o deixadesa, tot sembla estar en perfectes condicions, fins i tot el nostre pis (quan hem entrat).
Per la tarda ha tocat anar al Kursaal, la seu principal on tindrà lloc el festival de cinema Zinemaldia, del qual 5 aprenents de periodista en formarem part aquest any. Un cop agafades les acreditacions, programes, instruccions i altres ens hem encarregat de dotar el nostre pis de provisions per poder-hi viure una bona temporada: ens esperen uns 10 dies que, de ben segur, no seran gaire aprofitables per descansar...
Tot just fa una estona que hem torant al pis. Hem aprofitat la nit per escapar-nos, una vegada més, a la platja de la Konxa, on hem anat a visitar El Peine de los Vientos. Una estona molt agradable, amb el so del mar, la fresca brisa del Mar i la millor de les companyies.
Ara toca anar a dormir, ha estat un dia dur i la fatiga comença a guanyar la partida a les nostres voluntats, cada vegada costa més tenir els ulls oberts. Demà començarem a excercir de Jurat de la Joventut i cal tenir un mínim d'hores de descans. La primera pel·lícula a valorar serà Yo, también (12.00) i l'altra del dia serà Sin Nombre (19.00).
A més, demà està prevista la presentació de la pel·lícula Malditos Bastardos, de Tarantino, que per molts és el moment més rellevant del festival. Així, està prevista una sortida per la catifa vermella del Kursaal de Quentin Tarantino acompanyat de Brat Pitt, a les 21.30. A alguns dels meus companys els fa il·lusió poder veure'ls. Parlarem sobre el que fem.
La única nota negativa del dia, però, és que s'ha frustrat la meva esperança de poder visitar Anoeta el diumenge per veure el partit Real Societat - Girona perquè d'estar valorant una pel·lícula que comença una hora i mitja abans del partit...

Així, l'Alba, el Gerard, la Marta, el Sergi i l'Andreu, ens en anem a dormir! Agur!

L'uniforme a l'escola

2009-08-27T14:38:00.006+01:00

He trobat aquest article a la web del diari Público i crec que pot ser interessant per a una reflexió. D'aquí uns dies escriuré un petit article en el qual em proposo explicar una mica la meva experiència com a alumne en un col·legi en el qual s'havia de vestir d'uniforme i el meu posicionament en aquesta polèmica.

Reimplantar el uniforme para frenar el consumismo

Un pedagogo catalán propone el regreso de la uniformidad a los colegios para que los jóvenes dejen de competir por la ropa y las marcas

El catedrático de Pedagogía de la Universidad Autónoma de Barcelona, Jaume Sarramona, ha propuesto que las escuelas vuelvan a implantar el uso de uniforme entre sus alumnos con el propósito de poner freno al consumismo y que éstos dejen de competir por la ropa y "las marcas".

Sarramona ha expuesto durante la presentación del curso de verano de la Universidad del País Vasco "Educación y valores" que las familias "han claudicado" ante las exigencias de los niños, que se han acostumbrado a recibir juguetes, ropa, relojes o teléfonos móviles "a cambio de nada".

Se han acostumbrado a recibir juguetes, ropa o teléfonos móviles "a cambio de nada"

En su opinión, es preciso recuperar, "sin volver a tiempos pasados" y sin recurrir "al cilicio y al látigo", palabras como sacrificio, esfuerzo y respeto para lograr que los más jóvenes conozcan el valor real de las cosas y el estímulo de ganar algo por uno mismo.

El catedrático, quien ha apuntado que la sociedad española sufre de un mayor hedonismo y consumismo que el resto de países de su entorno, ha concluido que la falta de sacrificio conduce a nivel individual a una "cultura de pedir" y a nivel estatal a una "cultura de la subvención".

Caprichosos, consumistas y demasiado juerguistas

Sarramona ha cuestionado además los hábitos de ocio nocturno extendidos entre los jóvenes y se ha preguntado si un país que tiene por costumbre abrir las discotecas hasta altísimas horas de la madrugada es capaz de levantarse con ganas de trabajar al día siguiente.

No puede ser, a su juicio, que "la vida nocturna del país esté en manos de adolescentes" que cada vez adelantan más, incluso hasta el miércoles, el inicio de las salidas de 'fin de semana'.

La Noche Triste

2009-07-01T03:12:00.008+01:00

Avui ha estat dia 30 de juny, ja és la matinada, és de nit. I, acalorat i suat, trec el cap per la finestra de casa: sembla que tot està en silenci, només un suau cant de grills en la llunyania impedeix que aquest silenci sigui ben bé absolut. És llavors quan em ve a la ment la idea d’escriure quatre línies escasses sobre un plor que, 489 anys enrere, va ressonar en algun lloc remot de l’altra banda de l’immens oceà Atlàntic. La nit del 30 de juny de 1520 passaria a la història com l’anomenada Noche Triste.

Després d’una setmana d’intensos combats entre colonitzadors espanyols i natius asteques a Tenochtitlán, la capital indígena, Hernán Cortés va donar l’ordre als seus soldats d’abandonar el palau d’Axayácatl, on s’havien fortificat contra els atacs enemics.

La fugida no havia de trencar el silenci de la nit (que era com el d’avui), per això els soldats espanyols havien de controlar fins el més mínim soroll, com el del renillar dels cavalls o el so de les joies dels tresors al desplaçar-los. Però, malauradament pels hispànics, la seva sortida no passaria desapercebuda i no seria per culpa del soroll en la fugida sinó pel testimoni més imprevist que hi podia haver. Una anciana indígena que tranquil·lament omplia el seu càntir d’aigua vora una de les llacunes que rodejaven la ciutat de Teochtitlán va alertar a les forces asteques i, aquestes, en pocs minuts van emboscar els espanyols.

Soldats i més soldats asteques van envoltar les tropes de Cortés, que a dures penes van poder-se defensar d’un atac per sorpresa. Atacs amb fletxes des de diversos punts al voltant dels espanyols, dards de sarbatana llançats per indígenes embarcats en canoes sobre les llacunes per guardar les passarel·les de sortida de la ciutat, etc. Una petita llegenda explica que la majoria de soldats espanyols morts ho van fer per voler mantenir fins a l’últim moment, les riqueses i tresors que s’emportaven de la ciutat asteca: uns soldats que van morir rics.

Al final de la nit, l’exèrcit de Cortés havia perdut gairebé la meitat dels efectius i quasi tota l’altra meitat estava ferida. Tot i això, els colonitzadors podien donar gràcies al seu armament, infinites vegades més sofisticat que el dels amerindis, i que els va permetre a molts poder conservar la vida aquella nit del 30 de juny.

I la història narra com, un cop fugits de la ciutat, Hernán Cortés, aquell home de ferro, dèspota fins la mort, defensor a ultrança de la Corona de Castella i Aragó i fidel als ideals del cristianisme i la Santa Inquisició, va trencar a plorar com un nen de pocs anys, mort de por, sota l’ombra d’un arbre. Un arbre que l’observava impàvid en la reinstaurada tranquil·litat d’aquella nit.

L’arbre
M’he decidit a escriure una mica sobre la història de La Noche Triste en gran mesura per la llegenda de l’arbre sota el qual va caure en llàgrimes el conqueridor espanyol. Es tractava d’un ‘ahuehete’, un xiprer mexicà.

Els xiprers mexicans són arbres de fulla perenne i es caracteritzen per la seva longevitat, podent arribar fins als 2.000 anys d’edat. Per això, encara avui es pot visitar a Ciutat de Mèxic (antiga Teochtitlán) el xiprer que va arrecerar el plor de Cortés. Protegit per les autoritats mexicanes, l’arbre que va poder veure les llàgrimes del colonitzador espanyol avui agonitza en aquell mateix lloc.

També cal destacar l’amplada que poden arribar a tenir els troncs dels xiprers mexicans, que poden oscil·lar entre els 2 i els 14 metres de diàmetre i poden arribar a una alçada d’uns 14 metres. De fet, l’arbre amb el tronc més doble del món és un xiprer mexicà anomenat arbre de Tule, a Oaxaca, amb uns 42 metres d’amplada per una alçada de 40 metres.

30 de juny de 1521

Un exèrcit format per més de 80.000 homes, integrat pels colons supervivents de La Noche Triste, més d’altres arribats d’Hispania, juntament amb una immensitat de tropes indígenes provinents de grups en revolta contra la tribu asteca observen, des de la llunyania, la ciutat de Teochtitlán. Amb set de venjança, Cortés emprèn, un any més tard, la conquesta d’aquella ciutat, la que li havia fet brollar aquelles llàgrimes d’humiliació dels seus ulls de gos obedient.

Ja tenim samarreta del Centenari!

2009-03-31T20:28:00.001+01:00

L'any 2009 és el centenari de la Real Societat i, com és habitual, el club ha organitzat tota una sèrie d'actes especials per celebrar una data tan senyalada, (a més que aquest any també serà el que tornarem, per fi, a la categoria que ens pertoca).
I avui, 31 de març, era el dia senyalat per a què la votació per triar la que serà la camiseta del centenari es tanqués. S'ha de dir que cap de les tres propostes de samarreta que hi havia per triar era gaire convincent però finalment ha guanyat la que jo preferia, menys mal.

Gag del Mosso a Crackòvia

2009-03-24T20:17:00.001Z

És genial. xD

Repressió d'última hora

2009-03-18T12:39:00.002Z

Más de 1.000 estudiantes se manifiestan por el paseo de Gràcia tras el desalojo de la UB

• La evacuación y una primera protesta se han saldado con 3 detenidos, 16 denunciados y 5 mossos heridos, uno grave
• La policía ha hecho una segunda carga a mediodía en la puerta lateral del rectorado

RAFA JULVE
BARCELONA

Más de un millar de estudiantes se manifiestan a partir de la una de la tarde por el paseo de Gràcia de Barcelona después de que esta madrugada los Mossos d'Esquadra hayan procedido al desalojo de la Universitat de Barcelona (UB). Poco antes de la una, la policía catalana ha llevado a cabo una carga contra los jóvenes que se habían concentrado en la puerta lateral del edificio del rectorado.
Tres jóvenes detenidos, 16 denunciados por desobediencia y cinco mossos heridos, uno de ellos grave, según la agencia Efe, es el resultado provisional del desalojo de 53 estudiantes encerrados en el rectorado de la UB contra el plan de Bolonia, llevado a cabo a partir de las cinco de la madrugada por la policía autonómica.
Un portavoz de los Mossos ha explicado que uno de los cinco mossos contusionados en el enfrentamiento con los estudiantes ha sido trasladado a un hospital con lesiones de carácter "grave".
Las detenciones se han producido cuando un grupo de los desalojados a primera hora de la mañana se han concentrado delante del edificio central de la UB, situado en la plaza de Universitat, y han intentado entrar otra vez en el rectorado pese a la presencia policial.

Carga contundente
En ese momento, hacia las 8.40 horas, se ha producido una contundente primera carga policial en la que los agentes antidisturbios han utilizado sus porras y que se ha saldado con tres detenciones por atentado y la imputación a otros 16 estudiantes por desobediencia.
La evacuación, a primera hora de la mañana de 53 personas que ocupaban el rectorado y a los que los agentes han procedido a identificar se ha producido sin que se hayan registrado detenciones.
Los estudiantes se habían instalado en el vestíbulo de entrada y en las escaleras del centro desde el pasado 20 de noviembre como protesta por el proceso de adaptación al Espacio Europeo de Educación Superior (EEES), también conocido como Plan Bolonia.

Clases interrumpidas
Los jóvenes habían cortado el tráfico por la Gran Via a la altura de la plaza Universitat hacia las 7.30 horas. La circulación se ha restablecido por completo minutos antes de las nueve de la mañana.
Mientras, las clases de las facultades de Filología y Matemáticas, en el edificio histórico de la de la UB, han quedado suspendidas después del desalojo.
Los Mossos han montado un cordón policial a la entrada principal del edificio histórico y solo dejan acceder al recinto a profesores y trabajadores del centro. Un centenar de alumnos se han concentrado ante la entrada principal y están gritando "Queremos entrar". Algunos de ellos reclaman poder acceder a la facultad para ir a la biblioteca.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=596196&idseccio_PK=1021

Los estudiantes denuncian el desalojo y piden la dimisión del rector

EFE
BARCELONA

El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), mayoritario en los claustros de las universidades catalanas, ha pedido hoy la dimisión inmediata del rector de la Universitat de Barcelona (UB), Dídac Ramírez, y de todo su equipo, por haber pedido el desalojo policial de los alumnos contra el plan de Bolonia.
Los Mossos d'Esquadra han desalojado hacia las cinco de la mañana al centenar de jóvenes que permanecían encerrados desde el pasado 20 de noviembre en el edificio histórico del rectorado de la UB para protestar por el plan universitario.
En un comunicado, el sindicato mayoritario de estudiantes, el SEPC, ha denunciado que la entrada de los Mossos demuestra la "inoperancia" de los rectores a la hora de gestionar con diálogo los conflictos universitarios. Por este motivo, han pedido la dimisión de Ramírez y de todo su equipo, al considerar que son los máximos responsables de la entrada de los agentes en la universidad.

Reclamación a Huguet
Al mismo tiempo, han exigido al conseller de Universitats, Josep Huguet, y a la comisionada de Universitats, Blanca Palmada, que se posicionen públicamente sobre la entrada de las fuerzas policiales en las universidades públicas catalanas.
En cualquier caso, el sindicato ha advertido que "la violencia policial, las detenciones, las expulsiones y las difamaciones" contra los estudiantes no lograrán paralizar su lucha "en defensa de una universidad pública y de calidad".
Por su parte, la Coordinadora de Asambleas de Estudiantes (CAE) ha denunciado la "persecución violenta e indiscriminada" por parte de los Mossos, que han comparado con la represión que sufrían los universitarios durante "la transición".

Situación de riesgo
Por su parte, la UB ha señalado que el rectorado ha decidido pedir el desalojo ante la "imposibilidad de garantizar las mínimas condiciones de seguridad, tanto de las personas como del patrimonio". La UB mantiene que la vía de diálogo iniciada con los estudiantes "continúa abierta".
"El incremento de la tensión y de la violencia hacia miembros de la comunidad universitaria por parte de personas integradas en los colectivos encerrados en centros de la UB, visualizados en el encierro en el edificio histórico de noviembre pasado, ha derivado en una situación de riesgo marcada por un clima de provocación y deterioro de la convivencia", ha asegurado el centro universitario en un comunicado.

FINS QUAN?

"...y aun no ha dejado de doler"

2009-03-06T22:49:00.002Z

"Hace ya cuatro años del ataque en la cima de los vientos y aun no ha dejado de doler"

Ho sento Frodo. A mi sí.

Costa Avall

2009-03-03T00:18:00.004Z

Ja ha arribat el març. El temps ha anat passant poc a poc i sense fer soroll, com sempre, però en moments com aquest (en el qual escric aquestes quatre línies) te n'acabes adonant de que no ha passat tant lentament. Les agulles del rellotge es van movent, impassiblement i amb tranquil·litat, com sempre, sense que ningú no hi pari atenció i amb elles, les dotze cartulines del calendari van caient, una a una, sense avisar i també inadvertidament.
Així que ja hem entrat al març i després d'una gran festassa de Carnaval, amb alguns incidents insòlids i altres de lamentables al final de la nit, hem disposo a fer una mica de balanç. L'últim mes ha estat especialment dur, més encara que tots els altres mesos que l'han precedit en el semestre més complicat des del meu ingrés a la Universitat però, per primer cop, hem sento satisfet. Satisfet d'uns bons resultats; bons? potser no tant bons, regulars, però en qualsevol cas són resultats fruit d'uns esforços i uns sacrificis que m'han permès sortir viu d'aquest tram de la cursa, farcit d'obstacles. I és que les coses comencen a posar-se una mica costa avall, tot i les noves assignatures (que no són tampoc gens fàcils) i començo a distingir la meta encara que aquesta encara està lluny, a tres semestres de distància. Serè un bon periodista després d'aquí tres semestres (més alguna assignatura que quedi penjada)? És clar que no. Però d'això ja en parlaré un altre dia. En tot cas, però, i com ja he dit, la meta comença a avistar-se en el fons de l'horitzó i, per primer cop, hem sento compensat quan miro enrere i vec el camí transcorregut que no ha estat del tot fàcil i no hem refereixo només a la carrera sinó als estudis en general (des que tenia 5 anys), a la relació amb els amics de Flix (que sempre han estat allí i amb els quals he viscut bons i mals moments), amb els amics de Lleida (amb els quals ens hem distanciat però de ben segur que el temps ens tornarà a unir) i amb els de la Universitat (una gent inigualable) i també amb la família que, sense que se'ls tingui gaire en compte, són allí. Sembla que hagi guanyat un Oscar o un Goya o que simplement vulgui fer la pilota a algú però no és així. Avui hem sento feliç i, tot i que no he aconseguit res, cal agrair el suport de tota aquesta gent que, sense ella no hagués estat possible emprendre el camí que he escollit, per molt modesta que sigui ara mateix la distància recorreguda.
I si jo sempre dic que, davant de tot, cal somriure: quan estem tristos, quan estem malalts, quan le coses no surten com volem, quan un amic ens falla, quan perdem algú, quan tenim remordiments, quan veiem una injústicia. Mai s'ha de perdre el somriure. Perquè una persona sense somriure és una persona sense vida.
I és per això perquè avui somric, i somric al motiu. Perquè les coses es comencen a posar costa avall, perquè hem sento recolzat per la meva gent i perquè he recuperat la confiança en mi mateix, una confiança que hem va mancar l'any passat. I també somric perquè, després d'un temps considerable, una vella ferida del passat, que s'ha anat obrint i tancant, sembla que al final comença a cicatritzar, esperem que sigui així. Ja era hora. Si us plau, no us oblidessiu mai de somriure.

Entrevista a Gigi Oliva

2009-02-05T12:59:00.005Z

Va de ràdio. A més del reportatge de Tequila, vàrem haver de fer, per una assignatura, una entrevista de personalitat a algún personatge rellevant. Per fer-la, vam escollir a la jugadora internacional d'hoquei herba Gigi Oliva, que va participar el pasat agost als Jocs Olímpics de Pekín. És una jugadora jove, de només divuit anys i que va debutar amb la selecció absoluta quan només tenia catorze anys. Milita a l'Atlètic de Terrassa (ella és de Matadepera), enguany ha començat a estudiar enginyeria aeronàutica a la UPF i gairebé tota la seva família està posada en el món de l'hoquei herba. El seu pare, Jordi Oliva, va ser jugador olímpic als Jocs de Los Angeles-84 i de Seül-88 i el seu germà, Roc Oliva, també és jugador olímpic amb la selecció masculina i aquest agost es va portar una medalla de plata de Pekín com a souvenir. A ella encara li queda tota la carrera per davant i que, sens dubte, estarà plena d'èxits (espero que haguéssiu memoritzat ja el seu nom).
Va ser una entrevista una mica estranya, feta als estudis de ràdio de la facultat després de fer una birreta al bar, una birreta que va tenir efectes inesperats. A més, l'estudi on havíem de fer l'entrevista era un veritable microclima, era asfixiant, agobiant i irresistible. A més, com sempre, els problemes tècnics no van tardar en arribar (si no, no seria la nostra facultat), solucionar-nos ens va ocupar unes dues hores.
Un cop tot va estar a punt i després de discutir una mica sobre el funcionament dels cronòmetres dels mòbils, vam començar a fer la nostra entrevista. Havia de durar deu minuts exactes però uns periodistes de la talla de l'Enric i jo vàrem necessitar vora dues hores i setze intents per a aconseguir alguna cosa sense grans equivocacions i que tingués cara i ulls. Aquest n'és el resultat.

Però després de tenir l'entrevista feta i entregada calia reflexionar i aprendre, crec que seríem uns absoluts ignorants si no ho féssim. Aprendre dels problemes tècnics, de les respostes inesperades, de buscar aquelles paraules que la Gigi va dir quan vam parlar sobre l'entrevista per primera vegada, d'ajustar-se al temps establert, de fer intervencions improvisades i un llarg etcètera. Un aprenentatge que, si cap, era d'esperar. El que no era d'esperar era poder aprendre tant de la nostra font, de la nostra entrevistada, de la Gigi. Ella ens va explicar la seva història que, tal com diu l'Enric al tancament de l'entrevista, es tracta d'una història de "esforços, reptes, lluita, victòria i èxit". Però també hi veiem una vida de gran humilitat i d'una manera exemplar i senzilla d'entendre la felicitat, la dedicació i la relació amb els altres. I, un cop acabada la conversa, un cop et salten a la vista aquestes actituds, et ve a la ment com hauríes reaccionat tu o quina hauria estat la teva situació en alguns moments si tinguessis les virtuts que té ella: sens dubte, bastant millor. Potser si alguns tinguéssim algunes de les seves qualitats, un altre gall cantaria.
Bé, dit això, afegeixo el nom de la Gigi als noms dels atletes olímpics que s'han de seguir de prop. Espero que l'entrevista us agradi.

La maravillosa vida breve de Oscar Wao

2009-02-04T20:15:00.004Z

Ja acabem! Només falta un examen, tots els altres ja estan. Alguns han anat millor, altres pitjor, com sempre. Hem viscut moments de nerviosisme extrem però ara ja podem respirar tot i que sense baixar la guàrdia. I, per això, avui puc escriure quatre línies aquí.

La meva cosina Laura em va regalar tres llibres per Reis i, fa un temps, vaig acabar-me el primer, La maravillosa vida breve de Óscar Wao, de Junot Díaz, Premi Pulitzer 2008.

La maravillosa vida breve de Óscar Wao és una obra que explica la història de tres generacions d'una família a la República Dominicana. Una història de desgràcies, desenganys, desamors i odi que té com a escenari de fons la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1938 i 1942-1952). Junot Díaz ens narra aquesta tràgica història des de la perspectiva d'un personatge llunyà, que coneix bé els protagonismes, amb una redacció àgil tot i estar farcida de termes i expressions pròpies de la República Dominicana. Junot Díaz escriu una desgràcia rere d'altra sempre amb clau d'humor i a la vegada que denuncia les atrocitats del règim dictatorial del país. Un llibre que, sens cap dubte, recomano per aquella gent que busqui una novel·la tràgica. La maravillosa vida breve de Óscar Wao impregnada d'amor i enganys. Quin és el valor d'estimar? Fins on es pot arribar per l'amor?

Ara, cremeu les dues últimes pàgines, no fa falta que les llegiu. O, si ho feu, podeu fer com jo i pensar que no fomen part d'aquest mateix llibre, serà millor.

Rocktàmbuls

2009-01-24T20:16:00.005Z

Ja hem acabat el reportatge radiofònic, ha estat un semestre dur que aquesta darrera setmana ha exigit que quatre persones ens baralléssim bastantes hores amb els programes d'edició d'audio per acabar el report, que acabéssim d'enllestir algunes entrevistes que faltaven, que aconseguíssim efectes sonors adequats. Al final, aquest n'és el resultat. Crec que no està malament i m'agrada tot i que reconec que haguéssim pogut millorar algunes coses. Produït per Raquel Priego, Claudia Conte, Enric Grande i un servidor, aquí deixo un episodi de Rocktàmbuls, al qual voliem titular Una Altra Ronda.
Dura quinze minuts però crec que valen la pena i passen rapidet.
I, per cert, la gira de Tequila no acaba a l'abril!

El poso en dues parts:

Rocktàmbuls, pròximament

2009-01-15T19:20:00.004Z

Després del "Pinta Bé", tot un èxit des de fa un any, la Clàudia, l'Enric, la Kuiky i jo ens hem inmers de ple en l'univers del reportatge radiofònic i en el món de Tequila. El projecte: un programa de reportatge musical. Esperem que Rocktàmbuls pugui nàixer bé.
Són dies de molta feina, estrés i nervis, i ara tocarà barallar-nos amb els estudis per acabar el reportatge de Tequila.
Aquí deixo la careta del programa, amb la veu d'Enric Grande.
Espero que us agradi.

Bolonya no s'aguanta - Público ( 08/01/2009 )

2009-01-09T00:33:00.006Z

Estic d'exàmes. No se si me'n surtiré. Preocupat. La confiança per terra. L'estrés comença a fer acte de presència. Inseguretat. Nerviosisme. Endavant, si us plau...
Avui poso un article del diari 'Público' que m'ha cridat molt l'atenció i, amb ell, continuo amb la saga de protestes contra l'extraordinari Pla Bolonya. Ahir Público deia això en el seu títol. Els estudiants ho portem dient des de fa alguns anys. Les conclusions: cadascú les seves.
--
La falta de becas hace peligrar el plan Bolonia
España está a la cola de la OCDE en gasto público para ayudas a los alumnos. La escasa inversión amenaza el I+D universitario

La reforma universitaria conocida como plan Bolonia es, según el Gobierno, la oportunidad para hacer efectivo el deseado cambio de modelo económico basado en la construcción y el turismo hacia la investigación. Sin embargo, algunos datos del Ministerio de Ciencia y de la Conferencia de Rectores (CRUE) revelan que los pilares básicos de esa reforma son de plastilina.

España invierte en becas sólo el 0,08% de su PIB frente al 0,25 de la media de los países de la OCDE. El balance de empresas creadas a partir de proyectos universitarios también es mejorable: apenas llegaron a las 120 en 2007.

El proceso de entrada en Bolonia o Espacio Europeo de Educación Superior (EEES) culminará en el curso 2010/2011. Para ese año, todas las carreras deberán garantizar que los alumnos graduados tengan conocimientos específicos que ayuden a crear tejido de investigación y desarrollo en la sociedad. Para ello, se ha planteado un sistema de docencia que trata de acercar la empresa a las facultades.

Los estudiantes que se han posicionado contra esta reforma han alertado del peligro de establecer una preparación profesional a través de costosos cursos de posgrado. Básicamente, desconfían de que las becas lleguen a todos los que las necesitan y que esos másters sean completamente accesibles.

Llegar al nivel de la OCDE

Las universidades son conscientes del esfuerzo económico que supondrá aumentar las ayudas para acceder a un máster oficial. "Que un sistema sea público no quiere decir que sea del Gobierno, es de la sociedad. Y público tampoco es igual que gratis. Hay que hacer un esfuerzo para que se sostenga", reclamó el presidente de la CRUE y rector de la Universidad Autónoma de Madrid, Ángel Gabilondo. El secretario de Estado de Universidades, Màrius Rubiralta, aseguró que el objetivo es aumentar la inversión en becas para llegar a la media de la OCDE en el curso 2011/2012.

El Gobierno confía en que el esfuerzo en ayudas a los alumnos disuelva las protestas contra Bolonia. Gabilondo, a favor de la reforma, aseguró que hay elementos de las protestas de los alumnos que deben ser tenidas en cuenta. "Todos los másters no son iguales. Uno que sirva para ejercer una profesión, como puede ser el de profesor, no puede costar lo mismo que el resto", señaló.

El presidente de los rectores se mostró partidario de que ese tipo de formación tenga un precio similar al de los grados. La media de estos cursos oscila entre los 1.233 euros y los 2.554 de media.

Los informes presentados ayer también valoran la implantación actual de la universidad en la investigación y desarrollo. El rector de la Universidad de Valencia y presidente de la Comisión Sectorial de I+D de la CRUE, Francisco Tomás, señaló el esfuerzo realizado por las universidades al generar el 68% de la producción científica del país. "De las 189.000 personas dedicadas a la ciencia, 115.000 están en la Universidad. De ellas, 55.000 son investigadores", explicó.

El informe que evalúa el trabajo de las Oficinas de Transferencia de Resultados de Investigación (OTRI) en 2007 señala que, además de 120 empresas de investigación, se han creado 434 patentes. "Es cierto que no crecen con las expectativas de un país con el nivel económico de España", destacó Tomás. Gabilondo recordó que el momento actual de "economía de supervivencia" exige nuevas soluciones.

La Clotxa

2008-12-30T18:48:00.001Z

Avui ja quasi he acabat de donar un nou aire al bloc i el nou títol d'aquest ja figura en l'encapçalament. 'La Clotxa'. Molta gent, quan vaig posar l'enquesta fa un temps em va preguntar: i què és això de la Clotxa? I per això em veig obligat a explicar-ho en la primera entrada d'aquest bloc renovat.
La Clotxa és un aliment típic de les Terres de l'Ebre i amb una tradició especial a la Ribera d'Ebre. Aquest àpat consisteix en un pa de quilo partit per la meitat al qual se li extreu la part de la molla i s'exposa a les brases (tant la crosta com la molla) de manera que ens quedi un recipient de pa ben torrat i cruixent. Un cop torrat el pa, hi posarem dins alguns ingredients naturals de la nostra terra, com pot ser la salsa tomàquet (essencial), ceba, patata, alls i com a aliment més consistent, sardina o algun tros de llonganissa o cansalada. Cadascú al seu gust. I que ningú s'oblidi de, un cop emplenat el pa, tancar-lo amb la molla torrada!
Buscant una mica d'informació per la xarxa, he trobat que els orígens de La Clotxa. Pel que es veu, la Clotxa era un aliment típic entre els pagesos de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, que el prenien abans de començar la jornada de treball de la terra. Anys enrere, el pa buit de molla servia als agricultors com a suport per transportar els seus aliments. Era com una petita carmanyola. Així, torrant el pa-carmanyola i cuinant els aliments que hi portàven els pagesos dins, va nèixer la Clotxa.

A dia d'avui, a Flix, és típic menjar la Clotxa el matí del dilluns de Pasqua, dia en que celebrem Lo dia de l'Ermita i on tot el poble anem a l'ermita a passar el dia, tot i que això potser ja són figues d'un altre paner.
Darrerament, s'ha popularitzat en alguns municipis de les Terres de l'Ebre, l'anomenada Festa de la Clotxa que consisteix en la degustació d'aquest plat típic del nostre folklore acompanyat de la millor gent i gaudint del suau vent de la vora del riu (lliure de Mosques Negres).

2 anys de Bloc i projecte de redisseny

2008-12-21T20:20:00.005Z

El passat dia 16 aquest bloc va complir dos anys. Durant aquest temps he anat posant aquí les meves opinions, la meva forma d'entendre alguns aspectes de la vida, he explicat algunes anècdotes, he fet broma i també he volgut divertir-me. M'ha ajudat a anar escrivint, a seguir alguns temes d'actualitat i també a apropar-me a alguna gent de la meva terra.
El que sí que és cert és que aquests dos anys passats han fet molt pobre el disseny del bloc, que es veu antiquat i auster respecte a qualsevol altre. És per això que m'he plantejat, de cara a aquestes vacances Nadal, actualitzar una mica això i donar-li un aire més atractiu i juvenil. També crec que aquesta frase de "Pruny Bloc" queda una mica ridícula encapçalant el bloc i que s'hauria de canviar per alguna cosa més suggerent (i no tant egocèntrica). És per això que des d'ara i fins aquí 6 dies poso una enquesta perquè m'ajudéssiu a decidir el nou nom d'aquest bloc. Proposo cinc opcions, trieu lo que més us agradi, jo no votaré. Ja havia posat l'enquesta ahir però la torno a iniciar perquè ha sorgit una nova proposta, i crec que molt atractiva així que aquells qui ja havieu votat, ara podeu tornar a fer-ho.
Dit això, donar les gràcies a tothom qui passa de tan en quan per aquí, llegeix el que vaig escrivint i a aquells qui alguna vegada escriviu alguna coseta. Si algú té alguna proposta, aquesta serà benvinguda.
Així que gràcies a tots i espero seguir deixar la meva empremta per aquí, així com espero que als qui em visiteu us agradin els propers escrits i també el nou disseny. Gràcies a tothom i suposo que caldrà dir, tot i que encara no toca, Bon Nadal! (perquè quasi tothom està ja de Festes excepte els maravellosos estudiants de l'Autònoma).

Relat de fantasia - Marcel

2008-12-20T20:41:00.006Z

Capítulo 1: La desesperación se viste de rojo

El sol estaba en lo alto del cielo en ese caluroso día estival. Akadiö se encontraba en una larga pradera, a las afueras de Nirmarklof, leyendo un libro. Muy a menudo solía pasarse los días leyendo sentado a la sombra de un árbol o tumbado en los verdes prados de su ciudad, o también acompañando a los ancianos del lugar escuchándoles contar viejas leyendas u otras historias antiguas.Akadiö era un joven elfo, de unos ojos color negro azabache que le conferían una mirada que parecía no tener fin. Su pelo era también negro y tan largo que precisaba ser recogido con una larga trenza, que le protegía la espalda.Aquella misma mañana, tras volver a casa, enfermó. Aparecieron la fiebre, los vómitos y los espasmos y cada día que pasaba, la salud de Akadiö no dejaba de empeorar. Se desconocían las causas. Los clérigos de la región no comprendían qué era exactamente aquella enfermedad ni a que se debía.

Los padres del elfo lloraban con desconsuelo día y noche, sabían que la vida de su hijo pendía de un hilo. Sólo les quedaba una opción: recurrir al bosque y a los chamanes que en él habitaban. Tampoco éstos supieron decir nada sobre la situación del joven. Sin embargo, cuando ya habían perdido toda esperanza, una encorvada anciana apareció en su casa, presentándose ante ellos como una antigua curandera. Observó durante dos días el estado de Akadiö, quién llevaba muchos días sin ni siquiera despertarse. Sólo la respiración débil del elfo y los frecuentes espasmos recordaban que el elfo seguía aun con vida. Sin embargo en un momento de ligera mejoría, Akadiö logró abrir los ojos y enfermo y adormilado atinó oír un poco de la conversación que llevaban sus padres y la curandera en la habitación contigua, desmayándose justo después. "Lamento deciros esto”, titubeaba con aguda voz la anciana. “Vuestro hijo está maldito... qué desgracia... Padece una enfermedad incurable y no aguantará mucho más. Sólo una prueba de amor podría salvarle…" Después de aquella jornada, la misteriosa anciana desapareció dejando desolada aquella familia de elfos. Pasaron varios días, y el aspecto de Akadiö no dejaba de empeorar: los espasmos iban en aumento y la palidez de su rostro invitaban a pensar que su vida no tardaría en apagarse.

Hasta que llegó aquel día. Akadiö abrió los ojos, se sentía bien. Había recuperado las fuerzas y parecía estar plenamente recuperado aunque al salir corriendo de la habitación, el corazón le dio un vuelco. Su madre estaba tendida en el suelo, envuelta en un charco de sangre que fluía de un profundo corte en el cuello. Su rostro, con la mirada perdida hacía la habitación de su hijo, dibujaba una tímida sonrisa y junto a sus manos yacía una pequeña pero afilada daga ensangrentada. Ya era demasiado tarde.

Akadiö gritó, gritó tan fuerte como si quisiera sacar toda su angustia en un desesperado chorro de voz. Su madre había muerto por él... y él vivió.

----

Marcel, a més de ser l'autor del relat, és un integrant de l'anomenada lacra social que habita pels voltants de Flix. És el creador de la conducta del "buitrisme" i no és gens estrany veure'l passejar per l'Springflix a altes hores de la matinada, rodejant alguns exemplars de fémines humanes llepant-se llavis abans de passar a l'acció. Tampoc us estranyessiu si el veieu intentar marcar algun gol a les 24 hores, pegar cops de puny a tot arreu durant el Dia de l'Ermita o també buitrejant tot tipus de productes alimentaris al Plus o al Forn La Plaça.

En fi, per saber més coses sobre aquest estrany especimen, cal visitar el seu bloc sobre humor i frikades, la Fortalesa Èpica.

http://fortalesaepica.blogspot.com/

Lluita contra Bolonya (II)

2008-12-16T16:42:00.003Z

Tal i com vaig prometre ahir, comento la última setmana de l'ocupació pacífica que vam exercir a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Crec que no seria just que no ho fés ja que donaria una visió sesgada de la realitat que es va viure a la universitat en els darrers dies.

Fa vora una setmana a les assemblees van començar a arribar les veus discrepants (ja era hora...) tot i que encara eren molt aïllades i individuals. En la seva majoria eren estudiants que proposaven una votació o gent que estava preocupada per alguna determinada matèria o alguna activitat de pràctiques. Se'ls va explicar per què el gruix de l'assemblea no erem, en un principi, partidaris d'aquest mètode i és que es busca que l'assemblea sigui un espai de diàleg entre punts de vista diferents (no la veu d'una majoria sense cap tipus d'interacció entre opinions discrepants).

Al cap de pocs dies però, un organisme l'Organisme Coordinador de l'Alumant (OCA), un òrgan creat des del no res aquest any, proposava a la gent que estava en contra de l'ocupació i volia tornar a les classes fer una assemblea alternativa amb l'objectiu de fer-se sentir llegint un manifest a l'assemblea i, si no obtenien una reacció favorable d'aquesta, marxaríen: ells no es consideraven assemblearis. Aquest fet crec que va ser poc menys que lamentable, trobo correcte que un grup de gent que defensa una mateixa opinió faci una reunió i prepari el seu discurs per duu a terme una proposta davant l'assemble; el que no puc entendre, però, és que un òrgan (i que a més sigui d'una legitimitat més que dubtosa) digui que està en contra de l'assemblea i vulgui excercir un boicot quan aquesta no és res més que una reunió d'estudiants, on totes les idees hi tenen cabuda i s'actua amb diàleg, entesa i consens.

Així, divendres passat aquesta gent contrària a l'assemblea va assistir a aquesta, van començar per llegir el seu manifest tal i com tenien planejat amb la sorpresa que l'òrgan al qual atacaven en general va encaixar amb bons ulls la crítica (excepte alguna veu dissonant) i els va convidar a debatre sobre el seu referèndum als estudiants per reemprendre l'activitat acadèmica. Després de unes cinc hores de debat, la resolució va ser, no només la de fer la consulta als estudiants el més aviat possible i, mentre aquest no fós possible, es desocuparia l'ala esquerra de la facultat, on hi ha els platós de tele, els estudis de ràdio i els laboratoris de fotografia perquè la gent que tingués pràctiques puntuables pogués fer-les amb total llibertat fins que no es conegués el veredicte dels estudiants en la votació. Tot i això, el que es fa dir secretari d'aquest estrany òrgan anomenat OCA (suposo que més cec d'autoritat i poder que de qualsevol altra cosa) va agafar la paraula quan s'anava a donar per tancada la sessió i va afegir que ell continuava descontent amb l'assemblea (tot i que aquesta li havia concedit amb escreix les seves propostes) i que seguiria un camí paral·lel amb el seu òrgan (que aglutinava no gaires més persones que una desena).

Jo em vaig desesperar, no només per l'actuació d'aquest alumne sinó perquè no estava d'acord amb el fet de desocupar part de la facultat i tampoc del tot amb el fet d'organitzar una votació: penso que aquesta desena de persones era una quantitat molt poc representatiu dins el conjunt de l'assemblea, que n'aglutinava moltíssima més i amb un pensament dissonant, però aquesta no va plantejar una defensa gaire sòlida del seu pensament com fins ara i crec que es va mostrar massa permissiva. Però bé, va ser el veredicte i s'ha d'acatar; a més, cal pensar amb el mèrit de tota la gent que portava vivint durant dos setmanes (24 hores al dia) i el cansament era cada cop més palpable.

Continuo sense saber els motius de l'ocupació del rectorat.

Poso també un article de La Vanguardia sobre aquest tema, les desocupacions, que, pel que es veu, aquest diari sí que sap per què s'han desocupat les facultats i s'ha optat per traslladar-se al rectorat. Simplement, el motiu és el Nadal i la pressió d'altres grups (quins? l'OCA? xD).

Enllaç:

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53599911572&ID_PAGINA=3744&ID_FORMATO=9

Aules Ocupades contra Bolonya

2008-12-15T19:46:00.004Z

Va nàixer amb un gran aplaudiment des del vestíbul de la facultat i és que la lògica era aplastant: prop de 200 vots a favor per 8 en contra. La Facultat de Ciències de la Comunicació quedaria, des del dia següent, ocupada indefinidament per part dels estudiants. Érem la tercera facultat de l’Autònoma (després de Polítiques, que ja havia estat desocupada i Lletres, que s’havia ocupat dos dies abans). Tres eren les protestes: la realització de un referèndum vinculant als estudiants sobre la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), la retirada dels expedients sancionadors a 28 estudiants de l’Autònoma i, per últim, el reconeixement del dèficit de 20 milions d’euros que acumula la Universitat i com es té previst reduir aquest deute a la vegada que s’implanta el Pla Bolonya.
La cosa havia d’anar ràpida i ens vam posar mans a l’obra. Era totalment necessari que els alumnes ens organitzéssim per tal que la facultat funcionés de manera òptima sense la docència habitual i crearem les comissions: neteja, cuina, comunicació, material, activitats. L’edifici era nostre i l’havíem de cuidar, decorar-lo al nostre gust i vetllar perquè l’ambient fos acollidor. Cada matí començava sobre les 9 amb activitats com xerrades, conferències de professors i gent amb pensament crític, debats entre estudiants sobre el model educatiu, cinefòrum són només algunes de les activitats que s’oferien a la facultat. A més d’una radio totalment improvisada en una aula que emetia en directe les 24 hores del dia i càmeres domèstiques (el bo del degà mai es va arribar ni a plantejar posar-nos a l’abast el material informatiu de la universitat) per gravar vídeo, fer informatius, musicals, etc. Una mostra d’aquestes es poden veure a http://acomunicacio.wordpress.com/. A aquestes activitats se sumaven, com no, una assemblea diària oberta a tots els punts de vista (d’aquí la gràcia del tema assemblea encara que alguna gent no ho acabi de comprendre), tres àpats diaris (multitudinaris i en els quals només es demanava la voluntat) i altres activitats de lleure (com poden ser tallers de malabarisme, euskera).
Per tal, però, de no parar la nostra activitat acadèmica, a nivell classe vàrem entrevistar-nos amb els nostres professors per tal de saber què ens esperaria si en qualsevol moment l’assemblea decidia acabar amb l’ocupació i continuar amb les classes. En principi cap problema. Evidentment, les avaluacions ara es posen una mica més difícils per a nosaltres, amb continguts a tractar individualment, amb pràctiques que no s’han fet i amb avaluacions de menys notes però, naturalment, és un mal menor si ho comparem amb la finalitat del nostre moviment.
Des del deganat, però, el nostre tarannà era de repressió, minoritari i aïllat. En diverses ocasions, el degà va cridar tots els alumnes de la facultat via mail per reprendre l’activitat acadèmica. Bé, en el primer d’aquests comunicats s’incitava als alumnes a venir al centre a fer “debats” sobre la continuïtat de l’ocupació i la protesta contra Bolonya mentre que, en un comunitat paral·lel, convidava a tot el personal docent de la facultat a seguir amb les classes.
D’altra banda, els mitjans de comunicaió també hi ha tingut un paper destacat. Se’ns ha silenciat la lluita, les informacions han estat molt difuses en el temps, se’ns ha atacat dient que reprimíem els estudiants que volien anar a classe i se’ns ha criticat per ser una minoria pobre (amb xifres totalment sesgades). De fet, segons La Vanguardia, com que a la nostra facultat hi ha uns 4.500 estudiants i els que gestionen la ocupació són vora uns 50 (som molts més però bé, ja se sap com les gasten els companys de la premsa), doncs uns 4.450 estudiants (pobres d’ells) es troben privats del seu dret a classe, xifra que s’incrementa a més de 150.000 estudiants en totes les facultats ocupades, que només a la UAB eren sis fins avui.
Aquest matí, arran de la congelació per part del rector per de les negociacions per l’indult dels expedientats s’ha decidit desocupar totes les facultats de l’Autònoma i s’ocupa el rectorat. Desconec el motiu ni qui ho ha decidit. A priori, a més, crec que és bastant absurd. Tant aviat com pugui explicaré els motius d’aquesta ocupació del rectorat i sobre els darrers dies d’ocupació a la facultat durant la setmana anterior.

Demà a classe dues setmanes després...

De Concert... TEQUILA!

2008-11-23T11:09:00.004Z

Abans d'ahir vaig anar de concert i aquesta vegada no va ser ni Blind Guardian, ni Lordi, ni Iron Maiden sinó que va ser, encara que sembli una mica sorprenent, els Tequila. Una banda formada l'any 1975, encapçalada per Alejo Stivel (veu) i Ariel Rot "El Mago" (guitarra) i que va fer ballar a tota una generació. La banda es va disoldre, però, l'any 1982 a causa de les discussions entre els seus membres i també a causa d'allò que seria la lacra d'aquella generació: la heroïna. Però després de 25 anys d'inactivitat el grup, amb cares noves però encara lidertat per Stivel i Rot ha tornat a saltar als escenaris en l'anomenada "Vuelve Tequila", Gira 2008. Abans d'ahir van actuar a la Sala 'Barcelona-92' o 'Sant Jordi Club', davant de més de 2000 persones.

Però, naturalment, no vaig anar al concert per gust, sinó per duu a terme un reportatge radiofònic sobre la banda amb un equip format per Raquel Priego "Kuiky", Clàudia Comte "Claw" i Enric Grande, ja conegut per la seva obra mestra 'Pinta Bé'. Abans del concert vàrem fer algunes entrevistes als fans que s'acumulaven a les portes de la sala, sota l'ombra de la torre Calatrava, alguns d'ells fans fins la mort. En principi, vam poder contrastar les diferents edats de la gent que va assistir al concert: adolescents, adults, molt adults i nens petits. Va ser realment interessant veure com nens de 7, 8 i 9 anys assistien al concert acompanyats dels seus pares, qui ja els han inculcat la passió pels Tequila. A part d'això, també cal destacar els fans més destacats del grup, un home al que anomenaven 'número uno' i que segons ell, "Tequila és el millor grup del món" i "quan parlem de Tequila es el mateix que parlar de pur Rock and Roll".

Però sobretot vull posar l'accent en l'actuació de la periodista d'investigació del nostre equip, la Kuiky, que després d'insistir i insistir (cosa que sap fer prou bé), va aconseguir treure algunes declaracions a Alejo Stivel i Ariel Rot després de colar-se al backstage. Gran treball.

Ara falta organitzar el material i donar-li forma des de l'estudi perquè el programa 'Rocktàmbuls' sigui ja realitat. Continuarem treballant.

I, per què no? Visca els Tequila!

Lluita contra Bolonya

2008-11-20T21:31:00.002Z

I avui ens hem fet sentir la nostra veu. El procés de Bolonya cada cop és més proper i sembla que ni els polítics ni els dirigents de les universitat poden veure (o volen veure) que estan defensant un procés educatiu de dubtosa millora qualitativa, que suposa la conversió de les universitats en el filial de les empreses i que reduirà l'oferta de carreres universitàries que no siguin productives pel mercat. Les llicenciatures desapareixeran en favor dels graus, que duraran tres anys, i que tindran un escàs reconeixement acadèmic. Per això, serà pràcticament imprescindible cursar un postgrau després, uns cursos que tindran un preu desorbitat i al qual, per motius econòmics, no tothom hi podrà accedir. A més, molts dels estudiants ens mostrem bastant excèptics amb la possibilitat de duu a terme el model que s'exposa ja que aquest suposaria un gran augment de la plantilla del professorat (cada 10 alumnes tindran un tutor), un major espai (que actualment la nostra Facultat no té), una millora dels recursos tècnics, etc. Uns requisits utòpics si tenim en compte que la UAB acumula un gran dèficit (em sembla que són 28 milions d'euros) i la inversió estatal en educació a dures penes supera el 2%.
Avui, per tot això, hem acudit a la manifestació al centre de Barcelona. Hem recorregut diversos carrers del centre i, com ja va sent habitual, l'ajuntament no ha autoritzat la desfilada per la Rambla que uneix Plaça Catalunya amb Colón. A l'apropament de la marxa cap a la zona d'accés prohibit, que estava acordonada pels Mossos d'Esquadra, aquests han respost violentament cap als manifestants. En els següents enllaços podreu llegir diferents cròniques de la manifestació i vídeos de la càrrega policial. La marxa ha acabat amb diversos estudiants contusionats i un fotògraf de Público amb lesions al llavi. Com ja va sent habitual, els treballadors mitjans de comunicació reben la violència dels cossos policials quan estan cobrint el dret a la informació que tenim tots els ciutadans.
I la meva pregunta és, serieu capaços d'agredir a algú quan forma part d'una manifestació i s'apropa a la vostra posició? Podrieu fer vosaltres el treball que fan els Mossos d'Esquadra en els diferents videos?

El País:
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Miles/universitarios/protestan/plan/Bolonia/calles/Barcelona/elpepusoc/20081120elpepusoc_8/Tes

El Mundo:
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/20/barcelona/1227186710.html

Público:
http://www.publico.es/espana/176155/fotografo/publico/agredido/manifestacion/barcelona

La Vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53582458233&ID_PAGINA=200806163&ID_FORMATO=9&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=
http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20081120/53582432524/cientos-de-estudiantes-ocupan-el-edificio-historico-de-la-universitat-de-barcelona.html

20 de Novembre

2008-11-20T20:58:00.003Z

Avui ha estat dia 20 de novembre. I, com cada any, el dia 20 de novembre ens porta a la ment un record. Però no un record com qualsevol altre. Un record d'una època fosca que, gràcies a Déu, no vam viure en la nostra pell. Un record d'una etapa històrica determinant en el nostre present, sobre la qual estan establertes moltes de les directrius de la societat i el sistema polític actuals. Avui fa 33 anys molta gent celebrava la mort d'una de les persones més odiades (encara que de ben segur també una de les més estimades) de la història d'Espanya. En dies com avui cal recordar a tota aquella gent que en els seus dies va lluitar contra un règim autoritari, repressor i amb la violència i el terror com a bandera. Avui, doncs, cal que mirem enrere i aprenguem de tota aquella gent que va lluitar pel reconeixement dels seus drets i la construcció d'una societat més democràtica i justa on els drets fonamentals estessin garantits per tothom.
Potser avui la lluita no és la mateixa, potser aquella gent opressora fa temps que va marxar però el que sí és innegable és que la nostra societat encara pateix nombroses conseqüències d'aquell temps fosc. Per això cal que siguessim conscients de tot el que va suposar i del camí que encara queda per recórrer i, per fer això no hem d'oblidar el nostre passat i més quan només estem parlant de 33 anys enrere. Avui doncs, va per tots els homes i dones que van lluitar en contra el règim encapçalat pel General Franco.
Salut.

Cuadros de viaje

2008-11-09T00:49:00.004Z

No hi ha temps. Quan no és Disseny, és Ràdio, quan no és Ràdio, és Edició, quan no, Comunicació Política i si encara queda un rato: Comunicació i Educació; i tot això passant per sobre de Projectes i Gestions de l'Empresa Informativa i de Dret. En fi, poc temps per a escriure aquí al bloc tot i que tinc algunes actualitzacions en ment.

Avui és dia 8. Bé, ha sigut dia 8, ara ja és dia 9. Estic a la Vila, no he anat a Flix aquest cap de setmana. Dijous va ser la gran festa de la UAB, amb molta presència flixanca, molta gent, molt alcohol, molta festa i molt bon rollo; m'ho vaig passar increïblement bé tot i que em va tocar patir a l'endemà. Però bé, espero poder repetir al llarg del curs moments tan bons com els que vaig viure dijous: tant amb la gent de classe com amb els del poble.

Cal dir que el senyor Barack Obama s'ha convertit també durant aquesta setmana en l'home més poderós del món i els mitjans de comunicació ens han bombardejat d'informacions. Grans desplegaments als Estats Units (fins i tot al Cuní van enviar a Washington!) donant informació de primera mà sobre la situació a aquell país a qui tanta gent odia arreu del món. És curiós veure com amb l'elecció d'Obama com a nou president sembla que s'aveini una revolució comunista xD. Que si s'ha acabat el sector privat com a única opció als Estats Units, que si tot canviarà a partir d'ara, que si tropes fora d'Iraq, que si s'ha acabat el bloqueig a Cuba, que si els inmigrants podran entrar més facilment als EUA, etc. etc. M'agradarà veure-ho (i em sentiré orgullós si d'aquí uns mesos m'he de menjar les meves paraules). De totes maneres, aquestes mesures que, com ja hem dit, sembla que siguin pròpies d'una revolució progressista a escala internacional segons el tractament que han fet els mitjans de comunicació, penso que pertanyen només a "un primer nivell". Només són un primer nivell de racionalitat sobre un sistema capitalista que cada vegada deixa veure més les seves mancances i el seu absurd. Potser algun dia (per molta cumbre G-20 que hi hagi, a la qual hi assistirà un flagrant ZP) toquéssim de peus ha terra i ens adonéssim que això no s'aguanta per enlloc. Que quedi clar, però, que jo no em considero (ni sóc) comunista.

Crec que m'he enrollat massa. Dit això, només em queda dir que actualitzava per no deixar desert això. Són gairebé les 2 del matí i estic llegint un llibre de Disseny, que ja acabo la meva part (a dures penes em queden 10 paginetes) però que alterno amb una novel·la que m'atreu més i em serveix també per desconnectar. En aquesta hi acaba de surir una citació de l'obra "Cuadros de viatge" de Heinrich Heine que diu així:

"La vida y el mundo son el sueño de un dios ebrio, que escapa silencioso del banquete divino y se va a dormir a una estrella solitaria, ignorando que crea cuanto sueña... Y las imágenes de ese sueño se presentan, ahora con una abigarrada extravagancia, ahora armoniosas y razonables... La Ilíada, Platón, la batalla de Maratón, la Venus de Médicis, el Munster de Estrasburgo, la Revolución Francesa, Hegel, los barcos de vapor, son pensamientos desprendidos de ese largo sueño. Pero un día el dios despertará frotándose los ojos adormilados, sonreirá, y nuestro mundo se hundirá en la nada sin haber existido jamás".

Crec que és genial i, a més, dóna bastant que pensat, no?

I ja ha passat més d'un mes...

2008-10-28T20:52:00.004Z

Sí senyor, ja ha passat més d'un mes des que vam començar les classes i, des de llavors, el panorama d'aquest racó de la xarxa ha estat pràcticament desolat. I ja ha tornat tot: ja tornen a ser aquí els treballs en grup (que aquest any en tenim més que mai), els llibres infumables que t'has de llegir per ves a saber quina assignatura, les pràctiques a classe, les entrevistes amb professors, la tensió, el tràfic d'apunts, els dubtes a classe, etc.
Però també tornen a ser aquí les rialles de cada dia, les bromes entre bons amics, les cerveses al bar, la festa, el estar junts dia a dia, els dinars a la Cívica, els gestos d'apreci, les tardes de converses i reflexions, les tardes immillorables a la Vila: tot a tornat al seu ambient universitari de sempre. I és que gent de tot arreu de Catalunya: Barcelona, Montgat, Valls, Súria, La Bisbal, Banyoles, Sabadell, Vandellòs, Figueres, Manacor, etc. tornem a estar junts, junts per continuar la nostra formació diària i per seguir compartint (i de la millor manera possible) els millors anys de la nostra vida.
A més fa unes dues setmanes que hem sento una mica diferent i és que ja no deixo cabells per tot arreu, ni em respatllo el cabell pels matins, ni ningú m'estira per darrere, ni he d'anar en compte per que no posar la melena al plat. Ara el xampú em cau per l'esquena cada matí, la pinta ha tornat a tenir la seva utilitat, les gomes del cabell no es mouen dels meus canells i sento una mica de fred al clatell cada matí en sortir de casa. Sí, sí: si hi ha algú que encara no ho hagi sabut, ja no tinc melena. La meva cua, i alguna altra cosa més, es van quedar, per sempre, en un racó de la Plaça Cívica, on les aprenents de perruqueria fan els seus experiments. Tard o d'hora havia d'arribar el moment, i va arribar de repent, en una decisió sobtada però, al cap i a la fi, encertada. I la veritat és que no me'n penedeixo gens.
Per acabar aquesta insòlita entrada, que només serveix per reactivar una mica això i fer que no me'n oblidi d'escriure, anuncio que li faré una bona remodelació al bloc que ja s'ha quedat antiquat: ara qualsevol bloc té els links diferents, fan servir banners, canviaré el nom i el disseny, etc. Haver si acabo de parlar amb Ferran Reyes i em pot donar un petit gran cop de mà (aprofitant que ell també és administrador d'aquest bloc xD). Així, espero posar d'aquí uns dies les diferents propostes sobre el títul del renovat Pruny Bloc xD i, de pas, tirem enrere aquesta rovellada enquesta dels Jocs Olímpics.

I, tot i que ensopegarem les vegades que sigui... mai deixarem d'aixecar-nos, no?

Salut!

A la foto, jo i la meua antiga companya, pocs instants abans de separar-nos per sempre.

Xeic! a Santa Tecla

2008-09-19T19:10:00.004+01:00

Les vacances ja s'acaben i dilluns toca començar el nou curs (encara que sigui amb només una assignatura). Durant les darreres dues setmanes m'he dedicat a fer el gos durant el 100% del meu temps. M'han donat la fatal notícia de que la meua fastuosa, brillant i fastigosa melena està ferida de mort i, abans d'un any, hauré d'amputar-me-la o del contrari puc generar-me alopècia (sí, sí, alopècia, aquesta paraula que fa tanta por entre els joves de vint anys). Canviant de tema, també vaig anar fa una setmana a Barcelona, a instalar-me a la Vila i a veure els Blind Guardian en concert, per segona vegada. I ahir vaig anar a Santa Tecla, mai havia sortit de festa per Tarragona i, sincerament, he de dir que va ser una llàstima. Volia conèixer el pis on han viscut los vikingos de Ruben, Ferrús i Víctor i veure on surten de festa, on cauen i es fan mal, on s'atipen etc. però bona part dels locals de Tarragona (inexplicablement crec jo) estaven tancats. Sort que al final vam conèixer alguna gent i vam acabar salvant la nit.

Però jo avui volia parlar dels Xeic! Un grup de Rasquera i el Perelló que va tocar ahir a les festes de Santa Tecla a la Plaça de les Palmeres (crec que es diu així). Ja vaig tenir el plaer de poder veure als Xeic! al Ribera Rock a principis d'estiu però crec que la seva actuació d'ahir va ser extraordinària.

Un grup de nou integrants (set naturals de Rasquera i dos de El Perelló) ens van apropar als ritmes de l'ska i el reagge juntament amb versions de cançons populars. I tot això mentre abanderen les Terres de l'Ebre i les defensen. Gràcies a Xeic!, la nit d'ahir a Tarragona no va poder començar millor. Espero que, en breu, els pugui tornar a veure, i aquest cop m'agradaria que fos a Flix (acompanyant a Flatware, clar) ja que penso que la música d'aquest grup pot ser agradable per la majoria dels flixancos.

Els Xeic! han guanyat enguany el premi Música MP que atorguen les Joventuts d'Esquerra Republicana i s'ha classificat entre els 20 finalistes del concurs Enganxa't a la Música.

Poso un enllaç al seu bloc, on podeu trobar una breu història del grup, informació sobre les seves properes actuacions i inclús podeu baixar-vos la seva música. http://blogs.ccrtvi.com/xeic.php

Visca els Xeic! I molta sort!

Tornem a la vora de l'Ebre

2008-08-31T17:21:00.004+01:00

Avui és diumenge, un diumenge qualsevol però demà no serà un dilluns com tots els d'aquest estiu. Demà no hauré de llevar-me a les 8 del matí per agafar l'autobús cap a Lleida, per fer una becaineta i una dutxeta abans d'entrar a treballar a les 12. S'ha acabat l'agost, s'ha acabat Lleida: el contracte amb el Segre ha expirat i ja no sóc treballador.

Han estat 2 mesos i mig des que vaig entrar a la redacció. 2 mesos i mig que m'han servit per apredre molt sobre la vida laboral i sobre el periodisme, estic segur que ara en sé molt més que abans. M'atreviria a dir que potser aquest estiu he aprés més que en tot el curs. Però mentiria si digués que no ha estat dur. L'horari de treball no era fàcil (de 12 del migdia a 2 i de 5 a 12) i tenia un ritme de vida una mica desplaçat ja que m'era impossible dormir per les nits arribant desvetllat del treball i sopant a la 1 de la matinada.

Però, a part d'això, he de donar les gràcies al Segre. He escrit notícies de tots els esports, he fet reportatges molt variats i cròniques detallades de partits de futbol. M'ha donat la ocasió de cobrir la Eurocopa, seguida del Tour, Wimbledon i els Jocs Olímpics, a la vegada que també tot tipus d'informació de caire local. I, des de les últimes dues setmanes, també vaig participar en el suplement de cap de setmana, fent notícies de cultura escrivint sobre obres de teatre i actrius, exhibicions de dansa i concerts.

Ara ja torno a estar a Flix. Tinc 3 setmanes de vacances abans no comenci un altre cop el curs: aquesta vegada tercer. Tinc ganes de descansar, i es que fa bastant temps que no estava pel poble durant més de 3 dies, potser des de Setmana Santa. Ara em toca descansar i així ho faré.

I, per últim, cal recalcar que ahir va començar la Lliga! El millor que pot passar quan algú comença unes vacances. A més, la Real va debutar ahir amb victòria sobre el Las Palmas. Esperem que aquesta temporada poguem tornar al lloc on ens pertany i poguéssim celebrar l'any vinent el centenari a Primera (la Real té 99 anys de vida). La setmana que ve l'equip dirigit per Juanma Lillo (segur que un dels pitjors entrenadors de la categoria tot i estar a la Real) es desplaça a Saragossa per jugar la segona jornada. Esperem que hi hagi sort.

La Soletat del Campió

2008-08-27T20:42:00.003+01:00

Usain Bolt

Campió olímpic en 100 metres llisos, 200 metres llisos i relleus, a més dels corresponents récords del món.

No hi ha dolor

2008-08-26T12:45:00.001+01:00

Selecció espanyola d'Handbol.

Medalla de bronze.

Enquesta tancada - El Medaller

2008-08-24T18:04:00.004+01:00

País Or Plata Bronze Total.
1. China 51 21 28 - 100.
2. Estados Unidos 36 38 36 - 110.
3. Rusia 23 21 28 - 72.
4. Gran Bretaña 19 13 15 - 47.
5. Alemania 16 10 15 - 41.
6. Australia 14 15 17 - 46.
7. Corea del Sur 13 10 8 - 31.
8. Japón 9 6 10 - 25.
9. Italia 8 10 10 - 28.
10. Francia 7 16 17 - 40.
11. Ucrania 7 5 15 - 27.
12. Holanda 7 5 4 - 16.
13. Jamaica 6 3 2 - 11.
14. España 5 10 3 - 18.
15. Kenia 5 5 4 - 14.

Ja s'han acabat els Jocs: enquesta tancada. El resultat ha estat de 6 vots de qui creia que España aconseguiria superar les medalles de Barcelona '92 i 13 vots de qui pensava que no ho farien. Clar que a mesura que els resultats no arribaven, la balança va acabar decantant-se per la opció del no i així ha estat.

Tot i això crec que la delegació espanyola a Pekín ha fet un resultat més que lloable. Ha aconseguit 18 medalles, una menys que a Atenes, però més ors: 5 (que es diu ràpid) i que poguessin haver estat (o en realitat són) 6. Des de Barcelona no s'aconseguia una xifra semblant del màxim metall. Són 18 medalles, que sí que són menys que a Barcelona, però no gaires menys si tenim en compte que (em sembla) que la delegació espanyola ha acabant, en cinc ocasions, amb algun integrant en el quart lloc. Un quart lloc que, en quasi totes les modalitats ha suposat perdre en la lluita pel bronze, com ara em ve a la ment l'actuació de Ramos a Taekwondo. També hem de tenir en compte algunes de les decepcions dels Jocs, que no han estat poques i haguessin pogut elevar a Espanya en la posició al medaller: parlo del judo (l'esport on sempre s'han de menjar el món) i, per suposat, de l'atletisme, l'esport rei en el qual aquest any no han conseguit ni una trista medalla, amb la "medalla segura" de Paquillo Fernández o Marta Domínguez, que se'n van anar en orris. Amb això, no vull trobar excuses i és que molts cops sembla que els fracassos dels equips espanyols sempre vinguin per alguna raó de desgràcia o mala sort; simplement crec que, tot i no superar les medalles, han estat un éxit.

Una menció destacada mereix el partit de bàsquet d'avui. Es comenta que ha estat un dels millors de la història i que la selecció dels Gasol, Calderón, Rudy i companyia han estat a prop de conseguir la primera posició, que hagués valgut el sisè or. Tot i això, molts coincideixen en que aquesta plata té un veritable gust a or. Des d'aquí vull també saludar a l'amic Kobe Bryant, tan de bo que no caigui per les escales, ni l'atropelli cap cotxe, ni li caigui un piano al cap. Fes callar a ta puta mare (fill de puta) i fotte (en dos tes i sense guió) lo dit pel cul. Perdó.

Lleidatans Olímpics: Saúl Craviotto OR !!

2008-08-23T11:31:00.001+01:00

Craviotto y Rial se cuelgan en K-2 el oro que se le resistió a Cal en C-1

Pekín, 23 ago (EFE).- El K-2 español de Saúl Craviotto y Carlos Pérez Rial logró hoy la medalla de oro en 500 metros en los Juegos Olímpicos de Pekín, el primer puesto que se le resistió en C-1 a David Cal, que fue plata, un día después de haberse proclamado subcampeón olímpico en C-1 1.000 metros.
El catalán Saúl Craviotto y el gallego Carlos Pérez Rial podrán presumir de ser campeones olímpicos, y además de haberlo conseguido en una soberbia regata en la que acertaron a ejecutar toda cuanta calidad, y excelencia técnica poseen.
Tras una salida nula, los españoles se colocaron en cabeza desde los primeros metros, sin abandonar ya nunca el liderato de la carrera. Avalados por el título de subcampeones de Europa y por la manera en la que consiguieron su clasificación para poder participar en Pekín, Craviotto y Pérez Rial mantuvieron en la final olímpica la autoestima que no siempre hasta hoy supieron defender.
Compitieron sin complejos, sin dejarse intimidar por la compañía que llevaban al lado. Hicieron su regata, centrados exclusivamente en su cometido, con los alemanes Ronald Rauhe y Tim Wieskotter, vigentes campeones olímpicos, mundiales y europeos, por la calle reservada a la embarcaciones con el mejor tiempo.
Por fin funcionó la fórmula de los españoles. Craviotto, un superclase -medallista europeo como sub'23-, que ya había acreditado su calidad en todas las distancias, en embarcaciones individuales y de equipo, supo regular a Pérez Rial, un velocista que hasta hoy era incapaz de aguantar el ritmo en los últimos metros.
La contundente regata de los españoles les permitió aguantar bien el paso por los primeros 250 metros, consolidaron entonces su posición y a falta de 100 metros asestaron el golpe definitivo remando más fieles que nunca al estilo y la calidad que les permite ser campeones olímpicos.
Habían destrozado la prueba en la que los alemanes Ronald Rauhe y Tim Wieskotter y los húngaros Zoltan Kammerer y Gabor Kucsera, oro y bronce en Atenas, respectivamente, y claros candidatos a disputarse el título de campeones olímpicos, quedaban desplazados al segundo lugar en el caso de los germanos y al cuarto, fuera del podio, los magiares.
Los bielorrusos Raman Piatruskenka y Vadzim Makhneu completaron el podio con una regata muy regular, en la que se mantuvieron siempre colocados para ser medalla de bronce.
La ministra de Educación, Cultura y Deporte, Mercedes Cabrera; el secretario de Estado para el Deporte, Jaime Lissawetzky, y el Duque de Palma, Iñaqui Urdangarín, junto al presidente del Comité Olímpico Español, Alejandro Blanco, presenciaron el triunfo español en el Parque Olímpico de Remo y Piragüismo de Shunyi.
Craviotto y Pérez Rial se ganaron el protagonismo que Cal había acaparado desde el inicio de la competición. Pero el pontevedrés, que retorna a España como doble medallista por sus dos platas no ha podido conseguir los dos oros que había anunciado intentaría lograr.
Si Cal consiguió ayer medalla de plata en la prueba de C-1 sobre la distancia de 1.000 metros, en la que su máximo rival el húngaro Attila Vajda le arrebató el título de campeón olímpico que el gallego había conseguido en Atenas, hoy se vio superado por el zar de la canoa rusa, Maxim Opalev.
Cal arrancó en el grupo y fue en carrera durante todo la regata. El bielorruso Aliaksandr Zhukovski, quinto en el Europeo, arriesgó desde la salida buscando romper la prueba y sorprender con un fuerte ritmo a los dos máximos favoritos, Cal y Opalev.
El ruso, plata en Sydney y bronce en Atenas, completó hoy su medallero particular con la medalla de oro en una final olímpica en la que ejecutó todo cuanto había dispuesto. Opalev es uno de los buques insignia de la Federación rusa, ha sufrido las restricciones económicas que ha padecido su deporte, y actualmente contribuye a la recuperación de la que disfruta el piragüismo ruso.
Maxim Opalev paleó en los últimos cien metros con la confianza de que hoy se proclamaría campeón olímpico de C-1 500 metros, la única prueba por la que había apostado y en la que decidió tomar parte en los Juegos de la XXIX Olimpiada, frente al programa de competición más amplio que suele acometer habitualmente en sus competiciones.
El podio olímpico del C-1 lo ha completado el ucraniano Iurii Cheban, mientras el resto de posiciones desvelan sorprendentes puestos, el más destacado, el noveno y último del húngaro Attila Vajda, desde ayer el nuevo campeón olímpico de 1.000. EFE

Lleidatans Olímpics: Jesús Ángel García-Bragado

2008-08-22T21:01:00.002+01:00

García Bragado firma un brillante diploma olímpico
El oro en los 50 km marcha fue para el italiano Alex Schwazer

PEKÍN, 22 (EUROPA PRESS)
El veterano marchador español Jesús Ángel García Bragado firmó hoy un meritorio cuarto puesto en la prueba de los 50 kilómetros marcha de los Juegos Olímpicos de Pekín 2008,
donde el italiano Alex Schwazer se adjudicó el oro con un ataque en el tramo final de la prueba.
El madrileño, cerca de cumplir 39 años, realizó una carrera inteligente bajo unas condiciones diferentes a las del día anterior en los 20 km femeninos. El sol y el calor sustituyeron a la torrencial lluvia, pero el actual subcampeón de Europa no estuvo tan cerca como María Vasco de las medallas, aunque su resultado no deja de ser brillante.
Y es que la edad del español se contrapone con la del campeón, Alex Schwazer, y el subcampeón olímpico, el australiano Jared Tallent, bronce también en los 20 kilómetros marcha. Ambos poseen el tesoro de la juventud (no han cumplido aún los 24 años), mientras que el bronce, el ruso y plusmarquista mundial, Deniz Nizhegorodov, tiene 28.
García Bragado realizó su carrera. Lejos de las primeras posiciones desde el inicio de la durísima prueba, el madrileño prefirió marcar su ritmo e ir de menos a más. La táctica resultó acertada y el veterano atleta fue superando rivales con el paso de los kilómetros hasta el cuarto lugar, lo que le permite subir un peldaño respecto a Atenas 2004, uno de sus objetivos junto a la medalla.
Sin embargo, el metal estuvo complicado. Schwazer, Tallent y Nizhegorodov se mostraron fuertes desde el comienzo de la prueba y formaron el grupo ganador en el ecuador de la prueba. En los primeros 25 kilómetros, García Bragado marchaba duodécimo, pero el podio estaba ya bastante lejos, a más de cuatro minutos.
El madrileño siguió subiendo el ritmo, sin inmutarse por el calor y la humedad chinas, que convirtieron la prueba en un infierno para muchos competidores. El segundo aviso le obligó a vigilar su marcha y asegurar un bien preciado como el cuarto lugar.
Por delante, con la entrada de los diez kilómetros finales y con el francés Yohan Diniz, subcampeón mundial, abandonando, Schwazer, bronce en los Mundiales de Osaka, decidió cambiar y dejar a sus compañeros. El italiano cogió una ventaja inalcanzable para Tallent y Nizhegorodov, y posteriormente el australiano se lanzó a mejorar lo conseguido el sábado.
Schwazer se mostró intratable, y con lágrimas de alegría, entró en solitario en el Estadio Olímpico para coronarse como el relevo del gran Robert Korzeniowsky, entrenador de 'Paquillo' Fernández. Tallent no perdió la preciada plata y Nizhegorodov, con dos avisos, no cometió errores para dar su bronce a García Bragado.
Por otro lado, el resto de la representación española en la prueba estuvo por debajo de sus posibilidades. Mikel Odriozola, decimotercero, fue regular y se mantuvo siempre dentro del 'top 15', pero no pudo conseguir el diploma olímpico, que creía a su alcance, y mostró su disgusto en la línea de meta.
Santiago Pérez, el tercero en liza, tampoco estuvo a su nivel y, aunque acabó con su mejor marca de la temporada (3:59, nunca se sintió cómodo finalizando en la vigesimosexta posición.
CLASIFICACIÓN FINAL.
1. Alex Schwazer (ITA) 3:37.09.
2. Jared Tallent (AUS) 3:39.27.
3. Deniz Nizhegorodov (RUS) 3:40:14.
4. JESÚS ÁNGEL GARCÍA BRAGADO (ESP) 3:44.08.
5. Erik Tysse (NOR) 3:45.08.
6. Horacio Nava (MEX) 3:45:21.
7. Yuki Yamazaki (JAP) 3:45.47.
8. Rafal Fedaczynski (POL) 3:46:51.
9. Grzegorz Sudol (POL) 3:47:18.
10. Luke Adams (AUS) 3:47:45.

Lleidatans Olímpics: Jackson Quiñónez

2008-08-22T20:07:00.002+01:00

El cubano Dayron Robles, oro en los 110 metros vallas y Jackson Quiñónez acaba último

PEKÍN, 21 (EUROPA PRESS)
El atleta cubano Dayron Robles se convirtió en el nuevo rey absoluto en los 110 metros vallas adjudicándose la medalla de oro de forma incontestable en los Juegos Olímpicos de Pekín sobre los estadounidenses David Payne y David Oliver.
Robles, que estableció un cronómetro de 12.93 segundos, no pudo batir la plusmarca mundial de la distancia, que se encuentra en su posesión (12.87) desde mediados de junio. Sin embargo, el caribeño dejó claro que es el claro dominador de la distancia, sobre todo gracias a la ausencia del campeón en Atenas, el chino Liu Xiang, lesionado.
Por su parte, el español de origen ecuatoriano, Jackson Quiñónez sólo pudo finalizar en el octavo lugar, último en la final, y muy lastrado por una discreta salida que ahogó todas las opciones de meterse entre los cinco primeros, un objetivo más acorde a las posibilidades del vallista.
Quiñónez, que se había clasificado de forma brillante para la final, se marchará de Pekín con un valioso diploma olímpico bajo el brazo, aunque no pudo superar el séptimo mejor tiempo, hazaña que firmó en los Mundiales de Osaka del pasado año.
Las medallas de plata y bronce correspondieron a los estadounidenses, que no han firmado la mejor de las actuaciones en el 'Nido' pekinés, donde --ya sea por cubanos o jamaicanos-- no han logrado imponerse en ninguna prueba de velocidad.
Así, la plata se la llevó el estadounidense David Payne (13.17) y el bronce se lo apuntó su compatriota David Oliver, que había marcado el mejor registro en la cita de semifinales. No obstante, la lucha entre ambos velocistas fue muy disputada y Payne se alzó un escalón por encima justo en la misma línea de meta.
--RESULTADOS.
1. Dayron Robles (CUB) 12.93.
2. David Payne (USA) 13.17.
3. David Oliver (USA) 13.18.
4. Ladji Doucoure (FRA) 13.24.
5. Artur Noga (POL) 13.36.
6. Maurice Wignall (JAM) 13.46.
7. Richard Phillips (JAM) 13.60.
8. JACKSON QUI{ÓNEZ (ESP) 13.69.

Més a prop del cel

2008-08-21T12:21:00.002+01:00

Títol: Més a prop del cel

Yelena Isinbayeva, campiona olímpica de salt de perxa. Nou rècord del món amb una alçada de 5'05 metres.

La febre d'or

2008-08-20T12:51:00.002+01:00

Ja ha aparegut la desitjada foto, portada de la publicació americana Sports Illustrated. Aprofito també per deixar la dieta que va confessar Phelps que segueix després de guanyar el seu vuitè or als Jocs.

Desayuno: Phelps comienza el día con tres sandwiches de huevo frito, queso, lechuga, tomate, cebolla frita y mayonesa. Más adelante engulle dos tazas de café, una tortilla de 5 huevos, un tazón de sémola y puré de maíz. No contento con esto termina con tres rebanadas de pan cubierto de azúcar y tres porciones de bizcocho de chocolate.
Comida: suele comer alrededor de medio kilo de pasta enriquecida y dos sandwiches grandes de pan blanco de jamón y queso generosamente untados con mayonesa. Para beber: una cantidad de bebida energética equivalente a 1.000 calorías.
Cena: para reponer las colorías quemadas durante el día, vuelve a comer medio kilo de pasta enriquecida, esta vez en forma de pizza, y otras 1.000 calorías de bebida energética.

Sóc Llegenda

2008-08-19T13:00:00.005+01:00

Ja han passat les festes i arriba la meva recta final a la redacció del Segre. Però no hi ha temps per escriure res sobre això, el meu bloc està totalment monopolitzat pels Jocs i així ha de continuar. Ara estreno un nou apartat de fotografíes on, ja que no puc escriure cada dia, sí que espero deixar algunes imatges amb els events més destacats de Pekín. La primera, com no podia ser d'una altra manera, és per a Michaels Phels, i l'he titulat: Sóc llegenda. Al diari volem una foto amb les seves vuit medalles, però no n'hi ha cap i és que potser acaba amb mal d'esquena...

Decepció

2008-08-13T18:28:00.003+01:00

Els jocs van avançant i les medalles no arriben. La delegació espanyola augurava uns grans resultats conseguint dues medalles en els dos primers dies de competició. Ara, amb l'acabament de la cinquena jornada, encara tenen, solament, les dues medalles inicials i es compliquen la fita d'aconseguir els 23 metalls que superaríen els guardons aconseguits als Jocs de Barcelona '92.

Avui ha competit la nostra estimada Sònia Franquet, en la seva segona prova, el tir de caravina d'aire comprimit a 25 metres. Males notícies, ha quedat novena a escassos punts de la final, en la qual entraven les vuit millors marques que, a la vegada, aconseguien diploma olímpic. D'altra banda, el lleidatà Guillermo Díez-Canedo va acabar catorzè en la prova d'eslàlom en aigües braves de la modalitat C-1, amb molta mala sort després de ser penalitzat per tocar la última porta, la vintenta, que li va valer una penalització de dos segons i el va allunyar de la fase final.

Sonia Franquet roza la final de pistola deportiva 25m
La tiradora de Ascó, Sonia Franquet no pudo acceder por muy poco a la final de pistola deportiva 25m femenina de tiro.

Franquet acabó novena en las eliminatorias, que superan las ocho primeras clasificadas.
La tarraconense fue primera tras la modalidad de precisión con 294 puntos, pero después, en disparo rápido, cayó hasta el noveno lugar, empatada a puntos con las tres que acabaron por delante de ella. El menor número de puntos que sus rivales en la última serie de disparos la apartó de la final.
Su compatripota Pilar Fernández terminó en el puesto trigésimo sexto. La final arrancará con la mongol Gundegmaa Otryad en el primer puesto, seguida de la alemana a Munkhbayar Dorjsuren y la china Ying Chen.

Beijing 2008

2008-08-12T11:31:00.002+01:00

Quatre línies ràpides.

Estic a la redacció, acabe d'acabar el partit de bàsquet d'Espanya contra Xina, que Espanya s'ha adjudicat a la pròrroga. Són dies de Jocs, l'Olimp de l'esport d'alta competició. Phelps acaba d'aconseguir la seva tercera medalla d'or. Tercera? Sí, i encara en vol 5 més. I quan s'acabi la natació vindrà possiblement, lo millor: l'atletisme. Usain Bolt, Tyson Gay i Asafa Powell comeptiran per proclamar-se l'home més ràpid del món en el que, segurament, serà la final més equilibrada dels últims temps. Isinbayeva intentarà arribar al cel amb la seva perxa i, al final, ens quedarà la competició dels herois de la Marató. L'espectacle està servit. Bé, vaig a fer el Waterpolo mentre espero que els del bàsquet facin declaracions. Salut!

Teletip- Tir olímpic: Sònia Franquet

2008-08-07T16:26:00.003+01:00

Teletip de l'agència EFE. Dimecres 6 d'agost a les 12 hores.

PEKÍN 2008-TIRO OLÍMPICO El equipo español confía en encontrar la diana de las medallas
Pekín, 6 ago (EFE).- El equipo español de tiro olímpico compareció en el centro de prensa de los Juegos Olímpicos de Pekín y no rehuyó hablar de medallas, en especial Alberto Fernández que habló sin tapujos sobre la posibilidad de conseguir la de oro.
"Sería feliz con una medalla, sobre todo si es de oro. Si fuera de chocolate no estaría tan satisfecho", dijo divertido. "En serio, voy a salir a por todas y si no consigo medalla también me iré feliz por haber hecho todo por lograrla. Es la gran ilusión de mi vida", añadió Fernández, especialista en tiro al plato.
Luis Martínez, profesor que participará en carabina de precisión, fue más pragmático en sus comentarios.
"Hay que ser realista y en carabina de precisión la gente está entrenando de una forma impresionante y hay un nivelón. Mi objetivo es intentar llegar a la final, pero para ello calculo que habrá que hacer un punto más que el récord de España. Es una modalidad muy abierta y el abanico es tan amplio que no creo que nadie pueda acertar el orden de las medallas", explicó Martínez.
En pistola, Pilar Fernández y Sonia Franquet serán nuestras representantes. Para Pilar serán sus quintos Juegos Olímpicos.
"La verdad es que me gusta la Villa Olímpica, me gustan las instalaciones y me gusta China en general. Lo único que falla es la comida, que es muy monótona. En cuanto a los anteriores Juegos y hablando deportivamente no he encontrado muchas diferencias", comentó.
"Mi objetivo es llegar a la final, entrar entre las ocho mejores, y una vez allí ver qué pasa. A nosotras el clima no nos afecta demasiado porque la galería de tiro está climatizada y yo, además, siempre estoy helada", siguió Pilar Fernández.
Sonia Franquet, una de las debutantes del equipo español, fue parca en palabras y asumió como propias las de Pilar, apuntándose también a "llegar a la final". "La posibilidad de medalla la veo un poco lejana", siguió.
Jesús Serrano participará en foso olímpico y también son sus primeros Juegos Olímpicos.
"He venido a disfrutar y ese es mi único pensamiento. Hablar de medallas es un poco relativo porque aunque todos estamos bien colocados en nuestros respectivos ránkings, depende mucho del día de la competición y de las sensaciones que tengamos", finalizó Jesús Serrano. EFE

El Camí dels herois

2008-08-06T12:29:00.009+01:00

Per fi ha arribat l'agost. I, a part d'una calor inhumana, unes Festes Majors també inhumanes i molta madra, agost acollirà un esdeveniment especial. Un esdeveniment que, des de l'antiguitat, ha reunit als millors esportistes del món, de totes les modalitats. Parlo, ni més ni menys, que dels Jocs Olímpics.
Avui sortia la expedició espanyola que participarà als Jocs de Pekín, que s'ignauguren passat demà (demà segons el diari que estem escrivint). En aquesta edició, tenim com a representants a 6 esportistes de la província de Lleida: Jackson Quiñónez (110 metres valles), Sergi Escobar (ciclisme de pista: persecució individual i per equips), Jesús Ángel García Bragado (50 quilòmetres marxa), Saúl Craviotto (piragüisme, 500 km K-2 en aigües tranquil·les), Guillermo Díez-Canedo (K-1 en aigües braves) i Ayad Landassen (5.000 metres). En total, dos p¡ragüistes, tres atletes i un ciclista. Però cal fer una menció especial a Sònia Franquet, participant en tir d'aire comprimit i natural d'Ascó. La veritat, crec que és un veritable honor per tota la comarca i, especialment, pel municipi d'Ascó, que poguem disposar d'una representant als Jocs Olímpics de Pekín. Des d'aquí vull desitjar molta sort als participants, tot i que ja vaig tenir el privilegi de fer-ho el passat dilluns a tres d'ells en la recepció que els va organitzar La Paeria. Així, espero poder anar actualitzant al bloc les fites que vagin aconseguint els nostres esportistes, amb una altenció especial a Quiñónez i Escobar, que presenten clares opcions de aconseguir una medalla.
D'altra banda, però, vull expressar el meu recel envers la seu que acollirà els Jocs: que, com tots sabeu, no és altra ciutat que Pekín (Beijing), la capital xinesa. Primer, va aparèixer la preocupació per si les instal·lacions olímpiques estaríen llestes per la data d'inici dels Jocs, que final ment, així ha estat; després va ser el problema de la pol·lució i la contaminació de la ciutat; en tercer lloc, el conflicte i matança de tibetans; i, finalment, dilluns a la ciutat de Xinjiang es va produir un atemptat islàmic del grup ETIM, per la independència del Turkestán Oriental, en el que van morir 16 policies -no era un simple petard-. Però això no és tot i els Jocs no han estat en cap moment lliures de mesures polèmiques proposades pel govern xinès, com, la de multar als periodistes si s'equivocaven en les seves retransmissions o el de marcar la ruta que han de seguir els periodistes que cobreixen l'esdeveniment, restringint la seva llibertat de moviments dins la ciutat.
Deixo algunes imatges il·lustratives sobre la organització dels Jocs, només cal posar la paraula 'Beijing' al cercador d'imatges de Google per obtenir aquests resultats.

El Mundo Deportivo. 15/07/2008

2008-07-15T17:58:00.000+01:00

Competición, en evidencia

Un vídeo desvela que el agente José González depositó los cd's y la denuncia a Lorenzo Sanz en la Federación y desmonta las excusas de Flórez
Mikel Encinas - 15/07/2008 03:00
Mundo Deportivo tuvo acceso ayer a un vídeo que deja en evidencia al Comité de Competición. Se trata de una grabación de todos los pasos que dio el agente FIFA José González para depositar la denuncia contra el Málaga en el Comité de Competición de la Federación Española de Fútbol. En esta cinta se puede observar cómo el representante de jugadores deposita los cd's y la denuncia en el departamento de asuntos legales del organismo federativo, lo que desmonta las infinitas excusas que ha empleado el presidente del Comité de Competición Alfredo Flórez para esquivar el análisis de este escabroso asunto que aún está pendiente de resolución.
El máximo mandatario del comité llegó incluso a afirmar que no había denuncia alguna en el Comité de Competición, algo que queda completamente desmantelado con la aparición de este vídeo que relata todo lo que hizo José González desde su llegada a Madrid el 6 de junio de 2008, fecha en la que fue interpuesta la demanda ante el Comité de Competición.
En el vídeo se puede observar cómo José González llega a una estación de tren madrileña y cómo toma desde ahí un taxi, que le lleva a firmar la denuncia ante un notario y posteriormente a la Ciudad del Fútbol de Las Rozas, donde deposita la denuncia y los cd's firmados por sí mismo. En esa grabación, que ya fue difundida en su día, se puede escuchar perfectamente claro a José González discutiendo con Lorenzo Sanz sobre el precio del encuentro entre el Sevilla B y el Málaga y el Tenerife-Real. Al parecer, el agente había pactado una cantidad de 130.000 euros para que conjunto insular ganara a la Real y de 250.000 euros para que el Sevilla B se dejara ganar por el Málaga. En la conversación Sanz se niega a pagar lo pactado al representante de jugadores al considerar que el filial sevillista hizo por ganar al Málaga y ambos discuten. Pero la prueba es clara y evidente. No deja lugar a ninguna duda. El padre del presidente del Málaga intentó comprar el partido de los costasoleños y primar al Tenerife, lo que debe sancionar al Málaga con 6 puntos y ascender a la Real. Pero Competición sigue lavándose las manos. Ahora las excusas del tipo "no hemos recibido la cinta" o "no se escucha" ya no tienen fundamento tras la aparición del vídeo al que MD ha accedido

La vida a la vora del Segre

2008-07-12T00:16:00.004+01:00

Buff...quin munt de temps sense escriure aquí, casi no sé per on començar.

Des del dia 18 de juny estic treballant, com ja vaig anunicar al diari Segre, a la secció d'esports. Una secció on abunden les ments torturades, els pensaments pervertits, els comentaris insòlits i, sobretot, el bon rollo. Si has de pringar treballant fins les 12 de la nit millor fer-ho de manera agradable, no?

De moment tot va sobre rodes encara que es fa una mica estrany viure gairebé sól, en un pis de 5 persones -amb una tele sense comandament a distància- i lluny de totes aquelles persones amb les que he compartit tant bons moments durant el curs. I és que el curs es va acabar gairebé sense esperar-ho i a dures penes va haver temps per acomiadar-se. Ara tots estem repartits arreu de Catalunya, però aviat ens tornarem a trobar, ens queda tot un segon cicle per viure.

Ahhhh! El 4 de juliol també vaig fer l'examen de recuperació de Teories I, l'assignatura que vaig suspendre el primer semestre i, contra qualsevol pronòstic, vaig aprovar-la! Un 6!Que, sincerament, crec que és impossible, ja que no vaig respondre 3 de les preguntes, d'un punt cadascuna, i alguna altra la vaig contestar sense saber la resposta teòrica, improvitzant. Em sembla que hi ha hagut una confusió però, òbviament, no aniré a reclamar res.

També vam jugar les 24 hores de futbol sala a Flix, que van començar el mateix dia de l'examen. I la veritat és que aquestes també van tenir un resultat sorprenent per nosaltres: 2 partits guanyats i 1 empat! Fascinant... Crec que aviat hauré de deixar-me els estudis per dedicar-me professional i exclusivament a les 24 hores (que no al futbol sala).

Intentaré anar posant alguna coseta de tan en quan per aquí, tot i que és difícil ja que a la casa de Lleida no disposo de connexió a Internet.

Bé, deixo una foto prehistòrica del que ere l'Andreu amb el cabell curt (o mig curt) (o mig llarg).

-¿Que le dice el pollo al pato?

- Lo que tu haces con la pata, yo lo hago con la polla

** Acudit estrella de la redacció d'esports**

(Per a que després Víctor digui que els meus són dolents...)

Uiuiui! Em descuidava de la Eurocopa! Bff... Deu ni do la feina que ens va donar a la redacció... Bé, finalment, per alegria d'alguns i per desgràcia d'alguns altres, España va guanyar. I, pel que fa referència a l'últim comentari de l'entrada anterior, que fa referència a la mala visió futbolística dels que van participar en l'enquesta de bloc, he de dir que hi va haver un guanyador. I no és altre que... MA MARE! Sí sí, pel que es veu va entrar per aquí i va ser la única que va apostar per España. Així que, tots els qui haguéssiu participat, que no sou molts, heu quedat en ridícul i ma mare sap més de futbol que vosaltres; que us follon!

Engue!

I els últims exàmens

2008-06-06T13:46:00.004+01:00

Després d'una setmana una mica estranya: de fer, com ja vaig dir, tot tipus de treballs i activitats endarrerides o millorables i de dues entrevistes de treball, finalment ja s'ha acabat: estic de nou a la Vila i em disposo a estudiar els últims exàmens que queden, que són només tres.

Ara toca sentir aquesta estranya sensació de després d'estudiar dúrament: realment m'ho sé? Cal repassar més? Què preguntaran a l'examen? Bé, el que toca, suposo. El juny ja ha arribat i això és el que porta cada any: cal beure aigüeta, menjar lleuger, concentrar-se i mirar endavant.

Per últim, he de dir que ja tinc feina per aquest estiu. Després d'entrevistar-me a el Segre i el Diari de Tarragona m'he decidit pel primer, que em facilita molt més les coses. M'incorporaré a mitjans d'aquest mes a la secció d'esports d'aquest diari lleidatà, que ja conec prou bé després de la llarga etapa d'estudi a Terraferma. Bé, espero aprendre força en la meva estada al diari; tinc il·lusió per començar i epero ser d'alguna utilitat dins la publicació. Ja escriuré més endavant sobre els detalls de la feina, ara cal que em centri amb aquests últims exàmens. Salut!

Cuanto tiempo!

2008-06-04T19:34:00.003+01:00

Uf. Porto molt de temps sense escriure res aquí, gairebé un mes. La veritat és que aquest mes ha estat un període de treball intens: d'acabar treballs, de fer pràctiques, de recuperar alguns escrits, d'exposicions orals, etc. Ara ja s'ha acabat. S'han acabat les classes segon de periodisme i ara només queden 3 examens: 10, 12 i 16 de juny; amb això posem fi al primer cicle de la carrera.
Aquesta setmana és setmana blanca i toca estudiar. A més de fer entrevistes per poder treballar aquest; avui a Lleida i demà a Tarragona.
També avui El Periódico de Catalunya publica en la seva secció d'Opinió, i com a carta del dia, un escrit signat per 53 alumnes del grup 02 de segon de periodisme a la UAB entre els quals es troba un servidor. Us deixo amb la carta!

Conciliación laboral y familiar llevada al extremo
Barcelona

Somos un grupo de 53 alumnos de segundo de Periodismo de la Universitat Autònoma de Barcelona. El pasado día 25 de mayo, en un reportaje del suplemento Cuaderno del domingo, de EL PERIÓDICO, apareció Mónica Kruglianskas, que era presentada como un ejemplo de conciliación de la vida familiar y laboral.Pues bien, Kruglianskas debía ser nuestra profesora de Publicidad desde el pasado mes de octubre. Sin justificación alguna, vino a menos de una tercera parte de las clases establecidas (que eran seis horas semanales). Dos meses más tarde supimos, y no por ella, que había cogido la baja.Tras semanas sin tener ningún profesor que la sustituyera ni información alguna al respecto, los delegados presentaron una instancia en la que se preguntaba al decanato qué es lo que estaba pasando. Como respuesta, nos hicieron llegar un listado de posibles profesores con sus teléfonos para que fuéramos los alumnos quienes contactáramos con ellos. La verdad es que no sabíamos que en la universidad pública el precio de la matrícula incluyera buscarse uno mismo los profesores.Desde la licenciatura de Periodismo, nos alegramos que una empresa privada contrate a una mujer que se encuentra en su octavo mes de gestación, pero queremos destacar la otra cara del mismo caso: la poca conciliación laboral de Mónica Kruglianskas y la mala gestión y la desinformación de la Universitat Autònoma.Quizá es que nuestra facultad no se merece el nombre de Ciencias de la Comunicación.

--

Mònica Kruglianskas, com bé diem, havia de ser la nostra professora de l'Assignatura de 'Publicitat i RRPP'. En la primera sessió ja va anunciar que només vindria un dia dels tres que tenia l'assignatura en horari setmanal, però molts cops també faltava a aquesta única sessió. Molt aviat es va veure que la situació era insostenible i, pel que es veu, la Mònica va agafar la baixa. No teniem assignatura de Publicitat tot i que molts ja haviem començat a treballar amb la metodogia que ens havia explicat la professora.
Quan faltava poc més d'un mes per acabar les classes, va prendre la batuta una nova professora. L'assignatura va constar d'una petita entrevista que ja ens havia manat la Mònica (ja estava feta), més un treball final i examen final (amb només un mes i mig de classe). El resultat: no podia ser bo de cap manera. L'assignatura era de 10 crèdits (dels 81 que té aquest segon curs).

Nous Llibres

2008-05-03T22:14:00.008+01:00

Abans d'ahir vaig arribar a casa després de 2 setmanes a la Vila i em vaig trobar una grata sorpresa damunt de l'escriptori de la meva habitació: tres llibres. Tres llibres que tres admiradores anònimes van portar a casa meva el dia de Sant Jordi. Al assabentar-se que no estava a casa, les tres noies (d'un innegable atractiu físic) van començar a plorar desconsoladament. Els veïns, alarmats pels crits i les lamentacions van oferir a les noies uns cafés i galetes, amb la promesa que em farien arribar els obsequis de bona gana.

Abans d'ahir, vaig veure les tres obres: "Cartas desde la Ausencia", de Emma Riverola, un epistolari amb molt bones crítiques a la televisió; "Los Años del Miedo", de Juan Eslava; i, per últim, "El Juego de l'Ángel", l'arxiconegut nou best-seller de Antonio Ruiz-Zafón, número 1 de ventes per Sant Jordi.

Tot i que els fets són els que són, la meva mare insisteix en negar la història de les tres visitants portadores de llibres i afirma que va ser ella qui em va comprar els tres llibres. Bah...

Sant Jordi 2008

2008-04-23T19:48:00.003+01:00

Avui és 23 d'abril, Sant Jordi. I, com ja vam fer l'any passat (i com s'ha de fer en aquestes ocasions) hem anat a fer un vol per les Rambles de Barcelona a pegar un cop d'ull als llibres i els autors.

Hem tingut la sort de veure a personatges com: Francisco Ibañez, Rodolfo Chiquiliquatre, Isidre Esteve, Albert Om o petits grups de hooligans borratxos corejant el nom de Cristiano Ronaldo. Per desgràcia, però, també hem vist a gent com: els actors del cor de la ciutat, Risto "Mejode" o Jorge Lorenzo.

El Sergi i jo coincidim en que és un bon Sant Jordi ja que hi ha molts títols interessants. El Juego del Angel*, de Carlos Ruiz Zafón; té totes les paperetes de ser el més venut, però altres llibres de gran interès són: El noi del pijama de ratlles, Te daré la Tierra, Un mundo Amarillo, Mil Cretins. La meva recomenació: Un mundo Amarillo, d'Albert Espinosa.

A la foto, una rosa negra. Sempre m'han agradat les roses d'aquest color. He buscat al Google la imatge i m'he trobat en una pàgina que ens explica, a grans trets, el suposat llenguatge que tenen les roses, que n'hi ha de tot tipus. Totes les hem pogut veure avui al Centre. http://www.milrosas.net/lenguaje_de_las_rosas.asp

Cuestión de Cojones - Arturo Pérez Reverte

2008-04-21T00:00:00.002+01:00

El Semanal
28 de Abril de 1998

"Hace tiempo que mi madre no me da la bronca por abusar del lenguaje soez en esta página, y empiezo a preocuparme. O ella envejece y se acostumbra, o estoy perdiendo facultades y volviéndome lingüísticamente correcto. Por fortuna, todavía llegan cartas de algún lector o lectora inasequibles al desaliento, afeándome mi poca vergüenza. E incluso Nacho Iglesias, el baranda de esta barraca, recibe periódicas sugerencias para que en El Semanal me echen a la calle de una puta vez. La última es de un señor de Oviedo, por la letra jubilado y por el membrete notario, que me afea el uso, e incluso el abuso, de la palabra cojones, e incluso sugiere la posibilidad de que yo saque tanto a colación el asunto por algún trauma personal relacionado con mi propia virilidad o, subraya el amable comunicante, mi ausencia de ella. "A ver si es maricón", concluye, por si no he captado los circunloquios preliminares.
En fin. Al margen de que yo pueda resultar más o menos maricón, la antedicha carta me viene al pelo para traerles a colación un impreso anónimo que hace tiempo circula por ahí- algún lector ha tenido el detalle de mandármelo-, y que, bajo el título Riqueza del castellano, enumera una exhaustiva relación de las diversas acepciones que en nuestra lengua, la de Quevedo y Cervantes, tienen los atributos masculinos. Y me van a perdonar el notario de Oviedo y mi madre, pero no me resisto a glosar el asunto y poner los cojones en su sitio.
Por ejemplo: según confirma con acierto singular el mencionado folleto, el sentido cojones varía según el numeral que le acompaña. La unidad significa algo caro o costoso (eso vale un cojón), dos pueden sugerir arrojo o valentía (con dos cojones), tres significar desprecio (me importa tres cojones), y un número elevado suele apuntar dificultad extrema (conseguirlo me costó veinte pares de cojones). Del mismo modo, basta un verbo para darle variedad a los significados. Verbigracia: tener puede referirse a valentía (esa tía tiene cojones), pero también censura, admiración o sorpresa (¡tiene cojones!); expresión que, en su variante ¡manda huevos!, hizo recientemente popular, en sesión de las Cortes, mi paisano y compañero de maristas Federico Trillo. Siguiendo con los verbos, acompañado de poner puede significar reto o aplomo (puso los cojones encima de la mesa), y el verbo tocar implica molestia, hastío o indiferencia (me toca los cojones), vagancia (se toca los cojones), e incluso desafío (anda y tócame los cojones). El término es también acepción de lentitud (viene arrastrando los cojones). Y en cuanto a amenaza, su uso es frecuente (te voy a volar los cojones) e incluso se recurre a ello para describir agresión física (fue y le pateó los cojones).
Los prefijos y sufijos también son importantes de cojones. Por ejemplo, a- significa miedo (acojonado), des- implica regocijo (descojonarse), y -udo implica calidad o perfección (cojonudo). También las preposiciones matizan lo suyo: de alude a éxito (nos fue de cojones) o intensidad (hace un frío de cojones), hasta define ciertos límites (hasta los cojones) y por alude a intransigencia (por cojones). También se recurren a ellos como lugar de origen para definir cierto tipo de actitudes intrínsecamente españolas y como origen de voluntad inapelable (porque me sale de los cojones). En cuanto al color, textura o el tamaño del asunto, los significados son ricos y diversos como la vida misma. Un color violeta define bajas temperaturas (se me quedaron los cojones morados de frío). Posición y tamaño son decisivos, tanto para precisar pachorra o tranquilidad (se pisa los cojones) como coherencia (lleva los cojones en su sitio). Sin que falten referencias cultas o históricas (tiene los cojones como el caballo de Espartero).
Así que ya me dirá usted, señor notario. A ver cuando Shakespeare, o Joyce, o la madre que los parió, en esa jerga onomatopéyica y septentrional que usaban los pastores para llamar a las ovejas, y los piratas para repartirse el botín contando con los dedos, fueron capaces de utilizar, con todo su Oxford, la palabra equivalente con tanta variedad, y tanta riqueza, y tanta prosapia como la usa hasta el más analfabeto de nuestros paisanos. Tres mil años de griego, latín, árabe y castellano respaldan el asunto. Lo que, se mire por donde se mi8re, es un respaldo lingüístico de cojones."

Ay, Carmela!

2008-04-14T21:52:00.005+01:00

Fa uns dies, el dia 2 d'abril, vaig tenir la sort de poder assistir a l'estrena de l'obra de teatre Ay, Carmela al Trívoli; gràcies a un moc.

La clàssica obra, protagonitzada per Verònica Forqué i Santiago Ramos. L'obra tracta de dos actors còmics que es troben a Belchite, que acaba de ser pres pel bàndol nacional. Els dos actors veuen com el seu públic canvia i hauran d'actuar davant un públic format per oficials feixistes i els republicans de la resistència, condemnats a mort. Durant tota l'obra, l'actriu, Carmela, sent tot tipus de remordiments per aquells qui han lluitat per les llibertats i s'han mantingut fidels a la República. Els actors no saben ben bé com actuar davant un públic que xoca contra els principis ideològics. El final no és cap secret.

Avui, 14 d'abril, se celebra el 77è aniversari de la República. I molt ben portats, jeje.

M'he assabentat que, avui, a la Plaça Cívica de la Universitat Autònoma hi ha hagut un petit problema. Uns militants del CJC (Joventut Comunista), també militants de l'Associació d'Estudiants Progressistes (AEP), alguns companys meus de classe, s'han vist increpats per alguns membres de SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans) per vendre banderes tricolors. Els estudiants del SEPC han amenaçat el CJC de que, si no retiràven la bandera, que qualifiquen de pseudofeixista, la treurien per la força. Al final, però, s'ha quedat només amb això, sense més conseqüències. Són només alguns fets amb els que vull animar a la reflexió sobre l'actuació d'alguns sindicats.

Per útlim, deixo un video amb la cançó de Ay Carmela!, que tots algun cop hem sentit de la boca dels més grans. L'acompànyen algunes imatges de la Guerra Civil; la deixo aquí com un petit homenatge a aquells valents combatents; segur que quasi tots tenim avis o coneguts que van participar en tan desastròs conflicte.

Incendi a Balmes 16

2008-03-31T21:09:00.006+01:00

Eren les 5 i mitja de la tarda quan estava a una exposició sobre els refugis antiaeris a la Barcelona de 1937 i 1938 quan el responsable de l'exposició, al veure que duia la càmera, s'ha acostat a mi i m'ha dit: "Escolta noi, sembla que per dalt hi ha un incendi, si vols anar-hi!". M'he afanyat a sortir de l'estació i he pogut veure una bona fumerada ja de lluny.

Era un edifici situat al carrer Balmes, concretament el número 12: ple centre de Barcelona. No parava d'arribar policia tot i que semblava que els bombers ja havien pogut sufocar les flames. Tot havia ocorregut en un habitatge de la quarta planta, que tenia les finestres i el balcó obert i des d'on encara hi sortien petits núvols de fum. Als peus de l'edifici, un gran nombre de cotxes de policia s'ocupaven de tallar el trànsit i els bombers cuidaven de la gent de l'edifici amb l'escala d'un dels camions totalment desplegada. Una família sud-americana amb espardenyes d'anar per casa es mirava amb preocupació el seu edifici.

Quan els policíes han tallat el carrer, he pogut quedar-me amb uns fotoperiodistes que disparàven amb les seves macro càmeres sense parar. Una tal Laura, treballadora de El Periódico, i dos homes; l'un, treballador a El Pais i l'altre a La Vanguardia. He tingut la sort de poder veure la seva feina de prop, veure la forma de treballar, el companyerisme i com manejàven sense parar les seves màquines. El fotògraf de El País s'ha interessat per la meva càmera, ultralleugera des del seu punt de vista; després, m'ha deixat suspesar la seva i crec que dels 10 quilos no baixava.

Al cap de poc han arribat els reporters i la televisió. Les informacions eren compartides entre tots els professionals. "Sembla que hi ha dos ferits", deia una reportera escribint en la seva llibreta. "Sí, un home s'ha tirat des del pis pel pati interior". Els de la televisió no paràven de captar imatges o repetir contínuament el discurs que després recitarien davant de càmera. Per últim, el cap dels bombers ha vingut a donar les seves declaracions; impressionant. El bomber ha confirmat que els ferits eren una parella; l'home s'havia tirat al pati interior, el seu diagnòstic era greu i la dona presentava cremades en mans i braços però que el estava fora de perill. L'incendi s'atribuia a un crut-circuit al menjador de l'habitatge. Finalment, l'home ha mort unes hores després.

He fet més de 200 fotos. Aquí en deixo algunes. Adjunto un link de La Vanguardia i un altre de l'Avui.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080331/53451116830.html

http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/26228/mor/lhome/ferit/saltar/pel/celobert/fugir/lincendi/casa/seva.html

Son

2008-03-29T12:28:00.005Z

(Xxxt, no ho digueu a ningú però l'Andreu em deixa renovar. Segons ell és el premi per haver estat la persona nº6.000 a visitar el bloc, tot un honor -honor?- per mi)

Ganes de dormir. Son. Son quan et lleves, tip de sentir l’estrident despertador, el so del qual es magnifica en el silenci del matí acabat d’arribar. Son quan et dutxes just després i realitzes tots els moviments de forma automàtica, com si cada gest estigués programat. Son just després, quan decideixes què posar-te, mirant detingudament l’armari però no veient res. Son quan veus el teu company d’habitació dormint plàcidament al llit del costat, aliè al món real, tapat amb la flassada. Ja t’agradaria a tu tornar al llit, però les obligacions són les obligacions, i ara toca anar a classe. Son quan obres la nevera en busca de la botella de llet i no la trobes perquè tot just es va acabar el dia anterior, el matí anterior. Son de pensar que s’hauria d’anar a comprar. Peresa. Substitueixes la llet pel suc de taronja, que sortosament està allà esperant-te. Son quan engegues la televisió mentre encara no és l’hora de marxar, i veus el Cuní, parlant amb els contertulians sobre un tema que no tens, ni molt menys, temps ni ganes de saber de què va. Son quan et poses la jaqueta i la bufanda i penses en el fred que farà quan surtis fora el carrer i hagis d’anar caminant fins a l’estació més propera. Son quan agafes l’ascensor i el mirall reflecteix el teu rostre de son. Et poses els auriculars perquè la música és la única forma de començar mínimament bé el dia, i surts al carrer. Fred. Son quan t’imagines que amb un cop de dits et plantes a l’estació sense haver de caminar gens, tan sols amb un simple gest. Penses que això que penses són tonteries de nen petit, i camines resignat. Son quan arribes, per fi, a l’estació de ferrocarrils i notes com l’escalfor que t’entra de cop i en principi et fa sentir tan bé, es converteix en una calor força insuportable. Son mentre esperes el tren. Després del penós viatge, que ja és quotidià i forma part de la monotonia diària, baixes adormit. Fred altre cop. Son quan t’has de tornar a tapar. Son quan vas caminant cap a la facultat, i penses quina classe et toca. Durant tot el recorregut et vas trobant amb gent, companys de classe, amics que tenen, com tu, força son. Classe. El profe de torn, incapaç d’explicar de forma interessant tot allò que sap i, per tant, son. Ganes de dormir.

Ermita 2008

2008-03-27T20:14:00.008Z

Enguany, la festa de l'Ermita de Remei ha continuat amb la seva tònica habitual amb una única novetat: la presència indesitjada del vent. Continues sacsejades de vent ens van donar fred i van dificultar l'elaboració de les brases però no aconseguiren tirar per terra una data tan senyalada del calendari flixanco. Si escric ara sobre el dia de l'ermita, quatre dies més tard és perquè considero que aquest ha estat el temps que he necessitat per regenerar-me del tot, treure el cansament, recuperant les hores de son i tornar a la rutina en aquesta recta final.

A l'última enquesta se sondejava la millor festivitat de l'any al poble i, com podeu veure tots, el dia de l'ermita ha guanyat per golejada a altres nits com Festes Majors o Cap d'any. I això és perquè el dia de l'ermita és especial, és un dia de Flix, és un dia nostre, un dia per nosaltres en el que ens ho passem bé als bancals i la plaça de l'ermita amb la gent de sempre i moltíssims forasters també. I és que el dia de l'Ermita mai passa discret, sempre ens deixa una gran multitud d'anècdotes. Aquesta és una petita llista del que alguns individus de la nostra colla hem pogut veure en les últimes edicions de la festa. Com podreu comprovar, com a gran festa que és, a l'ermita s'hi poden trobar coses bones i coses dolentes; la diversió, com sempre, consisteix en saber diferenciar el que convé i el que no.

- Una paella en flames

- Un tibat arremetent a cops de puny contra tot el que tenia a prop

- Multitud de ensopegades i 'pinyes' varies

- Un home plorant sota la pluja

- Un noi intentant seduir la novia d'un amic parlant-li de Hakkinen

- "No noto res"

- Tendes que no semblen tendes

- Neteges de cap a desconegudes

- "Semblàveu almas caritativas"

- Ambulàncies socorrent gent alcoholitzada

- Tirada de llonganissa als bancals veïns

- Actuar com a despertador

- Comentaris obscens cap a la Verge del Remei

- Diverses baralles

- Cares de cansament

- Droga dura

- Un presumpte gatillazo (lògicament ningú el va veure)

- Uns destructors en acció

- "Tinc la P... arrebossada; abans d'anar a pixar he ensopegat"

- MONKIBISNES!

- "Que histéééric!" (tancat)

- Gent despullada?

- Kintos
- Ressaca
- Cadires per alimentar les flames

- Preocupació per la salut íntima de la gent

I...no sé si em deixo alguna cosa...

La Samaritana 2008

2008-03-23T12:25:00.003Z

"Adiós dulce criador, Adiós pozo de Jacob, Adiós archivo profundo, Adiós galanes del mundo, que me voy con mi Señor". Maria Pilar Bosch (Mapi), 23 de març de 2008.
Felicitats Mapi! Ho has fet francament bé. Una Samaritana que "els té quadrats".

La Biblia contada a los Vascos

2008-03-21T12:54:00.002Z

Per Setmana Santa, la televisió pública basca he emés un especial sobre el mini serial "La vida contada a los Vascos", petits gags de comèdia sobre el basc a partir de l'Antic Testament. En aquests capítols es fa un petit recorregut en la sèrie. Hi ha altre capítols al Youtube, molt entretinguts. Reconeixo que els acudits sobre la Real... també són bons.

Enemigo a las Puertas

2008-03-18T23:22:00.007Z

Nit de "Peli".

Tot i ser estranada l'any 2001, Enemigo a las Puertas és ja tot un clàssic de la gran pantalla. Un film del que només havia sentit bones paraules i que encara no havia vist. Tota una referència del cinema bèl·lic. Ambientada en la batalla d'Stalingrad (1942).

Una lluita entre els dos millors francotiradors dels exèrcits soviètic, un humil pastor dels Urals anomenat Vassili Zaitsev, i de l'exèrcit nazi, un expertíssim francotirador format a les tropes del Führer.

Una història d'amor. Un relat amb fidels i traïdors. Un guió històric. Segons la meva opinió, una mica massa americanitzada tot i haver estat dirida pel francès Jean-Jacques Annaud i haver estat resultat del treball tres països més, apart dels Estats Units: Regne Unit, Irlanda i Alemanya. No cal dir, doncs, que l'exèrcit soviètic no surt gaire ben parat en aquesta representació "històrica".

**Afegit: Tot i tractar-se d'un guió basat en fets històrics reals, el film va ser fortament criticat per Rússia i alguns països Occidentals que acusen la producció d'allunyar-se notablement dels fets reals i de la veritable personalitat dels personatges representats.

De totes maneres, és una pel·lícula més que recomanada segons el meu criteri, que és bastant pèssim.

Desconectant...

2008-03-16T16:33:00.004Z

Temps sense posar res. Les dues setmanes anteriors a aquesta Setmana Santa han estat una mica liades. La feina de classe, alguna que altra festa i la mandra han fet que deixés el bloc una mica descuidat. Avui torno a actualitzar però com si no ho fés: poso una foto del poble, que ja començava a trobar a faltar, i un vídeo de Youtube.
Avui és diumenge de Rams i comencen unes dates senyalades per la comunitat cristiana. Jo no sóc catòlic però, tot i això, aprofitaré l'avinentesa per posar una cançó que m'encanta interpretada per un dels grans de la música, de qui no haurieu de tenir problemes per reconeixe'l.
D'aquí molt poc serà el dia de l'Ermita! Una de les millors, si no la millor, festes de l'any. Poso també una nova enquesta sobre la millor festa al poble de Flix: ¿Una nit de Festes Majors, Cap d'any, o el dia de l'ermita? Jo ho tinc molt clar.

Mossos a la UAB!

2008-03-05T19:21:00.007Z

La Vanguardia:

Los Mossos desalojan a 50 estudiantes encerrados en la UAB
04/03/2008 Actualizada a las 21:51h
Barcelona. (EUROPA PRESS).- Los Mossos d'Esquadra desalojaron esta noche a la cincuentena de alumnos de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que permanecían encerrados en la Facultad de Filosofía y Letras para reclamar al rectorado que como organismo educativo se declare insumiso a las reformas de la LOU-LOC y al proceso de Bolonia.
Según explicaron fuentes de la policía catalana, el desalojo duró más de una hora y no se practicaron detenciones pese a que un centenar de personas, entre encerrados y manifestantes en el exterior, mantuvieron una "resistencia activa".Los Mossos sí que identificaron a 37 jóvenes. Los alumnos ocuparon este mediodía a partir de las 13 horas la Facultad de Filosofía y Letras de la UAB y se encerraron en el edificio, bloqueando por lo menos una de las entradas con una "barricada".Los universitarios se manifiestan en contra del proceso de Bolonia, pero sin olvidar el mensaje electoral, en esta caso dirigido al presidente del gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, a quien "conviene que recuerde sus promesas de paralizar el plan educativo de la LOU", aseguró uno de los estudiantes. El secretario general de la universidad, Rafael Grasa, dijo que son "inaceptables" las exigencias de "un grupo minoritario", y quiso remarcar la actitud "violenta, intolerante y fascista" de estos alumnos. Además, reconoció que ya desde el mediodía los Mossos d'Esquadra estaban al corriente de la situación, y a pesar del intento de llegar a un acuerdo con los convocantes para negociar la salida del edificio, la policía catalana desalojó a los alumnos por orden del rector.

El Pais:
Los Mossos desalojan a un grupo de estudiantes encerrado en la UAB
Medio centenar de estudiantes se encerraron ayer a las 11.00 en la Facultad de Letras de la Universidad Autónoma. Bloquearon las puertas impidiendo las clases y que entrara o saliera nadie. A las 14.00 permitieron la salida de sus compañeros, pero ellos siguieron encerrados hasta que, a petición del rector, fueron desalojados por los Mossos. Protestaban por el nuevo sistema de estudios derivados de la directiva de Bolonia.

Unos 1.500 alumnos piden la dimisión del rector de la Universidad Autónoma
Los estudiantes critican que recurriera a los Mossos para intervenir en la protesta de ayer

Unos 1.500 estudiantes se han manifestado este mediodía en la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) y han pedido la dimisión del rector, Lluís Ferrer, y de los miembros del rectorado.
Los estudiantes se han manifestado en contra de la implantación de la LOU-LUC, el denominado plan de Bolonia, pero han pedido la dimisión del rector después de que ayer los Mossos d'Esquadra desalojaran por la fuerza a varias decenas de alumnos que se habían encerrado en la Facultad de Filosofía y Letras.
El encierro empezó alrededor de las 13.00 de ayer, con 35 personas encadenadas en el interior y un centenar más que apoyaron la iniciativa desde el exterior, hasta que llegaron unos 50 efectivos de los Mossos d'Esquadra, que cargaron contra los manifestantes.
Los estudiantes afirman que fue el rectorado quien pidió la ayuda de los agentes, por lo que piden la dimisión del rector y de su equipo dado que, según ellos, nunca había sucedido en la era democrática que el rector de una universidad pública ordene desalojar un centro con cargas policiales.
Los alumnos han entrado este mediodía en el edificio del rectorado pidiendo la dimisión del rector y también poder hablar directamente con miembros del equipo de gobierno, aunque su petición no ha sido atendida.
El Consejo de Gobierno expresa su apoyo a la decisión adoptada por el rector de "aplicar las medidas necesarias para garantizar el acceso a la Facultad" y señala que la misma se adoptó "con el acuerdo de los decanos implicados".
El comunicado considera que se trata de "hechos excepcionales" y expresa la "voluntad reiterada de la UAB" de resolver "de manera dialogada, libre y sin imposición" cualquier cuestión que afecte a la comunidad universitaria.

3cat24.cat:
Barcelona
Els estudiants demanen la dimissió del rector de la UAB l'endemà del desallotjament per la força dels Mossos
Actualitzat a les 20:08 h 05/03/2008
L'Assemblea d'estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona ha demanat la dimissió del rector Lluís Ferrer pels incidents d'aquest dimarts, quan una cinquantena d'estudiants es van tancar a la Facultat de Filosofia i Lletres per protestar contra la implantació del nou sistema universitari europeu, més conegut com el Pla Bolonya, i els Mossos d'Esquadra els van desallotjar per la força. Els estudiants, que s'han concentrat a la plaça cívica, asseguren que mai cap rectorat no havia demanat l'actuació dels Mossos davant d'una protesta estudiantil dins d'una facultat. El rectorat va demanar la seva intervenció després de set hores de tancada.
Els ànims estaven més calmats en l'assemblea d'aquest dimecres en la qual han participat uns 500 estudiants.Tot i això, s'ha resolt a demanar la dimissió del rector, amb qui els estudiants no amaguen que no tenen cap sintonia. Consideren inadmissible que fos el mateix rectorat qui, després de set hores de tancada, demanés la intervenció dels Mossos d'Esquadra. Segons els representants estudiantils, mai cap rectorat ho havia fet fins ara.
La demanda de dimissió arriba després que els Mossos d'Esquadra van desallotjar per la força una cinquantena d'estudiants de la UAB que aquest dimarts es van tancar a la Facultat de Filosofia i Lletres per protestar contra el Pla Bolonya. Els agents van irrompre al recinte universitari amb la intenció de desallotjar-los, però van topar amb la resistència d'altres estudiants que donaven suport als que s'havien tancat i van utilitzar la força per dispersar-los.
Els estudiants també han protestat contra el Pla Bolonya. Consideren que "la implantació de la LOU-LUC portarà conseqüències per a l'alumnat, el professorat, el personal becari i de l'administració i serveis". Segons els estudiants, el dèficit de recursos de la universitat i la situació de fallida impossibiliten portar a la pràctica la reforma universitària. Els estudiants també demanen el compromís d'"ampliar el finançament públic, per garantir una qualitat acadèmica, investigadora i d'equitat social" i que "obri un veritable procés informatiu i participatiu, per oferir garanties democràtiques".

Manel Fontdevila

2008-03-03T19:50:00.009Z

Manel Fontdevila és dibuixant al diari 'Público' i és el meu ninotaire preferit. Els seus dibuixos tracten, principalment, sobre política espanyola. No cal dir, doncs, que ZPs, Rajoys, certa emissora de radio, bisbes, etc. han estat en el seu punt de mira des dels inicis del diari. Podeu trobar tots els seus treballs en el seu bloc de 'Público'. Aquí deixo algunes de les seves perles; la primera sobre el debat d'avui:
I entre vinyeta i vinyeta vull dir que el Real Madrid també compra els àrbitres. La lliga és, a hores d'ara, una subhasta entre els dos clubs més importants. Qui guanyarà? La veritat és que la competició ha embogit.

La Real Societat va guanyar, ahir, al Xerez per un contundent 4 a 2. Tot i així, els donostiarres continuen en quarta posició ja que l'Sporting va guanyar el líder (Numància). Sembla ser que la lluita per l'ascens serà complicada pels homes de Eizmendi tot i que la bona ratxa de resultats en els últims partits ha obert marge respecte els seus perseguidors.

L'enquesta té, de moment, un resultat sorprenent però, alhora, bo. Vull suposar que tothom qui ha votat no té una visió pessimista sobre les eleccions del nou de març. I esque, de fet, com han de governar els protagonistes d'aquestes vinyetes? Bons "punyals" els d'en Manel Fontdevila cap a una dreta cada vegada més radicalitzada i incompetent.

Per últim, en posa una que també surti en "Zapi". No cal dir, però, que Fontdevila (com tot el diari 'Público') té una opinió molt més crítica amb els Populars que amb els Socialistes. Indubtable és, però, que els de la oposició tenen sempre més motius per veure's caricaturitzats. Dit, això, aquesta nit a veure el debat i demà a veure la caricatura d'en Fontdevila. Salut!

La Bona Ratxa del Barça...

2008-02-29T21:20:00.006Z

Avui toca doble entrada:

Pel que fa el Barça, la Lliga i la última enquesta... hi ha cosa a dir, no s'ha d'obviar res. Evidentment, ara ningú no pot negar que encara queda Lliga després del revifallament del Barça i dels continus ensopegaments del Madrid. Però, com ha pogut passar això? Per què l'equip blaugrana ha ressussitat tant ràpid quan semblava tocat i enfonsat? Per què el Madrid s'ensorra? Per què els àrbitres afavoreixen contínuament el Barça? (em refereixo a les mans de Juanfran i a les no-mans d'Eto'o). Són unes qüestions interessants. Després de llargues nits d'investigació, finalment he pogut trobar una resposta i és la següent: Estem en campanya electoral!

Està implícit dins el programa electoral de ZP; textualment: "si gano las elecciones, el Barça será campeón almenos de Liga y Copa", figura escrit en tinta invisible. I així s'explica tot, l'increment de la diferència entre PSOE i PP que ens dóna el CIS és directament proporcional a la retallada de punts que el Barça l'hi ha fet al Madrid. Amb això, el 9 de març pot estar ja decidida.

Així doncs, crec que hauré de votar al PNV! (La Real és quarta, empatada a punts amb l'Sporting de Gijón, que marca l'entrada a les posicions d'ascens).

I parlant de les eleccions, poso una nova enquesta al bloc. Qui creieu guanyarà les eleccions? Malauradament la victòria de les eleccions està entre dos partits.

Sweeney Todd

2008-02-29T20:37:00.001Z

Com alguns ja sabeu, no sóc un gran aficionat al cinema. Potser és per això que la meva ignorància fa que elideixi a Martin Scorssesse, i el meu sentit comú que odiï a Quentin Tarantino. Per mi, el millor és Tim Burton i ningú s’hi apropa.
La setmana passada, després de comprat l’esperat Harry Potter, vaig anar a ‘La Maquinista’ de Barcelona a veure l’última pel·lícula del gran Burton: Sweeney Tood.
Un film musical (i Déu ni do quin musical) amb una història impactant i curiosa o, potser més que impactant o curiosa, “burtoniana” (sinònim de genialitat segons el llibre d’estil d’aquest bloc). L’argument està basat en el musical de Stephem Sondheim; a la vegada aquest musical va es va fonamentar en un conte folklòric anglès: "The String of Pearls: A Romance", que algun mantenen que va ser una història real.
El personatge principal, Benjamin Barker, és encarnat, com no podia ser d’una altra manera, pel l’incomparable Johnny Depp, tota una insígnia de les pel·lícules de Tim Burton.
Cal destacar també la grata companyia de dos nines durant la tarda de cine: una d’inflable i l’altra... una mica flipada.

Harry Potter i las Relíquias de la Muerte

2008-02-28T17:37:00.005Z

Potser porto molt temps sense actualitzar aquest espai, però com sempre es diu: tot té una explicació o, en aquest cas, un culpable. Harry Potter m'ha tingut algunes tardes senceres paralitzat a la cadira del meu escriptori. Divendres passat vaig començar-lo al tren i ahir el vaig acabar a altres hores de la matinada, sense haver sopat.

El llibre va sortir a la venta el passat dijous 21 a les 18:30. Vaig arribar a l'FNAC sobre les 18:40 acompanyat per la Kui i també per una gran impaciència: volia el llibre! La tercera planta del gran FNAC de Plaça Catalunya tenia un aspecte poc habitual i esque hi havia mags per tots llocs. Harrys Potter, Hermiones, macs amb els colors de Griffyndor i Slytherin es deixaven veure per tot el pis entre les grans piles de llibres. Tots ells lluïen llargues túniques fosques amb l'insígnia del col·legi Howarts de màgia i bruixeria brodat al pit i enaltien llargues varetes màgiques. L'àmbient era extraordinari. Potser l'únic element que el contaminava era la presència de la càmera d'España Directo que feia que un gran nombre de bruixes i bruixos només estessin pendents d'aquesta. La tele ja les té aquestes coses.

Com a seguidor de la saga de Potter he de dir que tenia posades moltes més expectatives en aquesta última entrega. El llibre només poseeix l'encant de ser el desenllaç d'una trama extraordinària però, si s'em permet, en quant a història i redacció no val gaire cosa. Aquesta última trama és, en la meva opinió, molt cinematogràfica. El desenvolupament de les accions, les reaccions dels personatges, i cadascun dels esdeveniments inesperats m'han transportat a una butaca de Cinema i no a una veritable societat màgica, cosa que sí que havien fet les altres entregues. Tot i això, he de dir al seu favor que el desenllaç de la història és brillant. Bé, ben pensat... potser exagero una mica. De les 250 pàgines finals, les 200 primeres són fantàstiques, les 50 últimes no m'han acabat de fer el pes, ho sento.

Els qui ja hagiu llegit el llibre suposo que ja sabreu de que parlo.

Avui estic una mica trist. La història del mac Potter s'ha acabat. Des de la ESO he anat llegint els seus llibres: inicialment els tres primers i, després, cada any un de nou; fins a arribar a aquestes dues darreres entregues, que s'han fet esperar més.

Adéu Harry!

Sant Tornem-hi

2008-02-19T19:02:00.005Z

Havent decidit finalment no anar a Hamburg, ha passat prou ràpid la setmana de vacançes. Tornem a la vida a la Universitat i a la santa rutina però, això sí, amb nou semestre i noves assignatures. Aquests són els nous camp de batalla dels estudiants de periodisme de segon curs a la Universitat Autònoma durant aquest segon semestre:

Història de la Comunicació Social a Catalunya - Introducció a l'Economia Actual - Teoria i Tècnica del Fotoperiodisme - Comunicació Corporativa - Gèneres Informatius i Rutines de Producció en Radio i Televisió - Teories de la Comunicació II - Gèneres d'Opinió en Premsa Diària i no Diària

Com en totes les avaluacions, hi ha assignatures més interessants i menys; podeu jutjar-les pel nom.

El Club d'Esacs Flix hem pujat de categoria! L'any vinent tornem a Prefent, la divisió que ens pertoca per qualitat i tradició. Crec que tots les jugadors hem fet una bona feina. La Real s'ha posicionat en els llocs d'ascens a Primera Divisió després de derrotar al Las Palmas per un contundent 4 a 0. Esperem que ella també pugi de divisió ja que també li pertoca (per qualitat i història).

A la fotografia: Un souvenir d'Hamburg. Merci a la Gina, el Miki i el Ritxi per pensar en els que ens vam quedar. Ara l'hauré d'estrenar! Hi cap més d'un litre!

S'ha acabat

2008-02-11T14:12:00.000Z

Ja està! Els dies d'exàmens ja han acabat. Prou estudiar fins la matinada, prou dopping de cafè, prou nervis, prou stress: tornem a la bona vida, tornem al poble! No hi ha classe fins el dia 18! Només dos dies a Flix perquè marxem a Hamburg! Sí! Després d'uns exàmens que, la veritat, haguéssin pogut anar millor... cinc companys de classe marxem a Alemanya! Wie gehts? Es geht. Guten Tag. Ich komme aus Spanien. Ich wohne in Flix. und... ICH HABE EINE GRÖSSES BIER! Espero que siguin uns dies inoblidables!

I un 2'18! Un 2'18 què és? Pot ser la meva nota a Teories de la Comunicació? No, no fotem. Pot ser la puntuació del meu cos a valoramicuerpo.com? Podria però no. Mai m'hi veureu a aquelles webs degradants. Són 2'18 Euros que ens han tocat a la Quinela OE! Quniela que fem entre 5, que ens costa 8 euros en total cada setmana i... al quart intent hem aconseguit 10 encerts! 2'18 Euros a dividir entre 5 i a gastar-se'ls a Alemanya!

La Real m'il·lusiona! Ahir vam guanyar al Poli Ejido i ens situem en quarta posició a un punt de l'ascens!

Ja és bo estar alegre després d'una temporada més que agobiant encara que, lògicament, tampoc m'he privat de somriure i lluitar fins el final. Ànims a tots els companys de la uni i especialment a aquells qui heu tingut menys sort... La setmana vinent comença un nou semestre amb noves assignatures i que, de ben segur, que també ens portarà moments memorables.

Deixo un petit vídeo d'un programa de 'gags' de la televisió basca que m'ha fet força riure. Vaya Semanita: El futbol y los sentimientos. Gora Erreala! I també visca l'Athletic sempre i quan no jugui contra nosaltres.

Poso també una nova enquesta sobre futbol. Queda encara Lliga? O ja està decidida. El meu vot és que no; la Lliga està ja decidida. Sé que encara queden molts partits i pot passar qualsevol cosa però el Barça no dóna senyals de millora i el Madrid es mostra contundent (7 a 0 ahir contra el Valladolid). Si algú ha de punxar aquest serà el Barça. Si haguès d'apostar, ho faria descaradament a favor del Madrid. Que no s'enfadi ningú...

Agafem Aire

2008-01-30T13:50:00.000Z

Hem 'passat' ja l'examen d'Estructura Social. No ha anat bé ni tampoc malament; bé, la veritat és que no sé com ha anat xD. Ja es veurà. Ara agafem una mica d'aire i ens posem a llegir Teories de la Comunicació, una assignatura que es basa principalment en llegir escrits i valoracions sobre un gran nombre d'autors: tenim unes 800 pàgines: és un examen vist com una batalla perduda, on anem a ell sabent el que passarà però també sabem ara que no deixarem de lluitar fins l'últim moment: volem veure l'aprovat com una realitat possible (tot i que realment sigui impossible).

Ha començat la Lliga d'Escacs! Enguany el Flix estem una categoria més abaix de la que ha estat el club durant 20 anys, però que hi farem. Juguem en un grup de 6 equips; per tant, només juguem 5 partides ja que no es fa segona volta. Diumenge es va jugar la primera ronda, a 8 taulells, contra el Riudoms; el resultat: 5 a 3 favorable al Flix. Cal felicitar a l'equip i conservar esperances per a recuperar la categoria que ens pertoca. Sort que jo no vaig poder jugar, si no segur que haguéssim quedat 4 a 4 xD.

La Real. Un altre equip que va perdre la categoria l'any passat. Estem a 2 punts de la zona d'ascens després de perdre contra el Castelló per segona vegada en aquesta temporada: normal. Normal perquè les coses no poden continuar així, no podem estar lluitant per l'ascens i canviar la junta directiva, el director esportiu i l'entrenador com qui es canvia de sabates. Bffff. Bé, tenim incorporacions noves: Fran Mérida, Pep Lluís Martí, Nacho (del Getafe) i Víctor (Mallorca), tots ells cedits fins a final de temporada i amb la reserva d'una opció de compra. Espero que acabi sortint bé aquest projecte (és lo mínim).

Res. Toca seguir estudiant.

Sweet Child O'Mine

2008-01-27T13:39:00.000Z

Dies d'estudiar. T'aixeques per estudiar, menges coses lleugeres, beus aigueta fresca i tornes a estudiar; fins que el cap et diu que no pot més. Arribes a un punt en el que el ja no saps si recordes allò que has estudiat fa tansols un moment. No saps si podràs acabar. No saps si anirà bé ni si hauran valgut la pena tantes hores.
Dies de Vila. Dies d'estudi.
Esperem que tot vagi bé o, almenys, com ha anat fins ara. Ja és mala llet que els exàmens que tenim siguin, només, de les assignatures més alienes al Periodisme... dimarts, examen d'Estructura Social.

La Real Societat em va donant alegries. Avui a les 17:00 s'emfronta al Castelló; si guanya entrarà en posicions d'ascens. Força per la Real. A més, ha de guanyar perquè vam posar un 2 a la Quiniela i ja hem fallat el Màlaga!

Deixo un vídeo dels Guns and Roses: Sweet Child O'Mine. Una cançó captivadora. El vídeo potser una mica afeminat, no sé, potser que ho deixi a lliure interpretació xD. A més, és la careta del 'Pinta Bé'!.

La Naranja Mecánica

2008-01-22T21:50:00.000Z

Avui he vist 'La Naranja Mecánica'. Alguns m'han considerat un tio raro per no haver-la vist fins ara.

Abans de mirar-la hem van advertir que era una pel·lícula dura i, en m0ments, fins i tot desagradable. A mi, personalment no m'ha dut aquestes sensacions (serà que la violència a la TV m'ha insensibilitzat?).

A mitja "peli" he pensat que era un film sobrevalorat, encara no m'havia dit gaire cosa. Al final: tot diferent; he acabat entenent per què és una de les millors pel·lícules que s'han fet mai. Un film ni més ni menys que de l'any 1971; qui ho dirie?

A Estudiar!

A un Geni

2008-01-20T13:47:00.000Z

Mestre de Mestres. Gran entre els Grans. Senyor del Taulell. Màgic dels escacs.

Dijous va morir Bobby Fischer a causa d'una malatia renal: Escac i Mat.

Bobby Fischer és, per molts, el millor jugador d'escacs de tots els temps: un geni sobre l'escaquer, com també un excèntric i un llunàtic fora d'aquest. Fa un temps ja vaig escriure unes línies sobre la seva vida en aquest bloc (5 cèntims de...).

Avui hem vull unir a tots els homenatges que li rendeixen arreu del món i dir-li adéu a qui ha estat un mestre per tots els qui juguem a escacs. Geni i figura. Partides immortals.

Bon viatge Bobby!

La Carretera

2008-01-16T20:48:00.000Z

Una vegada ha arribat una mica la tranquil·litat ja m'he pogut acabar el llibre (anava sent hora).

La Carretera és una novel·la guardonada amb el premi Pulitzer 2007. Un relat que ens situa en un món debastat, incendiat, gris i ple de cendra fruit de grans catàstrofes: no hi ha estats, no hi ha gent, no hi ha menjar, no hi ha res; tot va ser rastrejat ja fa uns anys. El llibre ens explica les accions d'un pare i el seu fill per sobreviure en aquest trist món.

La inocència però alhora raó del nen sap conmoure el lector al llarg de les pàgines, emfront un home que ha viscut més i, en conseqüència, està més corromput per les civilitzacions humanes (que ja es veu com han acabat).

La trama és una mica lenta, és dur de ser constant en les primeres pàgines. L'autor, Cormac McArthy, prescindeix de gairebé totes les comes. La narració es divideix en enunciats aïllats separats per punts, cosa que li dóna un caràcter tallat i sense gaira continuitat. Tampoc hi ha divisió en capítols.

El final, és bestial.

Pàgina 14: (Comença parlant el fill)

- ¿Nos vamos a morir?

- Algún dia pero no ahora.

- ¿Y todavía vamos hacia el Sur?

- Sí.

- Para no pasar frío.

- Así es.

- Vale.

- ¿Vale qué?

- Nada. Solo vale.

- Duérmete.

- Vale.

- Voy a apagar la luz. ¿De acuerdo?

- De acuerdo.

Y luego, a oscuras: ¿Puedo preguntarte algo?

- Naturalmente.

- ¿Qué harías si yo muriera?

- Si tu murieras yo también querría morirme.

- ¿Para poder estar conmigo?

- Sí. Para poder estar contigo.

- Vale.

PD: Mentrestant, al PP es tiren els plats pel cap

El Suplement

2008-01-15T17:45:00.000Z

Després de la tempesta diuen que arriba la calma. Aquesta és la nova situació. Porto una setmana sense escriure res i esque hem anat una mica de cul: treballs de ràdio, exàmens de Documentació, exàmens de Tele, etc.

Dilluns vam exposar un treballet de Ràdio sobre un programa de Ràdio: El Suplement, de Catalunya Radio. El Suplement és un programa magazine que s'emet cada cap de setmana (dissabtes i diumenges) de 10 del matí a 1 del migdia. Xavi Solà és la cara d'aquest programa de Ràdio que aquest any 2008 complirà els seus 20 anys en antena (jo també compliré 20 anys d'alguna cosa semblant).

Hem estat analitzant els recursos dels quals se serveix el programa i tota la seva estructura. M'agradaria recomanar aquest programa a tothom que li pugui agradar escoltar la Radio i també participar ja que és un programa on l'audiència hi juga un paper essencial. L'únic inconvenient sigui, possiblement, l'horari pels que surtim per la nit...

Bé; Felicitats a El Suplement per aquests 20 anys, i que siguin molts més!

Es poden seguir els programes anteriors i col·laborar amb l'espai des d'Internet: http://www.catradio.cat/ a la secció del programa.

I ara que tinc una mica de temps, em toca reempendre el llibre de 'La Carretera', que me l'he hagut de deixar de banda en vista la situació.

PD: He començat a fer pràctiques de cotxe. En porto 6 (tres dies).

Pinta Bé

2008-01-07T16:07:00.000Z

Un petit programa de radio que hem fet a l'estudi. Molts detalls que polir: efectes sonors que no entren adequadament i entrebancaments dels locutors. La idea, però, crec que és bona. Haver que us sembla.

5 cèntims de... Theodore Kaczynski

2008-01-03T16:22:00.000Z

Theodore Kaczynski és un terrorista d’Estats Units amb origen polac que va lluitar contra el que ell entenia com els efectes fatals del progrés tecnològic. Va efectuar nombrosos atemptats amb cartes-bomba saldant un total de 3 morts i 22 persones ferides.
També és conegut amb el nom d’”Unabomber”, anomenat així per la premsa del moment. “Unabomber” és un acrònim dels mots ‘university’, ‘aeroline’ i ‘bomber’ ja que els seus objectius principals foren universitats i aerolínies.
Kaczynski va saber utilitzar perfectament el terrorisme com a arma i va sembrar el pànic durant casi 18 anys arreu d’Estats Units fins el punt que va arribar a paralitzar el negoci del marketing directe degut a la por que existia entre la població a rebre qualsevol correspondència amb remitent desconegut.
Per a construir les seves bombes utilitzava sempre components antics impossibles de rastrejar a causa de la seva anterioritat en el temps de fabricació. Sempre en els seus atemptats deixava alguna cosa a veure amb la fusta com a marca personal.
Les seves ànsies de salvador, però, van acabar per trair-lo. A començaments dels 90 va començar a enviar cartes als mitjans de comunicació fins al punt que va obligar al ‘Times’ i al ‘Washington Post’ a que publiquessin el seu ‘Manifest’ sota amenaça de fer explotar un avió en plena ciutat de Los Angeles. A petició de l’Audiència General dels Estats Units, les dues publicacions van accedir, amb l’esperança de que algú pogués facilitar informació sobre la identitat del criminal. I així fou; finalment David Kaczynski, germà del terrorista, va delatar-lo.
Fou detingut el 3 d’abril de 1996 quan ja era l’home més buscat per l’FBI. A casa seva, els agents de policia van trobar una veritable fàbrica de bombes amb alguns artefactes ja llestos per a detonar. Segurament, la investigació policial va ser la més complicada de la història, abans de l’11 de setembre de 2001.
En el seu ‘Manifest’, Theodore Kaczynski expressava un fort odi envers la tecnologia, la ciència i la computació. Pensava que el desenvolupament d’aquestes portaria el país, primer, a la ruïna i després a tot el món. També palesa el seu amor cap al naturalisme i la preservació del medi ambient.
Molta més informació: http://www.escalofrio.com/n/Asesinos/Theodore_Kaczynski/Theodore_Kaczynski.php

A Llegir!

2008-01-01T22:38:00.000Z

Primer de tot, voldria desitjar un bon any nou per tothom! Suposo que ara, com ho diu la tele, haurem de reflexionar sobre les actituds i tendències pel nou any els que encara no ho haguéssim fet.

Fa uns dies vaig tenir un dinar familiar amb la branca dels García: quasi 30 persones en total, déu ni do. I, com cada any, entre els cosins fem un Amic Invisible de regals. Aquest any m'han tocat dos llibres: 'La Carretera', premi Pulitzer del difunt any 2007; i 'Como la vida imita al Ajedrez' de Garry Kasparov, excampió mundial d'escacs, un llibre que volia.

Ja he començat a llegir el primer (La Carretera) i fa bona pinta; ja explicaré que m'ha semblat!

La Nit d'Ahir: doncs... de Cap d'Any, ni més ni menys. Ens ho vam passar molt bé a casa Pelu i també al SpringFlix; però va ser una nit que no passarà a la història per alguna anècdota especial.

Així que: Bon Any per Tothom i agrair, un cop més, a la meva cosina Eva pels regals!

Un Petit Video...

2007-12-29T19:12:00.001Z

Dies de treballs. La feina apreta i tinc bastant poc temps.
Fa uns dies vaig veure un petit manual "com matar a un pijo". No és que em consideri una persona radical ni violenta però hem va fer força gràcia; sobretot per haver estat produït pel sector heavy.

Conte de Nadal

2007-12-27T23:58:00.000Z

Estem en dates nadalenques i aquest any, fa uns dies que em vaig decidir a llegir uns dels clàssics universals de la literatura del conte: Conte de Nadal, de l'inigualable Charles Dickens. És una narració que s'ha convertit ja en mite: tothom en sap l'argument i el significat. A mi, personalment, em va conmoure moltíssim l'argument i el seu missatge de pau i amor associat al Nadal (tot i ser un conte amb protagonista i missatge burgés). Mr.Scrooge, el Fantasma de Marley, els esperits dels Nadals passat, present i futur: tot plegat fa una trama inolvidable que converteixen el conte en tota una obra mestra.

Va arribar la nit de Nadal i em disposava a sortir, una mica afectat pel sentimentalisme de la narració. Tot i això, vaig protagonitzar algun acte indesitjable: alguns comentaris indiscrets i un grapat de pensaments no gaire amistosos. Al igual que jo, vaig poder veure molta gent actuar d'aquesta manera en la nit màgica del Nadal. És llavors quan em pregunto: És que tots portem un petit Mr.Scrooge dins?

PD: BON NADAL A TOTS!

El Clàssic. Un dia especial?

2007-12-23T15:12:00.000Z

Avui és diumenge 23 de desembre. Diumenge, 23 de desembre. Un diumenge 23 de desembre. S'hi pot veure alguna connotació especial en aquesta data? En principi no, un diumenge 23 de desembre hauria de ser, en principi, com tots els diumenges de l'any; l'únic que molt a prop del Nadal.

La qüestió és que, tot i que avui és diumenge 23 de desembre, no és un dia com qualsevol altre. Avui és un dia especial i tothom sap per que. Avui hi ha un esdeveniment marcat en els calendaris de moltíssima gent d'arreu del món. Avui l'espectacle futbolític té lloc i hora. Avui és un dia especial.

Tothom s'ha organitzat ja el dia: tothom s'ha llevat, tothom ja ha dinat, tothom està fent alguna cosa però prop del vespre, tots pararan de fer quelcom. Avui a les 19:00 tothom té una cita amb l'esport rei. Alguns estan comencen nerviosos, altres estan inquiets des de fa uns dies. Alguns han fet apostes, altres han reservat bars.

S'enfronten dues aficions oposades: Sol i Lluna, Terra i Cel, Aigua i Foc, Negre i Blanc, Barça i Madrid. Està clar, només pot guanyar un, i ningú pensa en l'empat. Hi ha dubtes d'última hora sobre les alineacions, sobre l'estat físic dels jugadors, sobre la reacció de l'afició però cada minut que passa és un temps menys per desvetllar totes aquestes qüestions. Els mitjans de comunicació ja van de bòlit per donar totes les informacions possibles i cobrir bé un dels esdeveniments més seguits de l'any.
I al final, només guanyarà un. La festa anirà a una de les dues ciutats: només a una. Alguns no soparan, altres no dormiran; alguns riuran, altres ploraran; alguns beuran per celebrar, altres beuran per oblidar. El que és clar és que tot pot passar en l'espectacle del futbol.

Diumenge 23 de desembre; 19:00 hores; Camp Nou (Barcelona).

Tot i que a ningú l'hi interessi, la Real Societat va guanyar ahir a casa contra el Tenerife i ja s'apropa molt a les posicions d'ascens. El somni, torna a ser possible. bat, bi, hiru, lau, bost, zei, zazpi, REAL!

Una torradora popular

2007-12-20T15:08:00.001Z

Notícia extreta de la edició digital de 'El Público':

La tostadora popular

El PP obsequia a los periodistas encargados de cubrir sus actividades con un aparato que tuesta el pan con el logo del partido.

--------

Una cosa curiosa, si més no. Ara en Matías Prats ja pot fer acudits com: "Si que van torrats" o "són uns cremats" xD. Jo crec que l'ingestió d'aquestes torrades pot ocasionar greus problemes cerebrals. Potser després de menjar-ne un parell comences a veure visions, a culpar al teu veí del PSC de que t'ennueguis menjant-les, ja que creus que en el fons és un etarra disfressat o deixes de sentir apreci per la teva llengua. Ves a saber si també t'oblides de pronunciar bé la essa o, fins i tot, de pensar. Recomanaria als periodistes l'ús responsable d'aquesta torradora ja que l'adicció o aquestes pot generar tots aquests símptomes esmentats.

Entrada 99 - Un Any de Bloc

2007-12-19T14:02:00.001Z

Fa poc més d'un any que vaig obrir el Bloc i, tot just avui celebro les 99 entrades! Un bloc que ha evolucionat una mica des del desembre 2006. Al principi el continguts eren púrament 'frikis', ara, en canvi, es pot trobar encara alguna coseta d'opinió, denúncia o reflexió (no gaire eh). He afegit també enquestes i ara tinc una mascota que m'acompanya (ja va sent hora que la canviï, per cert). Bé, han estat més de 3.500 visites des de finals d'agost, tot i que reconec que és bastant pèssima la xifra de 99 entrades en un any: no arriba ni a la mitja de dues actualitzacions per setmana. Només dir que gràcies a la gent que es va deixant caure per aquí; aquells qui vénen habitualment a llegir les 4 línies que escric; aquells qui m'han deixat comentaris i aquells amb qui debatem els temes que abordo aquí. Merci a tothom! Espero continuar amb el bloc i anar-lo millorant poc a poc (si el temps m'ho permet, últimament...bfff...).
Dit això, aprofito l'ocasió per canviar el títol del bloc per la seva acepció catalana, que és la que sempre fem servir. D'ara endavnat: Pruny Bloc!

Salut!

Pascual regala...

2007-12-15T12:02:00.000Z

Aquesta tarda me l'he passat a casa fent una mica de tot. Com no, sempre vénen ganes de menjar alguna coseta i avui m'apeteixien galetes (Maries) amb llet. No tenim galetes: Com pot ser? A casa meva mai havien faltat! buff... bé, és igual, hi ha magdalenes que, al cap i a la fi, són millors. Vaig a buscar la llet: sencera d'Ato i queda només el culet del bric, només un xorret que sembla que estigui allí expressament per molestar i fer que hagis d'anar-ne a buscar més. Quin remei, vaig anar a buscar més llet, però tampoc hi havia Ato; només llet Pascual desnatada... Resignat a la meva mala sort vaig haver de fer una barreja de llets que va sortir un xic repugnant. Em vaig posar... de mala llet (visca les parides Matias Prats)

La qüestió és que quan vaig mirar més detingudament el bric de Pascual vaig quedar una mica sorprès. Ara, amb tots els productes Pascual pots guanyar un premi i quan dius un premi doncs penses amb un premi (cotxes, viatjes, cuberteries, etc.) però el seu premi és una mica peculiar, per dir-ho d'alguna manera. Ells regalen ni més ni menys que un any d'hipoteca. L'empresa ja dóna per assumit que un any per esmorteïr el pagament de la vivenda fa molta més il·lusió i té més necessitat que qualsevol altre regal. A més de donar per suposat que la grandíssima part dels consumidors estan hipotecats. És una cosa força curiosa que hem va cridar l'atenció

Cos Danone, Cervell Petit Suisse

2007-12-13T22:50:00.000Z

"Cos Danone, cervell Petit Suisse", un gran joc de paraules que des de fa uns dies encapçala el passadís de la facultat a l'altura del hall.
Avui actualitzo amb un parell de video, haver si no fa mandra veure'ls, crec que valen molt la pena i cal tenir present en tot moment la importància de la publicitat en l'educació social i la creació d'una ètica social de valors (bastant pèssims avui en dia com podreu comprobar).
El primer vídeo és un anunci de Dove. Els anuncis d'aquesta marca ja acostumen a ser polèmics:

El segon és una paròdia del primer, feta per una web que ironitza sobre l'odi que té la publicitat al món real. Potser va sent hora de canviar també els estereotips televisius que no fan res més que degradar les concepcions encara honestes. Si us plau, reivindiquem una publicitat responsable; l'eina publicitària no és qualsevol cosa! www.campaignagainstreallife.com

I, també fent referència amb el tema de les operacions d'estètica de fa uns dies, poso la lletra d'una cançó de Segismundo Toxicómano. No l'he sentit, però la lletra és bona. Recordar que aquest grup va tocar a Flix fa un parell d'anys per gentilesa de 'Los del 88', on ens ho vam passar prou bé, especialment un individu anomenat Víctor Mani.
Ahí va la cançó!

Vives,
Sin disfrutar
Tu vida es el reflejo de la vanidad
Sufres
Para aparentar
Todo lo que no has tenido
Sientes
La soledad
De un cuerpo perfecto
Y un cerebro vacío
Tienes
Ke vomitar
A escondidas toda la verdad
A escondidas todas tus miserias
No está contento con su cuerpo
Está cansada de dietas milagrosas
Vomitar y pasar hambre
Acuda a nosotros!!
En corporación Taxidermista
Le vaciamos por dentro
Y moldeamos su cuerpo
Con la mejor de la silicona
SILICONA, SILICONA

Ciència?

2007-12-12T19:57:00.000Z

Navegant, navegant, com un soldat de plom, vaig trobar l'altre dia per Internet un estrany article escrit a la revista anglesa 'Week' que vam comentar a classe d'anglès.

Un científic dels Estats Units anomenat Richard Hanson ha modificat genèticament un ratolí per a que pugui correr 5 hores sense parar a 20 metres per minut. En altres paraules, ha creat un rosegador que pot recorrer 6 quilòmetres en cinc hores sense parar; una barbaritat si es tenen en compte les proporcions dels ratolins. A més, el nou animal es mostra molt més actiu, menja un 60% més de carn sense engreixar-se, viu més temps i té una vida sexual molt fructífera en una edat avançada.

En contrapartida, però, aquest nou Speedy Gonsales és més agressiu que la resta dels seus homòlegs, ha perdut el seu sentit del olfacte i no té noció de pànic.

Per acabar-ho d'adobar, la modificació genètica es va duu a terme en uns gens que controlen el metabolisme de la glucosa i és, en certa manera, compartit pels humans. Tot i què aquest científic no concep les seves investigacions aplicades en éssers humans; afirma que no vol crear "superhumans".
Cap a on anem? Per què ho fem?

Sostenibilitat?

2007-12-10T23:26:00.000Z

A dia d'avui, un 20% de la població explota un 80% dels recursos naturals. El problema ecològic i ambiental és un tema d'actualitat constant en la nostra societat; tothom té un concepte de medi ambient i des dels governs es llancen cada vegada més campanyes de sensibilització social i cooperació cívica. Aquestes mesures són ja tòpics molt presents en els nous governs neoliberals i el seu anomenat "creixement sostenible".

En el naixement dels corrents ideològics, que en la meva opinió neixen en les dècades dels 60 - 70 com una culminació de tot un procés alimentat per l'impacte de la industrialització, la evidència de una transformació ambiental cada cop més forta, els moviments de protesta (1968 principalment) i les interpretacions d'un gran nombre d'autors de diverses èpoques: des dels de finals del segle XVIII (com Robert Malthus) als més actuals. A partir de tot un complex procés de formació van nèixer les 3 principals tendències: el decreixement, el creixement sostenible i el creixement zero.

Els països desenvolupats i neoliberals van optar per l'anomenat creixement sostenible, que els permet seguir creixent econòmicament i avançant en ciència i tecnologia. Els països en vies de desenvolupament van oposar-se a adoptar la sostenibilitat com a tendència per la lluita global (internacional) contra els efectes ambientals; de fet, la problemàtica amb el medi és una problemàtica global, que no entén de fronteres; tot i així, foren silenciats.

En l'actualitat, es mediatitzen moltes de les trobades i encontres internacionals per a gestionar la problemàtica ambiental però, quantes solucions s'han près? Cap la possibilitat que un país neoliberal que té com a objectiu crèixer i desenvolupar-se més encara (científica i tècnicament) pugui respectar alhora el medi ambient? És possible parlar d'un creixement sostenible si, com ja he dit abans, un 20% de la població explota un 80% dels recursos? Salta a la vista que un creixement, per sostenible que pugui ser tindrà uns mínims efectes al medi que s'aniràn accentuant a mesura que passin els anys. És possible la concepció d'un creixement sostenible o només és la visió de la natura com una mercaderia?

Totes aquestes idees crec que cal rumiar-les, triangular-les i comprovar-les. Ull a la premsa i als programes electorals. Actualment, estic realitzant un treball en equip sobre les diferents tendències ecològiques. Invito a la reflexió de totes les idees que he abordat; totes elles incloses a l'obra de Beatriz Santamaria: Ecología y Poder.